alumnis

Alumni


Grau d'Educació Social

«L'empatia és l'eina bàsica per al desenvolupament de l'ésser humà»
 

Va néixer quan només havien passat sis mesos d'embaràs i, pocs dies després, va patir un vessament cerebral que li va desencadenar una hemiplegia, és a dir, problemes de mobilitat a la meitat del cos. Té, doncs, un certificat de discapacitat. De vegades, quan parla, s'encalla. Però tan sols necessita una mica més de temps per a expressar-se claríssimament. I té molt a dir. La Isabel Soto (Barcelona, 1985) treballa com a educadora després d'haver estudiat el grau d'Educació Social a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Està convençuda que, si som conscients de les pròpies capacitats i limitacions, i amb molta confiança, podem arribar allà on ens proposem, perquè la discapacitat, o diversitat funcional, no ens defineix com a persones. És la seva primera entrevista i segurament no serà l'última.

Isabel, sé que tenies moltes ganes de ser un altaveu per a altres alumnes de la UOC. En poques paraules, qui és la Isabel Soto?

La Isabel Soto és una noia molt observadora, analítica, assertiva, somiadora, prudent, empàtica, que sap escoltar des de l'amor i la comprensió amb uns valors molt marcats. No és perfecta, és humana, comet errors i encerts. I, cada dia, intenta ser més bona persona aprenent-ne dels altres i d'ella mateixa.

Quan et defineixes no parles de la discapacitat. Una persona és molt més que la seva discapacitat, però fins a quin punt aquesta discapacitat marca la identitat que et construeixes?

Una discapacitat no ens defineix com a persones. Som molt més que una diagnosi, hem de veure la diversitat com una cosa normalitzada que forma part de les coses quotidianes. Quan treballem o interactuem amb una persona amb diversitat funcional, no hem d'enfocar-nos en la discapacitat, hem de centrar-nos en la persona i anar més enllà. Com es fa, això? Doncs motivant, coneixent, observant, preguntant, però, sobretot, tenint empatia, no solament en l'àmbit de la discapacitat, sinó a la feina i a la vida en general. L'empatia és l'eina bàsica per al desenvolupament de l'ésser humà. Un valor fonamental en tot tipus de circumstàncies.

Parlant de desenvolupament... Després del vessament cerebral els metges van dir que no caminaries ni parlaries. Però camines, t'has escolaritzat, has fet un cicle formatiu, després has cursat un grau d'Educació Social i ara treballes en aquest àmbit. No tothom, en una situació com la teva, arriba fins on has arribat...

Treballo en una fundació de persones amb paràlisi cerebral i altres discapacitats severes. Faig d'educadora. Els ajudo a fer les activitats que tenen programades durant la setmana i en les tasques diàries. I no, no tothom hi arriba. Per a arribar-hi, és fonamental que ho desitgis, que el teu entorn estigui al teu costat. Però, sobretot, has de confiar en tu mateixa, creure en tu.

Sempre has confiat en tu mateixa?

No, no sempre. Jo sabia el que volia fer. Tenia els meus objectius. Però hi ha moments a la vida en què et trobes amb gent que no et dona suport, que no t'entén o que no sap com ajudar-te, i això et fa desconfiar de tu mateixa i no et deixa veure el potencial que tens. Arriba un punt en què dius a l'altre: «Tu tens la teva opinió i jo la meva, i qui viu en aquest cos i en aquesta ment soc jo; per tant, faré el que consideri més oportú per a mi». A la vida trobes gent que et dona la mà i gent que no. El més important és que confiïs en tu i sàpigues quines són les teves limitacions i quines no.

En tot cas, per a tenir aquesta confiança, quins són els teus puntals a la vida, els que t'han ajudat a desenvolupar les capacitats o a sentir-te útil i vàlida, siguin persones, actituds o situacions?

La meva fortalesa mental, és a dir, la interior, i la constància, la perseverança i, sobretot, la tossuderia. Del meu entorn, ha estat un puntal la família, que ha estat i continua estant al meu costat. També els amics de debò i sincers, que et valoren per qui ets i no per les teves condicions físiques. I les persones que vas coneixent al llarg del teu recorregut vital, que t'ensenyen la cara més amarga i la més dolça de la societat. Les situacions desagradables que en moments determinats pots viure. El sacrifici, l'esforç, els resultats que obtens a còpia de treballar, la voluntat que comporta superar-se cada dia. Els professors que m'han donat suport amb les seves experiències viscudes i les meves pròpies. La discapacitat no arriba amb un manual d'instruccions, no té cura, la millor cura és aprendre a conviure amb el que et passa, acceptar-te i estar envoltada de la gent que t'estima. Jo volia fer això des que tenia cinc anys.

Quan dius «volia fer això» a què et refereixes?

A estudiar educació. Quan tenia cinc anys, no sabia què era l'educació social. Jo volia ser educadora de nens petits, de nens amb diversitat funcional... La qüestió era ajudar els altres.

Ajudar els altres és terapèutic, oi?

Sí. Si ajudes els altres, no estàs tan pendent de tu i ets més feliç. A mi, això, m'ha ajudat molt.

Vas triar fer el grau d'Educació Social a la UOC. Per què vas prendre aquesta decisió?

Volia estudiar un grau. En aquell moment, treballava en una guarderia. No tenia temps d'anar i venir de la universitat. La meva germana gran estudiava el grau de Dret a la UOC. Vaig parlar amb la secretària i me'n va informar una mica. Li vaig comentar el meu cas i vaig veure clar que la manera de treballar de la UOC s'adaptava a les meves necessitats i circumstàncies.

Com s'ha adaptat, la UOC, a les teves circumstàncies?

He treballat els continguts i he fet els exàmens igual que tothom; l'única cosa és que em deixaven més temps per a acabar els exàmens.

Amb tot, sempre hi solen haver coses per millorar. Hi ha alguna cosa que proposaries a la UOC per a les persones amb diversitat funcional?

Doncs sí, a la UOC i en general. Necessitem, per exemple, que en els plans dels graus socials s'introdueixi l'assignatura Llengua de signes. Molts professionals d'aquest àmbit no hi estan preparats. Saber la llengua de signes permet comprendre millor moltes persones amb diversitat funcional i facilita que s'integrin a la societat.

Tu has après la llengua de signes?

Sí. Al centre on treballo tenim alumnes que no poden parlar: són sords, tenen autisme o tenen la parla afectada. Treballem amb llengua de signes i pictogrames. És molt enriquidor. Quan utilitzem aquestes dues eines, la persona amb diversitat se sent més integrada i la seva autoestima millora. Si no ho fem, la persona no està motivada ni tira endavant.

Parlant de millorar, què demanaries als polítics, als legisladors i als empresaris per a millorar la vida de les persones amb discapacitat?

En el cas dels empresaris, els demanaria que donessin més oportunitats laborals a les persones discapacitades, perquè ells també han tingut les seves, oi? També els demanaria que adaptessin els llocs de treball pensant en aquestes persones. He anat a molts llocs a demanar feina i m'han posat excuses. Penso que tots tenim dret a estudiar el que vulguem. Un exemple molt clar és el meu cas. A la feina faig tot el que fan els altres menys fer servir la grua per a canviar els nens, una tasca que no puc fer. La resta de coses, les faig perfectament. Això és adaptar la feina. És el nostre dret. En el cas dels polítics, els demano que canviïn o, més ben dit, compleixin algunes lleis. Per exemple, en l'àmbit educatiu, introduir més professionals que estiguin preparats per a ajudar aquest col·lectiu i les seves famílies. A la branca sociosanitària, els professionals hauríem d'estar més valorats i els sous haurien de ser més alts, perquè treballem per a les persones i amb les persones, i no són màquines de fer diners. Amb tot plegat vull dir que som éssers humans i hem de ser conscients que, això que m'ha passat a mi, li pot passar a tothom. A mi m'han dit que estudiï economia, matemàtiques, administració o ciències polítiques per les meves condicions físiques. Però no és el que jo volia, no m'omplia l'ànima. Sempre he volgut ajudar els altres i penso que, en la vida i en la professió que tries, has de sentir passió i fer les coses amb amor. La societat té l'obligació d'integrar-nos. És molt important que valorem cada persona per allò que pugui donar i que la motivem cap a les capacitats que té, en lloc de recalcar-li les limitacions.

Hi ha alguna cosa que et sàpiga greu de no poder fer?

No, perquè des de petita he anat treballant les meves limitacions i les meves capacitats. Te'n poso un exemple. Jo volia treballar amb nens en una guarderia i les professores del cicle em van dir que no ho podria fer. Els vaig preguntar qui eren elles per a dir-me què podia fer i què no podia fer. Tot això em va donar empenta i vaig aconseguir feina en una guarderia. El més important és que busquis la manera i els recursos per a poder fer el mateix que els altres, però a la teva manera. I aquí faig un incís: hem de respectar els ritmes de cadascú. Moltes vegades, les persones tendeixen a comparar-se, però això no està bé, perquè cada persona és un món i hem d'entendre que cadascú té les seves circumstàncies, sigui en l'àmbit de la discapacitat o no.

Comparar-se, una malaltia del món d'avui...

Sí. I, també, hem d'evitar jutjar ningú. Perquè tothom porta la seva motxilla. Si pots ajudar sense jutjar, fes-ho. Si no pots, retira't. Però no jutgis mai ningú, perquè no saps per quines circumstàncies està passant aquesta persona a la seva vida.

Actualment, quins reptes et planteges?

Un repte ja l'estic aconseguint, soc afortunada: treballo del que he estudiat. El repte que ara tinc al cap és fer ràdio. És una cosa que he volgut fer des de petita. I també escriure en un diari.

Has fet algun pas, en aquest sentit?

En relació amb la ràdio i els diaris, encara no. Però he aconseguit parlar en públic, fer xerrades sobre discapacitat i motivar altres persones. També volia que em fessin entrevistes, però em feia molt de pànic. I ara ho estic fent. Tot arriba, de mica en mica. No es tracta de posar-se grans metes, sinó petits objectius per a anar aconseguint les coses.

Fantàstic, avançar pas a pas.

I una altra cosa: m'agradaria donar les gràcies a la UOC per deixar-me ser jo mateixa i no posar-me límits. I també a la Montse Roca per donar-me aquesta oportunitat laboral i a totes les companyes i companys de la Fundació l'Espiga, on treballo. A la meva família: el pare, la mare, els germans i els nebots. I als professors que he tingut al llarg de la vida. Als meus amics, a l'escola Speh, a les famílies que lluiten cada dia per donar una qualitat de vida millor als seus fills, al Col·legi Residència l'Arboç i, sobretot, a la meva discapacitat, perquè sense aquesta circumstància no hauria estat la persona que soc avui dia.

És saludable, ser agraït.

I tant, mai no hem d'oblidar les persones que et van donar la mà quan et feia més falta.