alumnis

Alumni


Graduat Llengua i literatura catalanes

«La UOC em va ajudar a superar l’exili quan vivia als Emirats Àrabs Units»
 

 

Per què es va decidir a estudiar medicina?

Doncs no va ser una tria gens vocacional. El meu avi era pintor i va fer estudiar a tots els fills carreres de ciències perquè deia que les lletres no pagaven les factures. Aquesta idea també va arribar a casa i vaig sentir una certa pressió per no estudiar lletres malgrat que a mi la física, la química o les matemàtiques no m’agradaven gens. La medicina és potser la més humanista de les ciències, perquè hi ha el malalt al centre de tot, i amb aquesta idea em vaig motivar per fer medicina. Pensa que el metge no és només científic, és psicòleg, sociòleg, ha de ser moltes coses alhora, i això em va captivar. Parlem de mitjan anys seixanta; em vaig llicenciar el 1972.

Com ha evolucionat la medicina aquestes darreres dècades?

S’han fet passos de gegant en tractament i diagnòstic. Quan jo vaig començar, l’únic diagnòstic per imatge eren els raigs X. Avui tenim la TC, la ressonància magnètica o les ecografies. Es fila tan prim en el diagnòstic que pràcticament sempre és correcte i, si el diagnòstic és precís, la malaltia es tractarà millor. En els tractaments també hi ha hagut molta millora. En l’àmbit del càncer, avui dia com a metge pots estudiar els tumors des de tots els punts de vista, genètic, immunològic, enzimàtic: l’ataques amb molta precisió per a fer un tractament únic individualitzat. 

Com va decidir traslladar-se als Estats Units?

Al començament dels anys setanta, molts metges es traslladaven a treballar als Estats Units, país que tenia molta demanda de personal qualificat en l’àmbit sanitari. Jo veia això a la facultat i m’ho vaig plantejar seriosament, perquè marxaven molts professionals que jo admirava. Recordo que el pas previ era superar un examen que es deia foreign. De fet, vaig exercir molt poc a Catalunya, perquè, un cop acabats els estudis, vaig fer el servei militar i després vaig treballar dos anys a la Creu Roja de metge mentre em preparava el foreign. Excepte els dos darrers anys, m’he passat la vida fora de Catalunya. 

Què el va sorprendre més de treballar allà?

La formació era molt organitzada, molt sistemàtica; el treball és molt pràctic i tenen nombrosos centres de referència. Vaig començar a treballar a l’Hospital MD Anderson, de Houston, un dels més prestigiosos en l’àmbit del càncer. Poc després vaig treballar a Nova Orleans, a la Universitat Tulane. Després em vaig traslladar a Syracuse, a l’estat de Nova York, per fer la formació específica d’hematòleg. I els darrers dotze anys els vaig treballar a l’Hospital Beth Israel, de Manhattan, on també feia de professor. Treballar a Manhattan és molt estressant, perquè ets en una roda que no s’atura mai; és un entorn molt ambiciós, competitiu i exigent. El pitjor que els pots dir és que de 9 h a 17 h també són una persona, no els agrada gens. Aquesta és una de les raons que em van fer buscar alternatives; no podia aguantar més aquell ritme.

Aleshores va arribar l’opció dels Emirats…

Correcte, recordo que al començament dels noranta es publicaven molts reportatges en les revistes nord-americanes d’aquests països emergents del Golf amb ofertes de feina molt interessants i molt ben remunerades. Buscaven metges i tenien diners del petroli per a pagar-los. A més de l’estrès, el cost de la vida a Manhattan era molt elevat. També em venia de gust provar una aventura nova; sempre he estat molt inquiet en aquest sentit. El més interessant dels Emirats és que és l’únic país, amb Kuwait, on hi ha més estrangers que nadius; potser la proporció era d’1 a 4. Pràcticament era un país dirigit pels estrangers. Jo vaig hi arribar el 1997 i hi vaig viure disset anys. A més de visitar pacients, feia docència, però en un ambient molt més relaxat, amb més qualitat de vida. De fet, estava tan relaxat en comparació de Manhattan que vaig decidir estudiar a la UOC.

Va decidir canviar la ciència per les lletres. Era una assignatura pendent?

Sí, mira, jo vaig fer tot el batxillerat durant el franquisme en espanyol malgrat que a casa parlàvem en català. Jo no entenia per què no podia estudiar en la meva llengua. Quan vaig acabar el batxillerat vaig trobar una escletxa per a estudiar el català. Vaig descobrir la Institució Cultural del CIC. Allà mig d’amagat ensenyaven català, i jo hi anava cada vespre després de la facultat per estudiar català. 

Però havien de passar encara unes quantes dècades per a fer el grau de llengua catalana.

Sí, va ser als Emirats on algun amic em va comentar la possibilitat que oferia internet de fer qualsevol estudi. Aleshores vaig descobrir la UOC i vaig començar Llengua i Literatura Catalanes el 2004. Va ser fabulós descobrir que existia aquesta possibilitat i l’experiència va ser fantàstica; establir contacte des de tan lluny, compartir experiències i interessos em feia sentir menys exiliat. S’ha de dir que anava a poc a poc per manca de temps i vaig començar la llicenciatura, però vaig acabar amb un grau de llengua i literatura catalanes. Vaig gaudir tant dels estudis que vaig fer un excedent de crèdits, però no em sap gens de greu: m’ho passava bomba i considero que a poc a poc pots aprofundir molt més.

Quan va decidir que havia de tornar a casa? 

No va ser una idea impulsiva. Jo sempre havia sabut que tornaria, després del cicle americà i del cicle dels Emirats, i amb l’edat de jubilar-me vaig decidir que ja era el moment. De fet, no havia acabat el grau i el vaig acabar un cop aquí. Els darrers dos anys els vaig dedicar al treball de grau sobre Manuel de Pedrolo i la novel·la nord-americana amb el suport inestimable de la tutora, la Teresa Iribarren. 

S’atreviria a fer uns altres estudis?

La directora del treball em tempta molt perquè faci un màster, però no m’acabo de decidir, perquè el treball de final de grau ja van ser dos anys de dedicació i penso que el màster pot ser molt més llarg. Sí que em ve de gust fer traduccions literàries, perquè és una cosa que m’agrada molt, i conec l’anglès molt bé després de tota la meva etapa laboral. Entre conèixer molt bé l’anglès i agafar molta competència en català, penso que ho faria bé. De fet, he traduït un llibre pel meu compte de l’Arthur Koestler, Diàleg amb la mort o testament espanyol. Es tracta d’un volum que em sobta molt que no s’hagi traduït. És ambientat en la Guerra Civil espanyola, que és un tema que a mi m’apassiona perquè la meva mare la va patir de jove. El 2009, quan jo tenia la traducció quasi enllestida, el van publicar parcialment en espanyol.