Càmeres a l'aula: una falsa sensació de seguretat

La instal·lació de càmeres és una pràctica que s'ha estès en els darrers anys, sobretot a les llars d'infants i, ara, en algunes escoles. El Chiquitín, al barri del Guinardó de Barcelona, és una de les llars que té videovigilància. Els pares poden consultar per internet i durant una hora què fan els fills. Altres centres són El Duende a Madrid o el British Bubbles a Salamanca. «Les escoles han de ser totalment transparents perquè els pares puguin saber què passa a dins», explica aquest darrer centre a la seva pàgina web.

Des del portal de transparència, l'Ajuntament de Madrid també ha proposat la instal·lació dels aparells tant a les escoles bressol com als centres de primària i secundària. La proposta, però, ha tingut un suport escàs.


Aula sota control?

Tenint en compte el debat públic generat a partir de casos com els dels Maristes, els experts diuen que és legítim que alguns pares es preguntin si és una bona idea poder vigilar els fills en qualsevol moment. «En situacions d'incertesa, la vigilància amb les noves tecnologies pot generar una sensació de control i, per tant, pot fer que alguns progenitors ho trobin una bona opció», argumenta Meneses. La telepresència dels pares a l'aula, però, es pot acabar convertint en una «falsa sensació de seguretat» perquè és «impossible vigilar tots els racons de l'aula o el centre durant tot el temps». Davant d'aquesta premissa, Meneses assegura que una solució tècnica «no pot substituir mai» la responsabilitat de la comunitat educativa quan «confiem els nostres fills a les escoles».


Imatges descontextualitzades

A banda d'aquesta falsa sensació de control, l'altre inconvenient de la videovigilància és la descontextualització de les imatges que veuen els pares. «Sense un context, pot ser molt difícil valorar la idoneïtat del comportament d'un alumne o l'actuació d'un docent i, per tant, a la pràctica pot resultar una mesura més perjudicial que beneficiosa», diu Meneses.

Ara bé, els experts deixen clar que la primera cosa que s'ha de valorar és com pot la mesura afectar l'alumne. Si són petits –expliquen‒ no tindrà cap repercussió perquè no són conscients de l'existència de les càmeres. La situació, però, canvia quan són grans: «Els transmetríem, com a part de la seva educació, la idea que els seus pares han de vigilar tot el que fan, fins i tot quan són físicament a l'escola», explica Meneses. Alhora –afegeix el professor‒ es posaria en qüestió el paper dels centres educatius.

I el docent? El condiciona sentir-se vigilat? Segons els professors de la UOC, introduir càmeres a les aules pot ser una distorsió per al funcionament normal de l'aula. «El fet que els pares puguin veure com treballen els mestres amb els fills pot fer que els docents se sentin controlats o crear-los inseguretats que els facin treballar incòmodes», apunta Guàrdia. En aquest sentit, introduir «un tercer actor» (els pares) –afegeix Meneses‒ a les aules com a agents de control externs no és la millor manera de generar un clima de confiança que permeti desenvolupar unes relacions adequades entre els professors i els alumnes o les mateixes famílies i els docents.

Guàrdia conclou que els pares s'haurien de preguntar si veure els fills treballant quan són a l'escola els aporta algun avantatge, mentre que Meneses qüestiona si val la pena posar en risc l'autonomia del professorat i fins i tot els valors que es transmeten als fills simplement per una sensació d'aparent seguretat.


Cal l'autorització dels pares

«Legalment, per a la instal·lació de videovigilància als centres educatius cal el permís dels pares o els representants legals dels menors», explica Vidal. La resolució de l'Agència Espanyola de Protecció de Dades, l'organisme que té les competències específiques per a vetllar pel compliment de la legislació d'aquestes dades, ho explicita clarament: «El consentiment per al tractament de dades dels menors [...] exigeix ​​l'autorització paterna, materna o del representant legal quan es tracti de menors d'edat».