Laura Villate
Alumni
Màster Universitari d'Educació i TIC (E-learning)
«Amb els avenços tecnològics, serà inevitable que passem la vida sense haver fet algun nivell educatiu en la virtualitat»
Com sorgeix el problema de la recerca?
Durant la meva formació com a cirurgià pediàtric, i també com a docent universitari, he detectat que en universitats de ciutats com Manizales (Colòmbia) les institucions no tenen prou recursos per comprar simuladors d'alta tecnologia, perquè el preu d'aquests dispositius ronda entre els 5.000 i els 80.000 dòlars. Llavors, el que fan els estudiants generalment és viatjar fins a ciutats com Bogotà, amb recursos propis, per fer cursos costosos de tres dies amb simuladors, però la corba d'aprenentatge cau en tots els casos. Aquesta va ser la primera motivació.
Ara bé, el que realment es va demostrar amb la tesi és que és possible aprendre destreses psicomotores bàsiques en cirurgia laparoscòpica utilitzant simuladors de molt baix cost, perquè el nostre simulador podria costar entre 200 i 300 dòlars. I, tot i que la tecnologia va avançant, el que busquem és aplicar el mateix model d'aprenentatge, de mètrica i de retroalimentació que utilitzem en el nostre simulador en la realitat virtual immersiva.
Llavors, hi ha un treball interessant, i el volem escalar i transcendir, però també cal fer-ho tecnològicament, amb una emprenedoria que ens permeti donar sostenibilitat al projecte.
Què considera que aportarà aquesta recerca al sector educatiu i de la salut?
La tesi va demostrar que aquest dispositiu portàtil de baix cost permet aquest ubiquitous learning, és a dir, aquest aprenentatge ubic en qualsevol moment i lloc, perquè el simulador es pot portar en un morral petit i es pot muntar en qüestió de minuts, en comparació amb els grans simuladors, d'alt cost, i que han d'estar en un lloc específic. Llavors, l'aportació més important és demostrar que és possible entrenar aquestes destreses psicomotores en cirurgia laparoscòpica que són tan importants, en qualsevol moment i lloc, així com ho permet l'educació virtual, i ho hem vist amb la pandèmia.
Recentment, ha rebut una distinció cum laude amb la seva tesi doctoral desenvolupada a la UOC.
Va ser el premi i el reconeixement a l'esforç. De la tesi, hi va haver tres aspectes que el jurat va ressaltar: en primer lloc, el treball interdisciplinari; en segon lloc, les tres publicacions en revistes Q1, de les quals van destacar la seqüencialitat entre els articles, i, finalment, el treball de validació, perquè s'hi van veure implicats més de 100 estudiants de pregrau, 25 cirurgians especialistes en laparoscòpia i entorn de 20 residents de cirurgia, amb els quals vam validar el simulador un a un.
Llavors, significa molt, no solament per la qualificació, sinó pel reconeixement al treball, perquè hi va haver una implicació gran de feina, recerca, temps personal, etcètera.
Considera que la realitat virtual s'aconseguirà implementar en sectors com l'educació i la salut a Colòmbia?
Als meus estudiants els dic que han d'aprendre a aprendre des de l'àmbit digital, així com els docents hem d'aprendre a ensenyar des de la virtualitat, i ens hem d'anar acostumant a això, a experimentar, perquè amb els avenços tecnològics serà inevitable que passem la vida sense haver fet algun nivell educatiu en la virtualitat, sigui un diploma, una especialització, un màster, un doctorat, etcètera. És més, amb els avenços tecnològics i aquesta realitat virtual que cada vegada és més a prop, els cirurgians, amb el temps, tindrem dispositius que ens permetin veure l'anatomia dels òrgans amb més detall o que ens permetin veure l'anatomia del pacient que s'operarà. Les possibilitats seran infinites, perquè la tecnologia cada vegada rebaixa més costos i és més assequible.
Parlant una mica sobre la seva formació, per què va decidir enfocar-se en el sector educatiu?
Fa més de trenta anys que treballo en el sector educatiu. M'encanta ser docent, en qualsevol nivell educatiu; no seria capaç de viure sense ser docent, perquè és una passió que es porta a l'ànima. A més, com a cirurgià no exerciré tota la vida: arribarà un moment en què m'hauré de retirar, i això per mi també és vàlid, començar un nou camí i no morir fent el mateix tota la vida.
Ara bé, a partir del doctorat vull transcendir i començar a liderar projectes de recerca a les universitats, projectes de postgrau, etcètera.
Com ha estat la seva experiència a la UOC?
És una experiència molt interessant. Sempre he tingut la concepció que l'educació virtual requereix més responsabilitat, compromís, dedicació i disciplina, tant per part de l'alumne com per part del professor. A més, penso que exigeix un nivell de maduresa molt important, molt més que l'educació presencial, i amb el doctorat ho ratifico, perquè al màster la socialització amb estudiants de diverses parts del món era més gran que al doctorat, perquè la interacció amb els directors de tesi no és diària. Amb tot, la disciplina que es requereix per tirar endavant un doctorat virtual és potser més gran.
Com va conèixer la UOC?
Durant diversos anys vaig liderar un projecte de telemedicina d'àmbit nacional i internacional a la Universitat de Caldas, a Colòmbia, i en una de les trobades de telesalut que s'organitzaven vaig conèixer Francesc Saigí Rubió, professor dels Estudis de Ciències de la Salut i col·laborador de l'eHealth Center (eHC) de la UOC. Amb el temps, a més d'animar-me a fer el màster universitari d'Educació i TIC (E-learning) a la UOC, Saigí va acabar essent un dels directors de la meva tesi doctoral.
Quan Saigí em va parlar de la tesi, m'ho vaig pensar molt, perquè no era una decisió fàcil, primer per les meves obligacions com a cirurgià, com a professor i amb la família, i també pensava en l'edat, perquè no soc un jove de trenta anys que pugui dir "bé, comencem un doctorat". No obstant això, ho vaig assumir com un repte personal, com una experiència, i més tenint en compte que era un doctorat virtual, perquè tots sabem que educar-se en la virtualitat és molt més difícil: requereix disciplina, organització i responsabilitat, i implica deixar de banda la procrastinació.