[Ressenyes / Reviews]

Si el títol del treball de Dominic Keown denota una gran bellesa rizomàtica, cap a la diversitat des d'un sol concepte, el subtítol "La veu col·lectiva de Vicent Andrés Estellés" sembla fer un camí de tornada, gairebé centrípet, que ens pot inquietar: de quin col·lectiu es tracta susceptible, primer, de parlar amb una sola veu i, segon, amb la veu del poeta de Burjassot. Qüestions, si més no, que ja animen la lectura del llibre.

La segona sorpresa -després parlarem de la primera- és descobrir que, si bé el treball està dirigit a la producció literària d'Estellés, ofereix alhora un material interesantíssim al voltant d'uns altres poetes entre els quals, personalment, destacaria el referent a Salvador Espriu i totes les reflexions sobre l'exili.

La tercera sorpresa és la lectura latent dels poetes esmentats que es pot fer des d'una perspectiva temàtica, essent el tractament de l'amor un dels principals; encara que jo m'inclinaria més a dir-ho així: el tractament de la dona des "d'un" amor. Si el treball de Dominic Keown ens mostra els diferents escrits d'Ausiàs March, Salvat-Papasseit, Estellés, i apunta la subversió del llenguatge d'aquest darrer respecte dels anteriors, sobretot del primer, hom no pot evitar evocar un altre paral·lelisme: la subversió de Georges Brassens respecte de François Villon on, és una opinió personal, crec que tant l'amor, com la dona, com la poesia ixen més incòlumes. Hi ha referències a l'amor cortès que el lector pot ampliar amb els treballs sobre el "Das Ding" de Jacques Lacan.

I més sorpreses que una ressenya no pot abastar. Des de la destil·lació d'un humor elegant que l'autor hi degoteja amb discreció, cosa que cal agrair des d'aquesta terra sorneguera quan no directament grollera, fins a allò que podríem anomenar la preciosa joia (amb el seu doble sentit) que comporta tenir a l'abast una lectura comparativa de la manera d'escriure uns mateixos temes per part de diferents poetes. Això ens permet anar més enllà de la interpretació proposada per l'autor. De nou, doncs, gràcies per la invitació generosa a qualsevol tipus de reflexió -una porta insòlita, atès el moment globalitzador que ens toca viure- lluny de receptes i respostes presentades com a paradigma contra el malestar i el desconcert, quan no, directament, com el darrer crit en "terceres vies".

Però la primera sorpresa ja està anunciada en les pàgines inicials. Hi trobarem una perspectiva nova per a encetar aquestes qüestions.

N'hi ha més, però en subratllaré dues:

1. L'eina emprada per Keown per a presentar la seua estructura de treball: el rizoma de Guattari i Deleuze.
2. La qüestió de la creativitat plantejada a partir d'unes afirmacions de Harold Bloom.

He estat parlant de sorpreses i continuaré fent-ho perquè crec que la sorpresa és l'única possibilitat oberta a allò que anomenem progrés en qualsevol camp on s'hi presenta.

Trencar les línies que tenen en comú el respir tranquil·litzador d'obeir, en última instància, una llei -qualsevol-, ja em sembla un pas a tenir em compte. On tothom persegueix l'objectiu consistent en el fet que les coses quadren, de la manera que siga, sempre hi ha algun element que trenca l'expectativa. De fet, és precisament una de les qüestions que més literatura ha provocat -el buit, allò que no arribem a cercar però, hélas, no parem de buscar, etc.- i que cal saludar amb alegria: efectivament, l'afany d'encasellar els autors sempre troba una falta rebel al cercle organitzador.

A la pàgina 10 i següents de l'obra, tothom pot trobar elements per a, si més no, arribar a temps de frenar aquesta tendència. Ho sent per les editorials, antologies, nous, novíssims, etc., però es tracta d'una altra cosa.

Coherent amb la tesi de treball de Dominic Keown, he compartit el seu viatge, com ara cercar la comunicació rizomàtica entre els autors que cita i he començat per tornar a Freud perquè de la seua lectura -i relectura- sempre cal esperar una sorpresa.

Ja l'any 1896, podem trobar aquest fragment dels Estudis sobre la histèria: "La cadena d'associacions posseeix sempre més de dos elements, i les escenes traumàtiques no formen sèries simples, com ara les perles d'un collar, sinó conjunts ramificats, d'estructura arbòria, car en cada nou succés actuen com a records dos o més d'anteriors".

Aquesta cita podria incloure's dins d'allò que Keown (seguint Guattari i Deleuze) posa en qüestió enfront del rizoma: estructura arbòria. Però, cal dir que aquesta visió va ser abandonada per Freud perquè va descobrir que "l'element causal feia diferència en la sèrie", conclusió que ja suggeria arrels de les quals els autors francesos se'n podien fer servir.

Però el vell analista no era amic de conformismes i trobem més tard, en "El deliri i els somnis" en 'Gradiva', de W. Jensen"(1906-7), un esglaó més: "el poeta obra molt justificadament en no penetrar en aquesta profunda causalitat interna i en limitar-se a romandre en la valuosa semblança que la seua subtil sensibilitat li fa percebre entre un tros de vida psíquica individual i un fet aïllat de la història de la humanitat."

Lectures fragmentàries que ens aporten unes idees desenvolupades per Guattari, Deleuze, i, per què no?, Keown. Llinatges rizomàtics.

Però… i Bloom?

En la pàgina 26 del text de Keown, podem llegir: "(...) aquest comentarista -Bloom- arribà a la conclusió fascinant que l'originalitat creativa és una impossibilitat (...)". Idea antiga ben a prop d'un concepte de creació ex nihil, és a dir, pràcticament ofici de Déu. Excepte alguns casos més o menys psicòtics -o, simplement, delirants-, no crec que els poetes inicien el seu ofici amb pretensions tan divines.

Només assenyalaria que la possibilitat de pensar l'originalitat creativa està, com ha estat sempre, en l'estil. Allò més inconfusible, personal, intransferible, subjectiu, etc., que ens permet detectar quan emergeix una creació. Humana, si volen, però creació sense cap dubte. Curiosament, un home que sol apassionar-se, quasi a la manera valenciana, és a dir, que viure a l'estranger no es cap garantia, contra alguns pensaments i que ataca una pretesa manca de llibertat en ells cau en el determinisme més ofegador del qual només en pot concloure: "(...) en el llarg corrent poètic d'Europa tot està ja dit." (item).

És probablement tot el contrari.

En la poesia, sí, però, ja que estem parlant-ne, també en la psicoanàlisi car, si fem un recorregut per la seua literatura, podem arribar a la conclusió que les úniques veritables anàlisis són aquelles que van fracassar. Una prova evident, entre moltes d'altres, que el gènere humà, tot i fer la impressió d'un conjunt d'individus semblants, mostra una particularitat personalíssima en la manera de ser neuròtic. Heus ací, també, una creació infinita: un a un. Poc futur per als intents globalitzadors, doncs.

Dominic Keown obre una perspectiva que ens invita, si més no, a plantejar-nos les coses de sempre (el bloomià "tot ha estat dit") d'una manera diferent. Ara ja és qüestió del compromís de cadascú en aquesta proposta que ens convoca.

Per exemple, continuar una de les seues tesis: l'actitud edípica dels poetes envers els seus "pares" particulars (una de les propostes més atractives i suggeridores d'aquesta Polifonia). Actitud general o batalla personal d'Estellés en cercar i cercar un estil sobre el qual l'estil d'uns altres li feia nosa ("No vull seguir. A mamar tots els versos!" No oblidem el títol del poemari: "L'engan conech")?

El llibre de Keown també aporta claus d'aquest material. Cal començar a esbrinar-les.