Marian Antón
Alumni
Grau de Psicologia i Màster universitari de Psicopedagogia
«No som prou conscients de les lluites invisibles que hi ha darrere de les pantalles dels ordinadors dels estudiants amb discapacitat»
Després de fer diverses feines, amb 36 anys, Efrem Melián es va matricular de Psicologia a la UOC. Un cop va haver acabat el grau, es va orientar cap a la psicoteràpia i va fer un màster privat en una clínica. Just quan començava a dedicar-se a la teràpia, li va sorgir la possibilitat de treballar com a assistent de recerca al grup GenTIC de l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3). Hi va ser durant dos anys. També es va matricular del màster universitari de Psicopedagogia i el va acabar al gener amb un interessant TFM que està relacionat amb els objectius de desenvolupament sostenible de l'Agenda 2030. Ara com ara, els seus plans són començar el doctorat d'Educació i TIC (E-learning) també a la UOC l'any que ve.
Com va sorgir la idea del teu treball, Tirar endavant a la universitat en línia: experiències de revelació de la discapacitat tradicional o emergent?
L'estudi s'emmarca en el TFM del màster universitari de Psicopedagogia i és fruit del treball en equip. Julio Meneses, professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació i també director del meu TFM, em va proposar el tema davant la necessitat de fer més visibles les vivències d'aquest col·lectiu en una universitat que concentra una quantitat molt important dels estudiants amb discapacitat de Catalunya. També va influir en la decisió la possibilitat que teníem de col·laborar amb Sílvia Mata, que treballa amb aquestes persones als Serveis d'Acompanyament a l'Estudiant de la UOC. Pensàvem que això ens facilitava l'accés als informants i que també podria servir per obtenir retorn dels estudiants amb discapacitat sobre el funcionament d'aquest servei a la Universitat.
Per què vau triar estudiar precisament el moment de comunicació de la discapacitat?
Com a part inicial del treball, vaig fer una revisió de la bibliografia internacional sobre persones amb discapacitat en l'ensenyament superior. Com més llegia, més em semblava que hi havia un focus de tensió més o menys explícita que recorria transversalment l'experiència d'aquest col·lectiu a la universitat. I era el tema de la revelació o comunicació de la discapacitat, del qual hi ha molta bibliografia. Em semblava crucial la gestió de la persona a qui es revela la discapacitat, del moment i la manera de fer-ho, del perquè, i dels resultats i els costos que té. I més tenint en compte que volia tenir una mostra que representés no solament les persones amb discapacitats més aparents, sinó també el creixent grup de persones amb necessitats que deriven de problemes com els trastorns mentals, el TDAH, els problemes d'aprenentatge o les malalties amb reconeixement parcial, recent o desigual, com ara la fibromiàlgia o la sensibilitat química. Tot això estava influït per l'entorn particular de la UOC: com que és una universitat completament en línia, sorgeixen interrogants sobre si els resultats de la majoria de la recerca que s'ha fet fins ara —que es refereix a l'ensenyament superior presencial— es poden aplicar al seu model. Per descomptat, només s'hi poden aplicar parcialment, ja que el mitjà d'interacció —en el nostre cas, el Campus Virtual— modifica les identitats dels intervinents. En el cas de les persones amb discapacitat, per exemple, totes les discapacitats esdevenen, de facto, invisibles.
Quin era el vostre objectiu?
Primer volíem sentir la veu d'aquests estudiants. Els estudiants amb discapacitat no se senten prou escoltats i tenen ganes de compartir la seva visió de les coses. Més concretament, volíem saber com els havia anat a la UOC, descobrir de primera mà les seves experiències: per què havien comunicat la discapacitat —o per què no ho havien fet—, si els havia servit fer-ho, si els havia significat un cost personal o emocional, si s'havien sentit acompanyats o si havien tingut la sensació d'haver-se de buscar la vida per rebre els suports als quals tenen dret.
També volíem copsar si hi ha diferències en totes aquestes percepcions segons el tipus de discapacitat amb la qual conviuen els estudiants. Per això vam tenir en compte, d'una banda, els problemes de tipus més físic i de mobilitat —que vam anomenar tradicionals— i, de l'altra, els problemes que vam anomenar emergents —pel fet que durant els últims anys s'han incorporat massivament al reconeixement institucional—, que són els trastorns mentals i els trastorns de l'aprenentatge, principalment.
Quina ajuda vau rebre de la Universitat?
Vaig rebre l'ajuda derivada de cursar el TFM del màster universitari de Psicopedagogia. Julio Meneses va dirigir el treball en el vessant acadèmic i Sílvia Mata hi va col·laborar dedicant-hi temps, explicant-me el funcionament del servei d'acompanyament a l'estudiant i facilitant-me l'accés als estudiants, però l'estudi es va fer sense cap finançament.
La recerca es va dur a terme amb entrevistes a estudiants?
Sí, atesa la limitació de temps (havíem de fer tota la recerca en un quadrimestre acadèmic), vam optar per fer servir el correu electrònic per fer arribar les preguntes als estudiants. Ens semblava un mitjà prou accessible i amb el qual tots estem acostumats a treballar a la UOC. Tot i que vam rebre més de cent peticions per participar en l'estudi, vam triar una mostra de 34 persones. Jo no podia gestionar un nombre més gran d'entrevistes, tenint en compte que, a més, feia altres assignatures del màster i que l'entrevista no es limitava a un únic intercanvi, sinó que implicava diverses tandes de preguntes i repreguntes. Fora d'això, els participants es van mostrar molt col·laboradors i predisposats a compartir les seves vivències, i tots menys un van completar l'entrevista.
Què et va sorprendre més de les seves experiències?
Va ser colpidor per la duresa de les situacions en què sovint es troba aquest grup d'estudiants i per la manera com s'esforcen per seguir el ritme de la resta d'estudiants tot i les dificultats. Ara penso, de manera molt especial, en els estudiants amb més d'una discapacitat, que conviuen amb problemes molt complexos. Sincerament, tots em semblen dignes d'admiració. I considero que no som prou conscients, com a estudiants, professors o institució, de les lluites invisibles que hi ha darrere de les pantalles dels ordinadors.
Alguna conclusió de l'estudi que vulguis destacar?
Una de les conclusions principals de l'estudi té a veure amb la gran diversitat que hi ha dins el col·lectiu que agrupem sota l'etiqueta d'estudiants amb discapacitat. Hi ha molta variabilitat en el tipus d'identitat amb la qual s'identifiquen, en les vivències i en les necessitats expressades segons el tipus de problemes que presenten.
D'una banda, vam constatar que entre els estudiants amb discapacitats tradicionals hi ha la necessitat de tenir més presència i que hi hagi una normalització més gran del col·lectiu per part de la institució, en termes de més interlocució i de més promoció i informació sobre la discapacitat. Sembla que aquests estudiants se senten més pròxims a la identitat de persona amb discapacitat.
D'altra banda, el grup d'estudiants amb discapacitats emergents —des d'una ambivalència més gran amb la identitat de persona amb discapacitat— reclama més reconeixement dels seus problemes. En les seves interaccions amb els agents institucionals, sovint se senten poc compresos i amb menys credibilitat que en el cas de les persones amb discapacitats tradicionals. També tenen més por de l'estigmatització associada als seus problemes quan es decideixen a revelar-los.
Quines són les teves propostes de millora?
Aproximadament la meitat dels estudiants consultats es van mostrar raonablement satisfets amb l'atenció rebuda, però entre les respostes crítiques es van repetir uns punts molt concrets en els quals els participants consideraven que hi havia un gran marge de millora. D'una banda, veien la necessitat de disposar d'un servei d'atenció específic per als estudiants amb discapacitat. Actualment, l'atenció a la discapacitat està integrada dins l'atenció general a tots els estudiants.
D'altra banda, demanaven un seguiment proactiu i personalitzat per part de la institució en totes les etapes de la seva trajectòria com a estudiants: des de la informació a l'hora de matricular-se fins a la graduació. Finalment, i referint-nos específicament al procés de comunicació de la discapacitat, va sorgir freqüentment la conveniència de facilitar aquest procés: fer-lo més àgil, eficaç i menys burocràtic. Actualment aquesta revelació sovint s'ha de repetir semestre rere semestre —com em van comentar diverses persones, la discapacitat no desapareix en un semestre— i amb diversos agents. Es percep com un procés feixuc i que pot implicar costos elevats en termes emocionals.