alumnis

Alumni

Màster de Fiscalitat





«El meu consell per als estudiants que hagin d’abordar el TFG: confieu en els vostres tutors i professors»

Per què et vas decidir pel màster de Fiscalitat de la UOC?

Em van oferir la possibilitat de treballar a temps parcial en una gestoria-assessoria laboral i fiscal, si bé en la branca immobiliària. A partir d’aquesta experiència em vaig plantejar formar-me en fiscalitat, pel fet que en el grau de Dret s’estudia el dret tributari des d’un punt de vista més generalista i volia aprofundir en aquest àmbit del dret amb una formació especialitzada. Els màsters d’aquesta matèria a la Universitat de les Illes Balears eren una mica cars i no podia compatibilitzar-los amb la meva feina, per més que fossin a temps parcial, i així vaig arribar a la UOC.

Algú et va recomanar la UOC?

No. Va ser la simple constatació que podia fer compatibles aquests estudis en aquesta universitat amb la meva complicada situació personal el que em va decidir a apuntar-m’hi.

Vaig comparar diferents opcions a internet i la UOC era la que s’adaptava més bé a les meves necessitats laborals i a les meves possibilitats econòmiques. Alguns parlaven de preus cars o de la duresa de les proves, però altres lloaven concretament els recursos i, sobretot, l’equip docent; així, doncs, em vaig decidir per la UOC.

Ha respost a les teves expectatives?

Establiré una diferència entre expectatives acadèmiques i expectatives laborals.

Pel que fa a les primeres, les he vist superades amb escreix. Tenia clar que a hores d’ara havia de buscar l’excel·lència. Em vaig proposar que, si altra vegada gastava uns recursos econòmics tan escassos de la meva família en aquesta qüestió, aquest cop hauria d’esprémer la universitat fins a l’última possibilitat. A més, he interactuat plenament amb un equip docent com no havia aconseguit fer mai. Tot d’una, un cap de setmana estava estudiant i enviava un correu electrònic al professor per qualsevol qüestió. Tant li feia si era un diumenge a la tarda o qualsevol altra hora inadequada: la majoria de vegades al cap de poca estona tenia la resposta. No era una resposta de «sí» o «no»: era una resposta de gran qualitat, però pròxima a mi. Sempre i amb tots els professors, sense excepció, va ser així.

Pel que fa a les expectatives laborals, és una bona pregunta per al futur que tinc davant. Però estic convençut que la carta de presentació d’aquests premis és un bon començament.

Què destacaries d’aquesta experiència acadèmica?

La bona organització de tot el màster, l’accessibilitat al professorat, un bon sistema d’informació, i un sistema d’interacció amb els altres alumnes que no m’hauria imaginat mai que hi hagués en aquest tipus d’organitzacions.

Al principi tenia por que la distància amb els professors i els altres companys em convertís els estudis en una cosa impersonal i apàtica. Però ja des del començament vaig veure que no: els professors no eren lluny i s’interessaven pels meus progressos.

Però no tan sols això: des de les primeres PAC vaig aprendre que hi podia exposar opinions i comentaris crítics. Els professors interactuaven amb mi amb els seus comentaris i opinions: no solament no em tallaven, sinó que —novament he de dir que tots— em corregien i m’animaven a continuar amb la mateixa aptitud.

He de dir el mateix de les activitats col·laboratives: els debats. Tant els que he fet en grup com els que eren d’intervenció individual m’han premiat amb uns amics que no sempre havia trobat a les classes presencials. Mantinc el contacte amb un gran nombre d’ells i ho faré en el futur.

A més, acabes de rebre el Premi al millor Treball Final del teu màster. Com vas saber que eres el guanyador?

Era a la Conselleria d’Ensenyament de la Generalitat lliurant una documentació d’una amiga, quan vaig rebre un correu electrònic en què se m’indicava que el meu treball havia estat guardonat amb el Premi al millor Treball Final de Màster. Em van flaquejar les cames.

Què ha significat per a tu aquest reconeixement?

Després de rebre el Premi al millor Treball Final de Màster, vaig anar amb tota la família a sopar en un restaurant italià de Barcelona. El meu pare —seixanta-nou anys— ens va explicar un secret: «Des de feia dos anys veia el meu fill cada dia durant hores davant l’ordinador. Arribava de la feina, i a l’ordinador. Venien visites, i ell se n’anava a l’ordinador. I a la nit, quan obria la porta de la seva habitació per dir-li bona nit, més ordinador. Moltíssimes vegades vaig dir a la meva dona tan enfadat com preocupat que el nostre fill tenia un problema, que es passava hores i hores jugant amb l’ordinador i que això no era propi d’una persona de profit.

Avui, fill meu, t’he de demanar perdó per aquests pensaments». Vaig plorar; només per això valia la pena aquest reconeixement. Entendràs que totes les coses que hi pugui afegir seran supèrflues.

Per què penses que el teu treball era mereixedor d’aquest premi?

M’agradaria pensar que per les hores de recerca que hi vaig dedicar, per l’exposició del problema que vaig fer i per la valoració d’un intent d’aportació a la solució dels problemes que vaig intentar fer.

No he d’oblidar, però, que la directora del màster, Ana María Delgado, va recordar el dia de l’acte de lliurament dels premis que la decisió va ser molt difícil i que es van decantar pel meu per petits detalls. No he de deixar de recordar, doncs, que els TFM dels meus companys eren excel·lents.

Com i per què vas triar el tema del TFM?

El títol va ser Los diferentes métodos de valoración de inmuebles y sus efectos en distintos impuestos. El tema era decididament transversal, tal com es demanava, i tenint en compte els avatars immobiliaris recents em va semblar que tenia una actualitat permanent i tenaç. Malgrat això, poc després de plantejar-me’l em vaig adonar que el tema que havia triat no deixava de ser un tema clàssic i local, molt vist i, com a tal, pesat. Potser no aconseguiria cridar l’atenció del tutor i de la resta de professors, ni tampoc la dels meus companys o la dels lectors eventuals. Vaig comentar al tutor aquest dubte, però ell em va animar a continuar treballant aquest tema.

Què va ser el més dur?

Va ser haver de documentar el cas pràctic que seguia en el TFM. Des del primer moment el vaig voler documentar amb expedients reals, i puc confirmar la dificultat d’anar a despatxos d’advocats o fiscalistes on no et coneixen, plantejar-los el problema que vols solucionar, i aconseguir que s’hi involucrin i et permetin accedir als expedients dels seus clients per a utilitzar-los en el TFM. A més, ells han de sol·licitar l’autorització dels clients en un tema tan sensible com el fiscal.

Malgrat això, hi va haver diversos advocats que em van ajudar. No tinc cap dubte que els tornaré l’atenció que em van dedicar i les vegades que, fora d’hora, els vaig molestar amb preguntes.

Alguna anècdota sobre l’acte de lliurament dels premis...

Faltaven quinze minuts per al lliurament dels premis i no era capaç de fer-me el nus de la corbata a causa dels nervis. El meu pare, que havia estat cambrer i sempre havia portat corbata... ¡tampoc!

També has rebut un premi extraordinari al millor expedient acadèmic d’aquesta titulació. Què vas sentir quan et vas assabentar d’això?

No sabia que hi optava. No sabia que en els màsters es pogués obtenir. Vaig sentir una cosa que només qui interioritza el significat de les paraules orgull i responsabilitat pot entendre. Orgull davant dels pares, la família i els amics. Responsabilitat sobretot davant dels que han posat en mi aquesta confiança: els professors i l’equip del màster universitari de Fiscalitat.

Algun consell per als estudiants que hagin de fer aviat el treball final de màster o de grau?

Que no tingueu por del tema: el que us cridi més l’atenció, aquest pot ser el bo.

Que no espereu tampoc l’últim moment per a portar-lo a terme: durant l’última quinzena us apareixerà algun aspecte essencial del qual us havíeu oblidat. Us prometo que necessitareu molt de temps si voleu fer un bon treball, però l’orgull que sentireu d’haver-lo fet val la pena.

I guardo com a últim consell el millor d’aquets tres que us dono: confieu en els tutors i els professors, sense por. Us deixaran interactuar amb ells i us ajudaran a enfocar els aspectes que no teniu clar com s’han d’afrontar.

He arribat al convenciment que ells tenen més ganes d’ajudar-nos que no pas nosaltres, i més com més necessitem el seu suport. Estan —no ho dubteu, ho vaig comprovar a l’acte de lliurament dels premis— més orgullosos que nosaltres mateixos dels nostres treballs. Així, doncs, ajudem-los a fer que se sentin importants en les nostres vides!