alumnis

Alumni


Màster universitari de Turisme Sostenible i TIC

«Cerca a Google marques de fast fashion i t'apareixeran les marques els productes de les quals no has de comprar»
 

 

Vas començar en el món hoteler i acadèmic, et vas anar centrant en la sostenibilitat i vas passar a ser influencer i model. Com expliques aquesta evolució?

Quan acabava la carrera de Turisme, després d’un Erasmus a París, vaig treballar de recepcionista en un hotel i em va agradar. Vaig fer un màster de direcció hotelera i em vaig acabar interessant pel màrqueting: vaig presentar una proposta i em van contractar com a director de màrqueting. Més tard, una professora que havia tingut a la universitat em va proposar fer un doctorat. Em vaig presentar, em faltaven crèdits i, sincerament, vaig entrar a la UOC per aquest motiu i perquè eren uns estudis en línia. Però el màster va tenir un gran impacte en mi i vaig dir: «Em vull dedicar a la sostenibilitat». Vaig deixar l’hotel on treballava i vaig decidir emprendre un nou rumb: aquí va ser quan el Gremi d’Hotels de Barcelona es va interessar per mi perquè em fes càrrec de l’àrea de Responsabilitat Social Corporativa i Mediambiental. Després de treballar durant un quant temps per a ells, vaig aprendre pel meu compte la importància de la sostenibilitat en totes les facetes i totes les accions de la vida diària. Com que, d’altra banda, sempre he tingut un gran interès per la moda i el món visual, tot es va acabar relacionant. Vaig començar a promocionar i comunicar la sostenibilitat en el món de la moda i el disseny per les xarxes socials. Va ser així com vaig conèixer Role Models Management, una agència de models ètics de Los Angeles.

L’any 2017 és clau en aquest sentit: és quan acabes el màster de la UOC i llances des de París sustainable-man.com.

Exacte. Treballava per al Gremi d’Hotels de Barcelona, però volia continuar avançant en la promoció de la sostenibilitat i vaig veure que, a Europa, el món de la moda sostenible tenia mancances de comunicació i de promoció. I vaig pensar que, si som influencers, hem d’influir amb un compromís. En veure la reacció de les marques i de la gent que em seguia per aquests temes, vaig decidir llançar-m’hi i dedicar-me a això.

Calen bons contactes per a ser un influencer?

La veritat, en el meu cas no gaire. Em vaig especialitzar en màrqueting. Tinc coneixement de xarxes socials. Sabia en quins moments havia d’utilitzar uns hashtags determinats, com podia obtenir més ressò, etc. Gràcies a aquest coneixement, no vaig necessitar conèixer ningú ni establir contacte amb cap agència per a tirar-ho endavant. De fet, vaig contactar amb l’agència de models de Los Angeles quan ja tenia més de 16.000 seguidors. Després sí que tot això m’ha ajudat estar a l’agència, ja que el 16% dels meus seguidors són dels Estats Units; i sobretot, m’hi ha ajudat el fet d’estar en contacte amb models que ja són coneguts pel fet de ser models ètics als Estats Units. No haver necessitat conèixer ningú és un plus per a mi: em fa sentir que, si vols i en tens ganes, les coses es poden fer.

Com és el teu dia a dia, en el sentit del contacte amb les marques, els fotògrafs, etc., o fins i tot en relació amb els ingressos? Hi ha feines que són només una inversió?

Hi ha marques amb les quals col·laboro amb paid partnerships, perquè hi ha tota una feina darrere: escric al blog i pago els fotògrafs i els videògrafs amb els quals treballo. Si som sostenibles, ho hem de ser a tots els nivells. Si reclames ser una marca ètica i sostenible socioeconòmicament, no pots pretendre que els fotògrafs, els bloguers, els influencers, etc., treballin gratuïtament per a tu. De fet, no tendeixo a fer col·laboracions gratuïtes, tot i que és cert que hi ha marques que em «toquen» molt pel que fan i ho podria arribar a fer. Després també hi ha vegades que decideixo pagar-me el bitllet per donar suport a una causa relacionada amb la sostenibilitat. En tot cas, el meu dia a dia no és monòton. Viatjo força. Això és bo, perquè pots ser versàtil i emmotllar-te a moltes coses, però de vegades és una mica estressant, perquè no solament em dedico a això: també faig classes en escoles de negocis, reviso articles científics i soc consultor de màrqueting i sostenibilitat de diverses marques i companyies. A més, he cofundat el European Sustainable Hospitality Club, per promoure la sostenibilitat en l’àmbit de l’hoteleria a Europa.

Viure només de ser influencer, i en moda masculina, és complicat?

En moda masculina és més complicat. I el fet de tenir uns valors, uns principis, et limita bastant. Els dos darrers anys he rebutjat una gran quantitat de col·laboracions amb marques que no són sostenibles ni tenen cap intenció de ser-ho. Podria viure més bé, però on quedarien els meus principis i els meus valors? Molta gent que em segueix no és vegana, ni sostenible. Potser em segueix pels tattoos, o per la barba. A aquestes persones també els vull comunicar el missatge de la sostenibilitat, que es converteixi en una cosa mainstream. No n’hi ha prou amb comunicar les idees només a les persones que ja hi estan implicades, hi hem d’implicar l’altra gent.

Parlant del missatge, com podem triar marques que siguin assequibles i sostenibles?

És difícil. Hi ha molt greenwashing, és a dir, molt rentat de cara verda. Hi ha marques molt conegudes que comencen a explicar que fan servir materials reciclats, o que en tenen una gamma conscientment. Em sembla fantàstic. Però hi ha altres factors. Per exemple, quina sostenibilitat social hi ha en el rerefons. Hi ha empreses subcontractades per a crear productes que aquestes marques venen a preus ínfims. Com pot ser? A Cambodja hi ha dones que treballen 68 hores setmanals per menys de 200 dòlars de salari mensual. Cerca a Google marques de fast fashion i t’apareixeran les marques els productes de les quals no has de comprar. I esbrina què fan. Cal buscar a internet. Informar-se.

Dedicar-hi temps... I buscar proximitat?

Sí. I una altra cosa: he après que, quan em compro una peça de roba, he de ser capaç de veure si me la puc posar en cinc o sis combinacions diferents i si la portaré més de cent vegades. Si no, no me la compro.

Això és sostenibilitat…

M’ho ha explicat Roberta Lee, una estilista i personal shopper de moda sostenible, que a més és la fundadora de l’Ethical Brands Directory. Imagina’t a quins nivells d’especialització arribem. Però té raó. A més, quan compres moda ètica té molta més qualitat que les peces de roba de fast fashion. La indústria de la moda ràpida fomenta el consumisme dins d’un sistema capitalista. D’acord, vivim en un sistema capitalista, però ho hem de fer de la millor manera possible per a impactar com menys negativament millor en la societat o el medi ambient. Una peça sostenible és una inversió. I, si la compres, és perquè t’agrada. Per què la vols per a una temporada i prou?

Tens peces de roba molt antigues?

Tinc una jaqueta de quinze anys i pantalons de sis anys. Jo em vesteixo amb peces de roba que em realcen la persona o la personalitat, o totes dues coses alhora. No hauria de ser que la peça vesteixi la persona i que ens centrem en «el que es porta aquesta temporada». Moltes vegades no veus la persona, només veus el vestit, i això, segons el meu punt de vista, és un error. És clar que les temporades tenen un sentit, però no abandonem la roba que hem «estimat» anteriorment.

Et pots mullar i recomanar-nos marques sostenibles?

Em venen al cap Thinking Mu, Ecoalf, Silvia Calvo, Knowledge Cotton Apparel, Dedicated o Lost in Samsara.

I els polítics? Què poden fer en aquest àmbit per a regular el sector?

No és fàcil. Però per exemple, a França, on visc, si una marca comet algun tipus d’infracció en relació amb la subcontracta d’un producte, ha de respondre’n, encara que no hagi estat directament la que ha explotat uns treballadors. I a Espanya això no funciona de la mateixa manera, pel que tinc entès.

Ja acabem, però em pregunto d’on ve el teu nom artístic.

[Riu.] Dan ve de Daniel, el meu nom, és com sempre m’han anomenat els meus col·legues a l’estranger. I Pontarlier és un poble francès. En un quadre que vaig comprar a París l’any 2011, de l’estil de les il·lustracions d’Alfons Mucha, hi sortia un gat al costat d’un diari del poble, on es llegia el nom. T’ho explico. Abans, d’una banda, tenia el meu Instagram, on es veien tots els meus tattoos, els meus treballs com a model... i, de l’altra, tenia el meu LinkedIn i el meu Facebook amb el meu nom real. Per què? Doncs perquè malauradament els tatuatges encara estan mal vistos, tenen una connotació social destructiva, negativa. Anar tatuat em va afectar, en alguns moments, a l’hora de buscar una feina o fer una entrevista. Avui dia, si algú no em vol pels tattoos que porto, a mi tampoc no m’interessa treballar en companyia seva, però quan era més jove, això no era així. Ho volia desvincular i vaig buscar un pseudònim. El pseudònim va aparèixer en un moment decisiu i ara no me’l vull canviar. A més, persones amb qui treballo en l’àmbit del turisme o del màrqueting em diuen que no semblo el mateix quan em veuen com a model o influencer. Dan Pontarlier és una personalitat creada a partir de mi, és la meva marca personal.

Però la sostenibilitat i els tattoos són de tots dos: d’en Dan i d’en Daniel.

Sí. Això sí [riu]. I no oblidem que la sostenibilitat també és que tots els cossos són diferents i únics. De talles diferents, tatuats o no. No ens oblidem de respectar això, som peculiars