És molt possible que
els lectors catalans shagen sorprès la darrera diada de Sant Jordi en trobar una
versió del llibre de Marco Polo sobre els aparadors de les novetats. Fins i tot, si
llavors hi han pensat, els deu haver resultat inversemblant el fet de no disposar fins ara
de cap traducció moderna daquest llibre emblemàtic de la cultura europea. Per
alguna raó, que bé pot ser labsència fins el 1928 duna edició filològica
que desbrossés un camí en el seu selvàtic stemma, lobra del mercader
venecià va quedar fora del programa de traduccions del Noucentisme i encara avui dia les
més recents propostes editorials dels viatges de Polo són la coneguda versió catalana
quatre-centista (dins Els Nostres Clàssics a cura dAnna Maria Gallina, 1958)
i una adaptació al català modern daquest text medieval fragmentari (Bromera,
1997). Així doncs, la traducció que amb el títol Llibre de les meravelles del món
nacaba de publicar Edicions del Bullent dins la més interessant de les seues col×
leccions, «Torsimany», ha domplir per força un buit significatiu a les
biblioteques catalanes.
Es produeix la paradoxa que lespessa
presència de Marco Polo entre nosaltres, bé en espècie de dibuixos animats o de
còmics, bé en encartonades o monumentals versions hollywoodianes, o convertit, fins i
tot, en inaturable aventurer dins un joc informàtic
lha pogut fer tan
familiar que hom ha oblidat lorigen humil duna història tan fecunda: les
notes sobre un viatge de vint-i-cinc anys dictades pel protagonista a un enamorat de les
cavalleries en una presó de Gènova el 1298. Rustichello de Pisa, el primer receptor i
autèntic reportador, va ser el primer a interpretar linsòlit relat del
mercader des de la pròpia enciclopèdia cultural, amb el que això comporta
dinterferència i enriquiment. Devia imaginar potser la fastuositat oriental que li
descrivia el company de captiveri com la riquesa de les parades cortesanes novel·lades
per Chrétien? Tanmateix, si alguna cosa crida latenció en la mirada de Marco Polo
sobre aquell món desconegut és la racionalitat amb què el venecià vol copsar-lo: dóna
mides, apama el territori, desplega un interès gairebé etnogràfic ben diferent del que
uns segles més tard caracteritzà larribada dels descobridors peninsulars al Nou
Món.
Des de Rustichello, els lectors de tots
els temps han projectat les seus experiències llegides i les seues fantasies i els seus
prejudicis sobre el relat dels Polo, i encara està per fer la història fascinant de la
recepció del text fins al present. Certament, documentar la presència del llibre, amb cubertes
de cuyr vert, tant en la biblioteca del difunt Martí lHumà (1410) com en
linventari dels béns del mercader de Barcelona Guillem de Cabanelles (1424) no ens
permet més que intuir la popularitat de la narració i un parell de lectures que devien
ser bastant diverses. El segon, que compartia amb lautor venecià la dedicació
mercantil, el devia llegir amb el cor posat en un carregament que havia enviat o que
esperava rebre de lOrient? I el rei Martí, més afeccionat als clàssics i als
pares de lesglésia que a cavalleries de cap mena, devia consultar el Marco Polo com
una cosmografia, empès per la seua curiositat humanista? Encara més, dec incórrer en
pecat danacronisme si imagino el cronista Muntaner escartejant un trasllat acabat de
copiar per documentar-se sobre els tartres de labrandat capítol XXIX del seu
llibre? La cronologia, sense quedar-hi baldera, sajusta finament. El 1307 Marco Polo
va donar una còpia del manuscrit a Thibaut de Cépoy (A.M. Gallina, 1958, pàg. 9) i molt
aviat es van conèixer versions completes o fragmentàries de loriginal
francoitalià. El manuscrit català custodiat a la Biblioteca Riccardiana de Florència
és un paper de la segona meitat del xiv però es considera còpia dun text
anterior. Imagino que algú ja en deu haver fet el seguiment, però, no devia usar i
disfrutar el vell Muntaner dels viatges de litalià quan va asseures a
redactar la més fabulosa de les nostres cròniques medievals el 1325? Al capdavall, ell,
esdevingut a València «especialista en les expedicions mediterrànies» i «intendent
reial per a la campanya de Granada» (Rafael Tasis, La vida den Ramon Muntaner,
Dalmau Editor, Barcelona, 1964) també es proposava de relatar els episodis que, en
companyia dels almogàvers, havia protagonitzat en unes terres tan exòtiques com les que
trepitjà Polo.
La versió que han preparat per a Edicions
del Bullent Isabel Payà Climent i Antoni Torreño Mateu, sens dubte, ajudarà un sector
majoritari del públic que llegeix en català a reenfocar el que ha esdevingut ja fa
segles un dels viatges mítics del passat europeu. No es tracta, doncs, duna edició
filològica sinó dun text destinat al gran públic, una versió que es presenta com
a integradora i moderna. Els traductors han hagut de triar entre la pluralitat de fonts
que podien servir de base i shan decidit pels testimonis de la família italiana,
els quals han acarat amb el manuscrit francès 1116 de la Biblioteca Nacional de París i
la traducció catalana del xiv. De fet, han treballat sobre ledició dIl
Milione publicada per Marcello Ciccuto (Milà, 1981) dins la Biblioteca Universale
Rizzoli. Aquest curador italià va realitzar una síntesi de la tradició textual poliana
a partir del text establert el 1928 per Dante Olivieri sobre lOttimo, nom de
la versió toscana de loriginal. Al seu treball dacarament Payà i Torreño
han afegit la consulta de la versió catalana, especialment en aspectes de lèxic
específic, i una opció metodològica personal encaminada a publicar un Marco Polo
atractiu, de bon llegir i fidel a lesperit de loriginal.
El treball ha comportat la revisió
daspectes com ara la puntuació i les connexions lògiques, la regularització de
lonomàstica, leliminació de redundàncies medievals, la reordenació
discursiva de fragments especialment confusos i, fins i tot, lestabliment duna
divisió particular del text, daltra banda, diferent en cada font. Una de les
opcions que justifica aquest tipus dedició és la tria de la primera persona
narrativa en comptes de la tercera persona impersonal que predomina a loriginal.
Sha de remarcar en especial la
reflexió dels traductors sobre els itineraris de la família Polo. En aquest sentit,
afegeixen una hipòtesi pròpia a la polèmica sobre el camí que els mercaders seguiren
entre la Petita Armènia i lestret dOrmuz i complementen el text amb notes
aclaridores - poques i massa modestes possiblement- , i, de manera gràfica, amb els mapes
preparats expressament per al volum (a propòsit, a la pagina 17 hom remet al mapa 8 quan
només nhi ha 7, que caldria haver numerat).