Els pronoms, un dels elements fonamentals de l'engranatge discursiu, han rebut un tractament desigual en els estudis gramaticals. Condicionats pel fet de pertànyer a la segona divisió de les categories gramaticals, la de les categories no lèxiques o funcionals, i també per la denominació que van rebre (pronom, és a dir, 'substitut del nom'), aquests mots constitueixen una deu d'equívocs i d'idees acceptades de forma no sempre crítica. L'estudi global que en fa Júlia Todolí constitueix un esforç per treure a la llum tota aquesta problemàtica i per superar la parcialitat de molts dels treballs fets fins al moment.

Els pronoms personals és una obra sintètica, sistemàtica i clara. Les poc més de 150 pàgines d'aquest llibre resumeixen les principals aportacions al tema amb l'objectiu de definir, caracteritzar i classificar els pronoms del català. Els dos primers capítols plantegen la difícil delimitació i definició dels pronoms, i el complex problema de la classificació d'aquests elements, que l'autora resol aplicant-hi diferents criteris: fonologicosintàctic (pronoms plens —forts i febles— i buits), pragmaticodiscursiu (díctics i fòrics), sintacticosemàntic (anàfores i pronominals) i semanticopragmàtic (anàfora de referència, de sentit i variable lligada). Després d'aquests aspectes generals, J. Todolí dedica capítols independents a alguns temes fonamentals de l'estudi dels pronoms febles o clítics: el procés de pronominalització anafòrica (capítol 3), les característiques, les funcions i els tractaments dels pronoms clítics (capítol 4) i el fenomen del doblament de clític (capítol 5).

Lluny d'adoptar un enfocament tradicional, l'autora opta per un punt de vista modern que incorpora amb naturalitat aspectes teòrics, descriptius i normatius. Quant a la teoria, segueix bàsicament el generativisme, però el complementa hàbilment amb nocions de la gramàtica del discurs i de la lingüística cognitiva. La descripció és sistemàtica i completa, dins dels objectius generals que es plantegen al llibre; en destaquem la revisió sistemàtica de les funcions dels clítics catalans, acompanyada d'un repàs crític, ponderat i documentat, del tractament que han rebut aquests elements. Teoria i descripció donen suport a una postura crítica respecte al tractament tradicional d'aquests elements, incòmodament situats entre els morfemes i els mots, i respecte a algunes solucions normatives, que contrasten amb la realitat de l'ús i amb els principis derivats d'una anàlisi lingüística teòrica.

L'esforç de síntesi i sistematització és especialment destacable si tenim en compte que parlar dels pronoms és parlar de tota la sintaxi d'una llengua. Adoptant una perspectiva àmplia, els pronoms —o, més en general, les proformes— són mecanismes lingüístics d'economia mitjançant els quals es presenten els trets gramaticals d'uns constituents prescindint-ne del contingut lèxic, el qual s'ha de "recuperar" contextualment. Per això, el tret més característic dels mal denominats pronoms, l'únic que permet reconèixer una semblança categorial suficientment forta entre els diversos elements que s'hi inclouen (i d'altres que no s'hi han inclòs habitualment) és la manca d'autonomia referencial: els díctics s'interpreten per relació amb els elements de l'enunciació (context extralingüístic) i els anafòrics —incloent-hi els buits o el·líptics—, per relació amb un element lingüístic referencialment autònom (context lingüístic).

I aquest és un punt fonamental de l'aportació de Todolí: ha sabut descobrir el fil que uneix elements aparentment molt diversos, sense amagar les diferències de comportament; un fil que no es redueix a la distinció foneticosintàctica entre els pronoms forts i els febles, com s'ha fet tradicionalment, sinó que recorre, transversalment, tots els nivells de l'anàlisi lingüística.

D'altra banda, Júlia Todolí no ha cedit a la temptació de marcar unes fronteres categorials tancades i ha evitat així haver de recórrer a les excepcions. Com a resultat d'aquesta visió dinàmica, ha establert que els clítics catalans es comporten com a afixos, encara que presenten característiques dels lexemes, i ha pogut explicar, en aquest cas aplicant principis diacrònics, el complex fenomen de doblament de clític, alhora que ha palesat la relació íntima dels pronoms amb altres fenòmens lingüístics, com la diferència entre atribució i predicació, la impersonalitat o la intransitivització verbal a partir de la incorporació d'un clític lèxic a una base verbal.

A més a més, l'autora ha sabut integrar la perspectiva categorial i la processual. És a dir, no s'ha limitat a definir la categoria o a establir les condicions d'ús d'uns elements definits quasi "axiomàticament", sinó que ha complementat la definició dels pronoms com a classe amb una anàlisi del procés de pronominalització. Si bé sembla obvi que no es pot separar la categoria de la funció, el fet és que la majoria d'autors es decanten, de manera més o menys explícita i conscient, cap a un vessant o l'altre, cosa que fa indefectiblement en detriment de l'abast i el resultat final de l'anàlisi.

En conclusió, ens trobem davant d'un llibre fonamentalment útil, que escomet problemes bàsics de la sintaxi catalana amb un to i una exposició que els fa accessibles a lectors no gaire experts.