Olivia Andolz

Alumni
Màster universitari de Ciutat i Urbanisme

Jose Antonio Gras, Alumni de la UOC i guanyador del premi Universitat, Coneixement i Agenda 2030 en la categoria de treball final de màster.

 

«Cal fer urbanisme amb principis higienistes per poder evitar les pandèmies»

 

 

Abans de parlar sobre el teu treball final de màster, ens pots explicar com es viu aquesta situació en el sector de l'arquitectura?

Es viu amb incertesa, igual que en altres sectors i en la societat en general. Dins de la situació, el que té de bo la branca de disseny en el sector és que és possible tirar endavant sense necessitat d'aturar-nos completament: ens podem organitzar per treballar remotament des de casa, els projectes i les gestions poden continuar malgrat que la construcció freni. A la meva oficina afortunadament mantenim la feina i la majoria de projectes actius, però tinc col·legues, tant al Regne Unit com a Espanya i a altres països, que han vist reduïda la seva càrrega de treball o fins i tot que han perdut la feina. Al final, si una baula de la cadena s'atura del tot, afecta la resta en més o menys mesura, i d'aquí la incertesa.

En qualsevol cas, em sembla necessari mirar més enllà de l'aquí i de l'ara, preparar-se per a l'escenari postcoronavirus. El que estem vivint és dramàtic i, si no estem preparats, aquesta crisi deixarà moltíssima pobresa. En aquest sentit, penso que cal mantenir una actitud positiva i mirar d'afrontar els problemes, especialment quan són intensos en un curt espai de temps (crisi), transformant-los en oportunitats per canviar l'statu quo. Fent analogia amb la medicina, el moment crític és el moment de la decisió, quan el cos malalt es guareix o mor. És la nostra actitud davant d'aquest moment en què ens trobem el que ens pot portar a un escenari o a un altre.

En xinès, la paraula crisi està formada per dos caràcters (wei ji en el nostre alfabet), que signifiquen 'perill' i 'oportunitat', respectivament. A això em refereixo amb la importància de tenir una actitud positiva, constructiva: davant del moment crític, les nostres decisions han d'anar encaminades a transformar la situació de perill en oportunitats de canvi. 

Amb les grans crisis sempre solen arribar grans progressos, per això soc del parer que és un moment immillorable per tornar a considerar l'arquitectura i l'urbanisme com a eines de transformació política i social. Són disciplines que han estat utilitzades massa temps com a mitjà per a l'especulació, com a símbol de poder i fins i tot per crear mecanismes de vigilància. L'arquitectura i l'urbanisme han de tenir una base social que permeti fomentar la igualtat d'oportunitats en una societat cohesionada. Forçosament, estem davant d'una gran oportunitat per tornar a situar aquestes disciplines en el lloc que mai haurien d'haver deixat.

Com a expert en urbanisme, en quina mesura el disseny urbanístic afecta la transmissió i el control de les malalties contagioses? Com creus que canviarà l'arquitectura del nostre entorn després de la COVID-19?

L'urbanisme pot actuar en previsió d'un nou brot quan hàgim passat aquest moment crític però continuem sota l'amenaça del virus. Cada vegada que hi ha hagut una epidèmia o una pandèmia, les ciutats han estat posades a l'ull de l'huracà, cosa que s'explica per la seva densitat, per les oportunitats que ofereixen, etc., que, en darrera instància, es tradueixen en moviment de persones i en incomptables interaccions socials. Parlem de les pestes de l'edat mitjana, de Londres i el còlera de la meitat del segle xix, de la grip mundial del 1918 o, en les últimes dues dècades, de les grips a Àsia o de la malaltia de l'ebola a les ciutats subsaharianes. I de tots aquests episodis, n'han sortit reforçades: l'eliminació de les muralles per afavorir el creixement i alleujar els centres històrics, l'emplaçament de cementiris fora dels centres urbans, sistemes de clavegueram com el de Bazalgette a Londres arran del còlera, les amplades dels carrers i la creació de zones verdes... Són exemples d'aplicació de principis higienistes mitjançant l'urbanisme després d'una epidèmia. I cal aprendre d'aquestes experiències passades, però el moment d'urgència, amb el que sabem ara, també requereix prendre decisions immediates que posen en relleu qüestions que ja s'analitzen a l'Agenda 2030. 

Penso que podem plantejar dos tipus d'intervenció. D'una banda, s'haurien de dur a terme accions i polítiques urbanes de caràcter tàctic, immediates, com ara habilitar per a vianants espais normalment dedicats al trànsit motoritzat, de manera que es pugui mantenir el distanciament social de què tant es parla ara (em sembla més correcte parlar de distanciament físic). D'exemples concrets n'estem veient a ciutats com ara Bogotà o Berlín i, pel que tinc entès, ja estan a punt d'aplicar-lo a Londres. D'altra banda, també cal pensar en respostes estructurals per a l'escenari postcoronavirus, i per a això cal planificar a mitjà i llarg termini, de manera estratègica: amb criteris de densitat, proximitat i diversitat, perquè es puguin reduir les mobilitats obligades. Amb això estic reivindicant el concepte de barri, l'accés a serveis essencials en un radi de 10-15 minuts a peu. I per fer-ho de manera segura ha de ser amb espais públics de qualitat, renaturalitzant espais avui dedicats al cotxe i limitant-los a vianants. Al marge de la situació d'urgència, un bon exemple és la implementació per fases de les superilles de Barcelona: una fase inicial tàctica, puntual, ràpida i de baix cost, i una segona fase de consolidació que pot reportar beneficis a escala més gran i a llarg termini. I, per descomptat, el mateix en l'àmbit arquitectònic: complir les normatives en les reformes, dissenyar habitatges que no estiguin basats únicament en termes d'eficiència espacial, sinó en criteris d'habitabilitat i higiene. Quanta gent troba a faltar avui disposar de dos lavabos a casa i d'un balcó en condicions?

Tampoc no s'ha d'oblidar que la geografia del confinament és desigual. Fa uns dies, un article publicat a The Guardian mostrava correlació entre factors socioeconòmics i intensitat dels brots, i en aquest cas especificava que les minories ètniques es veien afectades pel virus amb més força. Les condicions preexistents, com ara l'accés a comerços, a cobertura sanitària i a ocupació de qualitat, la disponibilitat de renda, la tipologia i el règim d'habitatge ens recorden que la vulnerabilitat ja hi era, i ara la pandèmia l'ha posat en relleu. És important estudiar aquesta vulnerabilitat, on es localitza i es concentra, quina n'és l'expressió geogràfica. Aquí és on el mapatge de dades és essencial. Tornant a Londres, l'exemple més clar és el mapa del còlera de John Snow amb el qual, cartografiant les morts per la malaltia, va poder veure que els casos es concentraven al voltant de fonts públiques al Soho i, finalment, va poder demostrar que el còlera es transmetia per l'aigua contaminada. El que vull dir amb això és que és important fer el mapatge de les condicions preexistents i creuar-les amb els casos positius per entendre si hi ha correlació. Això permetria, d'una banda, delimitar àrees més propenses al contagi i estar preparats per actuar amb eficiència; de l'altra, influir en el disseny urbà i arquitectònic amb decisions informades. Però perquè arquitectes, urbanistes, geògrafs, enginyers i altres experts puguem fer la nostra aportació, necessitem accés a dades obertes fiables i de qualitat. Si les dades es queden únicament a les mans d'empreses o d'administracions públiques, s'estarà limitant la capacitat d'actuació.

En resum, i intentant de nou treure alguna cosa positiva de la situació, una de les conseqüències serà que haurem pogut experimentar algunes d'aquestes idees arran del confinament: com es poden utilitzar els carrers per passejar i anar amb bicicleta, com són les ciutats amb menys cotxes i com això afecta el medi ambient (hem vist mapes de qualitat de l'aire abans i després del brot en diverses ciutats, per exemple Wuhan, i la diferència és extraordinària), com són d'habitables les nostres cases, quines mancances tenen... Tot això requereix l'articulació entre diferents nivells de govern, no solament en clau de ciutat. Per a les àrees urbanes més grans, aquí és on tenen una importància especial els governs metropolitans.

Finalment, relacionat de nou amb l'Agenda 2030, fa uns dies les Nacions Unides van publicar un informe sobre com afecta la COVID-19 els Objectius de Desenvolupament Sostenible. De nou, tot i que ja s'aplicaven en el disseny urbà, la pandèmia ha posat en primer pla qüestions relacionades amb els ODS i encara ens fa ser més conscients de la seva importància. Cal aprofitar l'oportunitat.

De què tracta el teu treball final de màster?

El meu treball tracta sobre els districtes d'innovació. En concret, tracta d'explorar els impactes socials negatius que poden tenir els districtes d'innovació en les àrees urbanes en què s'implanten, perquè vaig descobrir que és un aspecte al qual, ni en la pràctica ni tampoc en el debat acadèmic, no es prestava gaire atenció.

Vaig decidir presentar el treball als premis de la Fundació Carolina perquè penso que tracta de temes de sostenibilitat entesa en el seu conjunt, de manera holística, que estaven en consonància amb els objectius de l'Agenda 2030 i amb els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible. Especialment, per descomptat, amb l'Objectiu 11, «Ciutats i comunitats sostenibles», però també amb alguns altres als quals faig referència de manera més o menys implícita en el meu treball.

Com vas saber que el teu treball havia estat premiat?

Era a l'oficina un divendres, en una reunió a primera hora del matí. Quan vaig sortir vaig veure que tenia diverses trucades perdudes al telèfon que venien de Madrid. Just quan les anava a tornar em va arribar el correu de la Fundació Carolina dient-me que m'hi posés en contacte. Els vaig trucar i és quan em van comunicar que el meu treball havia estat premiat.

No ho esperava, perquè sabia que s'hi havien presentat molts treballs a part del meu i, tot i que havia intentat ser rigorós a l'hora de fer-lo, estic segur que hi havia moltíssims altres treballs brillants que també podien haver guanyat.

D'on sorgeix el teu interès pels districtes d'innovació?

Sorgeix al voltant de l'any 2015, quan treballava a Alacant a PLAYstudio, amb Iván Capdevila i Vicente Iborra, i ens vam presentar al concurs Europan 13. L'enunciat de l'exercici consistia concretament a dissenyar un districte d'innovació a la zona de Forus, a la ciutat de Stavanger, Noruega

Es tractava bàsicament de crear un nou model urbà promogut per un nou model econòmic, que en aquest cas era l'economia del coneixement. Vam investigar i vam llegir molt sobre l'assumpte, i, en concret, vam estudiar el districte 22@ de Barcelona, considerat el primer districte d'innovació planificat del món. Vam guanyar aquest concurs i això va refermar d'alguna manera el meu interès en els districtes d'innovació; no solament com un model de regeneració urbana, sinó com una manera de promoure nous paradigmes urbans: nous models de societat promoguts per una economia del coneixement. I, anant més enllà, va sorgir el meu interès per estudiar quins impactes socials es podien derivar d'aquests models en els contextos en què s'implanten, tant en les comunitats existents com en les que pretenen atreure.

Com pot ajudar el teu treball a millorar el disseny dels districtes d'innovació?

La meva feina pot ajudar a identificar o assenyalar variables que generalment no es tenen gaire en compte a l'hora de dissenyar districtes d'innovació. Com deia al començament, amb la meva recerca provo de mostrar, per mitjà de casos empírics, algunes de les externalitats negatives que poden aparèixer a conseqüència de la creació d'aquests districtes, per oferir al final una sèrie de conclusions. No solament es tracta de veure quines estructures i processos urbans afavoreixen la innovació, sinó quines implicacions socials tenen i com afecten les comunitats existents. Sobretot els sectors més vulnerables.

D'altra banda, penso que també pot ajudar a redefinir els límits entre el local i el global. Dins del context de globalització en què vivim, els models de regeneració urbana no són aliens a aquest aspecte. Sobretot quan es tracta d'una cosa que s'esdevé a escala tan global com l'actualització industrial: passar de la indústria de manufactura i pesant dels dos últims segles a una indústria del coneixement, més neta i amb un impacte sobre el territori molt diferent. Penso que els districtes d'innovació són la màxima expressió d'aquest nou paradigma i, tot i això, en molts casos s'intenten aplicar receptes universals en contextos que són completament diferents. Per això em vaig esforçar a aplicar la metodologia dissenyada en analitzar sis casos d'estudi en quatre continents, amb la finalitat d'identificar patrons i especificitats mitjançant l'anàlisi empírica de cada cas. Opino que això pot ajudar a redefinir aquests límits que esmentava.

Veus el teu futur en la recerca?

Sí, hi veig el meu futur. De fet, també forma part del meu present, perquè on treballo ara, Foster + Partners, els processos de recerca formen part dels processos de disseny.

D'altra banda, sempre he tractat de combinar d'alguna manera l'àmbit professional i l'acadèmic, fos de manera independent o formant part d'una institució o d'una altra empresa. En aquest sentit, el treball el plantejava una mica com a avantsala de la meva possible tesi doctoral.

Per què és important que els estudiants de la UOC centrin els seus treballs finals en l'Agenda 2030?

L'Agenda 2030 potser és el principal compromís polític de caràcter institucional del món per assolir objectius de justícia social, prosperitat i igualtat. Dur a terme treballs en aquest marc penso que ajuda a plantejar-los de manera que posteriorment puguin ser aplicats a problemes reals.

A més, el fet que hi hagi 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible específics pot ajudar a estructurar els treballs, sigui perquè se centren en un o en diversos dels objectius, sigui pel fet que ajuda a entendre la sostenibilitat d'una manera holística mitjançant la interrelació d'aquests objectius.

 

Els 17 Objectius ajuden a entendre que la sostenibilitat no és només «el verd» o mediambiental, sinó també la sostenibilitat econòmica, social i cultural, que considero que és el que l'Agenda 2030 ens marca com a camí que cal seguir.