El llibre de Manuel Pérez Saldanya pertany a la meritòria col·lecció "Biblioteca Lingüística Catalana", que la Universitat de València publica de 1986 ençà. La col·lecció aspira a oferir als estudiants de nivell universitari exposicions clares, equilibrades i al dia de temes de lingüística catalana i general. Aquest volum aconsegueix plenament els objectius de la sèrie. L’autor explica els canvis observats en la morfologia flexiva dels verbs en el camí que porta des del llatí clàssic fins al català actual. La tasca és difícil pel gran nombre de formes que manifesta un verb qualsevol, com també per la varietat dialectal actual, un aspecte assumit gustosament per l’autor.

La paraula "morfosintaxi" del títol pot induir el lector a cercar-hi una exposició d’aquella part de la sintaxi que correspon a les categories verbals expressades morfològicament: persona, nombre, temps, aspecte, i mode, i aquest fóra un tema sobre el qual Pérez Saldanya ens podria dir molta cosa, a jutjar pel seu llibre monogràfic sobre el mode verbal (Els sistemes modals d’indicatiu i subjuntiu, Institut de Filologia Valenciana, 1988). Però no hem de prendre "morfosintaxi" en aquest sentit, sinó en el sentit que, a més de tractar el desenrotllament del sistema flexiu heretat del llatí, l’autor vol incloure-hi els processos de gramaticalització que han creat els temps futur i condicional (cantaré, cantaria), el present perfectiu (he cantat) i la sèrie de formes compostes amb haver, i el pretèrit perifràstic (vaig cantar), sobre la base de la fusió d’elements proporcionats per la sintaxi.

El text consta de 17 capítols, que generalment tracten de sengles sistemes o subsistemes (p. ex. ‘La classe dels verbs velaritzats’ (4), ‘La categoria de persona’ (7), ‘L’imperfet d’indicatiu i les formes no personals imperfectives’ (11)). Cal destacar, però, el primer capítol, ‘El canvi morfosintàctic’, que ve a ser la clau de tota la resta i que marca l’element més innovador de l’exposició de Pérez Saldanya respecte a la tradició de la gramàtica històrica catalana. En aquest capítol l’autor exposa molt hàbilment els principals mecanismes del canvi en morfologia flexiva, la morfologització, la gramaticalització i l’analogia. Intenta explicar aquests mecanismes amb aportacions teòriques de la Morfologia Natural i de la tipologia lingüística en general. El capítol forma una excel·lent introducció als elements teòrics que Pérez Saldanya invocarà després per explicar els nombrosos canvis i les notables divergències dialectals manifestats a través dels temps.

Remarcaré diversos aspectes lloables del llibre. Cada capítol termina amb unes ‘conclusions’ que en resumeixen els principals elements —un bon instrument pedagògic que encoratja el lector neòfit. La temàtica sovint exigeix que Pérez Saldanya exposi les opinions divergents dels autors que han tractat de temes com ara els orígens de les desinències de la primera persona del present d’indicatiu; ho sap fer sense caure en el parany d’oferir-ne només resums eixuts. Al contrari, sempre aconsegueix posar les cites i els resums al servei de la seva pròpia exposició. Quan escau, com per exemple als capítols 8 i 9 sobre els presents d’indicatiu i de subjuntiu, Pérez Saldanya adopta una perspectiva panromànica que ofereix un context més explicatiu i fa veure com solucions semblants responen a problemes semblants. Un altre element lloable d’aquests mateixos capítols 8 i 9 —i no absent de la resta— és que l’autor emfasitza el fet que ben sovint la forma precisa d’un canvi respon a una multiplicitat de causes o principis que hi contribueixen. La presentació de les dades lingüístiques no és filològica en general, però la morfologia del català medieval sovint s’exemplifica amb unes quantes cites textuals ben triades. Un capítol molt bo (‘Els verbs incoatius’ (6)) estableix la millor anàlisi que coneixem de l’origen i de la distribució dels elements -esc-/-eix-//-isc-/-ix-, en la qual Pérez Saldanya argumenta (seguint Casanova) que les formes occidentals en i (-isc-/-ix-), tot i llur semblança amb els elements corresponents italians i francesos, no són originàries sinó analògiques, desenrotllades dins el català.

No és d’estranyar que en text dens de dades i d’explicacions ha hagi uns quants punts a discutir o a criticar i uns quants errors a esmenar. En un tractament tan comprensiu he trobat a faltar algun comentari sobre la innovació balear que introdueix formes velaritzades a les persones 4 i 5 del present de subjuntiu de la conjugació en -ir (dormiguem, dormigueu) per restablir el contrast entre indicatiu i subjuntiu que el balear manté en tota la conjugació en -ar i bona part de la conjugació en -er/-re (formes velaritzades). No comenta tampoc el pretèrit perfectiu de subjuntiu vagi cantar, etc., una innovació molt singular en l’àmbit romànic. I l’exposició dels processos de gramaticalització no es fa extensiva a la construcció "progressiva" estar + gerundi, l’ús de la qual sembla que ha crescut molt el segle xx. Esmento només un parell d’errades que poden desorientar el lector: pàg. 46, nota 6, diu "Aquesta forma [sabre o sebre] té un ús bastant general al català peninsular..." Vol dir, segurament "...al català insular." I pàg. 299, al final de l’epígraf 17.2 sobre les condicions "reals" diu "En l’àmbit temporal del passat, finalment, l’esquema més general presenta l’imperfet d’indicatiu a la pròtasi i el condicional a l’apòdosi:...si ell ho feia, ella també ho faria." Tractant-se de condicions reals, caldria dir ‘imperfet d’indicatiu a la pròtasi i a l’apòdosi ... si ell ho feia, ella també ho feia.’

Aquestes mancances i errades redueixen molt poc l’èxit d’aquest llibre que és comprensiu, ben informat, intel·ligent, fiable i modèlic entre els manuals de filologia o lingüística romànica. Es pot recomanar a qualsevol persona que vulgui comprendre el perquè del canvi morfològic.