El paradigma arbori de l’assimilació poètica

En termes generals, el mapa oficial de la producció lírica contemporània ens tendeix a oferir uns contorns precisos i, a l’ensems, exageradament coherents pel que fa a l’exercici de l’assimilació del vers. (1) Totes les iniciatives i els moments més innovadadors semblen reduir-se a quallar amb un senzill esquema cronològic d’escoles, generacions i decennis que explica, de la forma més planera, el viatge ordenat i aparentment coherent de la recuperació actual de la personalitat creativa catalana. Evidentment, en el nefast context del genocidi cultural la consolidació i la coherència havien de ser eixos clars per a la defensa de la individualitat nacional; i en aquest context fóra apropiat no menysvalorar l’apreciable contribució del cadre artístic i també del seus col.legues acadèmics en la protecció desesperada del patrimoni de la nació.

Tot i amb això, un quart de segle després de la mort del dictador, la rigidesa del programa no ha donat lloc a cap canvi qualitatiu. És més: l’esquema d’assimilació seguida pels primers defensors crítics ha passat a propagar-se per crear dinastia, erigint-se en un cànon amb la seva pròpia subsegüent lletanía la legitimitat de la qual ens sembla cada vegada més insostenible. És per això que consideraríem apropiat un assaig de reterritorialització de la recepció acadèmica del vers.

Si aqui fem nostra la terminologia dels provocadors intel.lectuals Deleuze i Guattari és per l’evident idoneïtat de la seva meditació sobre la digestió crítica i la seva rellevància al nostre cas particular. Aquests irreprimibles teòrics francesos s’imaginaven gràficament l’assimilació de la cultura europea d’una forma arbòria; o, en les seves paraules, la imatge de l’arbre havia dominat: "tot el pensament occidental des de la botànica a la biologia i l’anatomia i, fins i tot la gnoseologia, teologia, ontologia i tota la filosofia." (2)

Sensibles a l’autosatisfacció totalitzadora d’aquesta visió genèrica no trigaren a censurar-ne l’excessiva facilitat i, així mateix, la inspiració netament conservadora per part de l’acadèmia de sintetitzar d’aquesta forma la creativitat amb tota la violència de la seva arbitrària voluntat globalitzadora. Per a aquests comentaristes, el cor artístic podria caracteritzar-se més exactament per la indiosincràsia dissonant de la seva diversitat. Per tant, era del tot il.lícit imposar-li l’esquema volgudament reduccionista d’una harmonia troncal i una simetria arterial que, orgànica entre totes les seves parts, pujava diacrònicament des de l’arrel fins a la cimera.

Apropiadament, aquesta és la precisa imatge que Joaquim Rubió i Ors, figura clau de la Renaixença, cercaria d’oferir-nos de la visió de la recuperació lírica en la seva meditació del 1879 en aquest mateix context de la conscienciació nacional:

En contrast, aquest duo va proposar el model més radicalment subversiu del rizoma per il.lustrar la seva apreciació antitètica del potencial desordre alliberador de la producció creativa. Partint de la reconeguda unitat del cos tuberiforme aquesta representació permitia capir, en el seu sistema caòtic d’excrecències, l’espontaneïtat enigmàtica de la contribució individual al conjunt; i oferia, en la caòtica organització dels passadissos subterranis del seu creixement lateral, una alternativa sediciosa a la imposició repressiva de la xarxa arbòria.

Curiosament, aquest paradigma té una peculiar ressonància pel que fa a l’assimilació de la poesia catalana contemporània. De fet, no seria exagerat postular que la totalitat d’aquesta experiència s’ha vist reduïda a un esquema que, començant amb les arrels de la Renaixença, anava pujant troncalment per les etapes del Modernisme i Noucentisme fins a la poesia compromesa de la postguerra i les successives generacions de realistes i formalistes.

En aquesta cojuntura de l’ordenació jeràrquica fóra adient recordar el compromís normativitzador de Joaquim Molas, vertader artífex de l’impuls assimilatiu exercit d’acord amb aquests mateixos designis dendrocronològics, i el seu esforç d’institucionalització de la literatura domèstica seguint les pautes marcades per la història artística de les altres nacions europees. Josep-Anton Fernàndez ho descriu adientment d’aquesta manera: "Per a Molas, la tasca principal dels Estudis Catalans és proveïr la literatura catalana d’un cànon a fi d’equiparar-la amb les literatures occidentals de més prestigi." (4)

No cal dir que en aquest procés sintetitzador qualsevol dissidència podia quedar assimilada tranquil.lament en el brancatge del paradigma ja citat; i vegada rere vegada trobem les veus més radicalment dissonants forçades a ocupar el seu lloc, més o menys excèntric, però sempre dins de l’anatomia de l’edifici arboricultural. Així, per exemple, va restar del tot silenciat l’esperit revolucionari d’un Salvat-Papasseit tan creativament bel.ligerant davant els valors ètico-estètics de "l’Establishment". Si haguéssim de creure la versió oficial, la seva rebel.lia vital no trigà a veure’s involucrada en les temptatives artístiques del catalanisme més conservador, conclusió de problemàtica justificació donades la patentíssima bel.ligerància demòtica del seu idioma i la càrrega dissident del seu erotisme obert. Víctimes del mateix procediment homogeneïtzador serien també un individualíssim i peculiarment subversiu J. V. Foix i, així mateix, Joan Brossa, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart i un llarg etcètera. Aquests poetes, salvades unes nobles excepcions, veurien netament acomodades al cor de la lírica domèstica la singularitat enigmàtica de les seves circumlocucions líriques i la problemàtica estridència del seu esoterisme idiomàtic. (5)

En aquest context de l’afany normativitzador de la cultura la versió del rizoma ens oferiria una representació del tot antitètica per a una apreciació alternativa de la veritable heterodòxia personal de la poesia contemporània. De fet, segons els designis de la tradició crítica angloamericana, els poetes haurien de tractar-se com individus —o excrecències del tubercle amb la seva veu peculiar— i no pas diacrònicament com generacions ni escoles, programa que privilegia no sols la seva autonomia sinó també la seva interrelació dialectal i corporal. Keith Ansell-Pearson ens explica el contrast entre el procés d’assimilació d’inspiració arbòria i l’alternativa rizomàtica de la visió deleuzeguattariana.

En la nostra opinió, l’apreciació lateral de la poesia catalana, tenint sempre present la seva relació amb el corpus tubercular i, així mateix, les seves múltiples veus protuberants, ens forniria una visió més obertament prolèptica i rica de la seva condició que la verticalitat diacrònica de la síntesi interpretativa a l’ús. Com dèiem abans, la imatge proposta del rizoma té una peculiar coincidència amb la tradició angloamericana que tendeix a destacar la relació del poeta amb els seus homòlegs: fins i tot amb els d’altres èpoques. I aquesta és precisament la impressió aclaparadora que ens produeix l’art líric del XX. Això es nota especialment en relació a la presència —gairebé física, d’acord amb els designis d’Eliot i Bloom— del patriarca líric, Ausiàs March, amb el qual tots els neòfits de més prestigi entraren inevitablement en un diàleg conflictiu.

Per tant, a diferència de la imatge col.lateralment unitària d’escoles i generacions que ens oferiria la representació arbòriament nacionormativitzadora del panorama poètic, el nostre acostament pretendria advocar el contrari: és a dir, l’atemporalitat i la idiosincràsia antagònica del quefer poètic que es posà de manifest en tota una sèrie impressionant de lluites edipals amb el mestre. Això es palesa abans de tot en la totalitat del vers del genial burjassoter i el seu celebradíssim robatori del la divisa marquiana: "Jo sóc aquest que es diu Vicenç Andrés Estellés." Però la problemàtica relació bel.ligerant entre el patriarca i la contemporània generació es deixa notar, així mateix, en l’especulació líricofilosòfica del Salvatge cor de Carles Riba, les circumlocucions necrofíliques de Salvador Espriu, les aspreses polifòniques de J. V. Foix i, fins i tot, en l’esperit antagonístic d’un Salvat-Papasseit, Joan Brossa i Pere Quart. (7) Per tant, creuríem més encertat prioritzar la contundència d’aquesta influencia lírica, d’aquest debat entre versaires, que no pas l’esquema habitual: és a dir, l’arbitrària divisió diacrònica en modernistes, noucentistes, realistes, formalistes, etc.

De fet, amb l’adducció de la divisa de Wallace Stevens "Poetry is the subject of the poem" com a lema del primer poema de Els miralls Pere Gimferrer semblaria alertar-nos de la perspectiva literària i no pas ambiental de l’experiència lírica. Per tant, al nostre entendre —i seguint les pautes assimiladores vigents a les altres cultures més "normals"—, l’aproximació catalana hauria de privilegiar l’analisi, de forma acrònica, dels familiars llocs comuns lírics— amor, erotisme, elegia, meditació sobre la mort, pàtria, ideologia, competència, anxiety of influence i un llarg etcètera— sobre qualsevol element extraliterari. D’aquesta manera la relació creativa que uneix March amb els homòlegs del XX passaria a constituir un exemple de la possibilitat lateral fonamental en el mapa rizomàtic segons la definició que ens en forneixen Deleuze i Guattari i el seu principi de conexió i heterogeneïtat on: "qualsevol punt d’un rizoma pot connectar-se amb qualsevol altre — i així hauria de ser [perquè] és molt diferent de l’arbre, de l’arrel que fixa un punt, un ordre."

Igual de pertinent en el nostre context serà la segona qualitat assenyalada del tubercle: és a dir, el fraccionament que es produeix quan "el múltiple és tractat efectivament com substantiu —multiplicitat—, que ja no té cap relació amb l’U com subjecte o com objecte." (8) Aquesta qüestió arriba a ser fascinant en el nostre context on trobem que el fenomen psicològic de l’alteritat i, fins i tot, de la multiplicitat de la identitat esdevé un tòpic central a l’especulació en vers. Així —i lluny d’oferir la rigidesa d’un panorama introspectiu—, la meditació dels nostres poetes sobre el tema de la personalitat nacional revela una pluralitat ontològica que ultrapassaria una defensa purista de la cultura autòctona. Fet i fet, la consciència lírica de la singularitat ètnica acostumava anar acompanyada d’un reconeixement de la profunditat exògena de la pluralitat humana: altrament dit, la polivalència de la personitat individual.

La tendència esquitzofrènica de l’obra del genial sinerenc, per exemple, seria paradigmàtica d’aquesta fragmentació personal. Fonamental en el seu art trobem un assemblatge polifònic d’autobiogràfiques veus narratives, siguin aquestes pertinents a la tradició hel.lènica (la versió autobiogràfica d’Ulisses al Cementiri de Sinera) o hebrea (el plantejament sefardita de la Pell de brau). Noció central a l’expressió foixiana, així mateix, és precisament la conflictiva multiplicitat de la identitat, talment com es palesa al llarg de la seva carrera. La famosa interjecció "Ésser molts i ningú" de Sol, i de dol, per exemple, ressona com motiu central a On he deixat les claus tal com s’aprecia en el vers crucial: "Érem Tres. Érem Dos. Érem jo sol. Érem Ningú." A Les irreals omegues, una vegada més, veiem com "hi érem tots"; i "En la gran nit comuna érem somni de tots." Potser més reveladorament intensos, això no obstant, són els versos de Desa aquests llibres al calaix de baix: "La meva boca clou la vostra, i el vostre braç atura el meu"; i "Cadascun de nosaltres és l’altre:/ Només som un./La vostra veu és la meva:/ Jo só l’eco de tots."

El cas d’Estellés, curiosament, és encara més extremat; i una de les seves idiosincràcies més familiars es produeix quan, en una sèrie de poemaris, aquest escriptor entra en una relació estretament simbiòtica amb tota una colla d’escriptors clàssics (Càtul; Ovidi; Horaci) i, ara, àrabs (Al-Russafí). Paradigmàtic d’aquest procés seria l’encisador aplec tret del seu projecte mural, Cants a València, en el qual la persona estellesiana adquereix una identitat polimòrfica (la fusió simbiòtica de la seva veu amb la d’homòlegs llatins, moros, cristians i catalans de totes les èpoques) per elogiar els delits del seu estimat cap i casal. Apropiadament, aquesta simbiosi té una destacada correlació amb el plantejament rizomàtic, talment com ens ho indica Ansell-Pearson, ja que: "desafia la noció dels sistemes d’informació tancats i correspon a la funció del rizoma on l’evolució queda apartada dels límits imposats per la filiació. El rizoma funciona com un sistema obert en termes de l’entropia i la informació que designa, en les paraules d’un comentarista, ‘un enllaç constructiu de realimentació i resposta entre llinatges independents de la informació’, siguin aquests culturals, lingüístics o científics." (9) Evidentment, la polifonia de la veu foixiana amb els seus diàlegs familiars amb poetes provençals i dolcestilnovisti —i els casos de Llull i March de casa estant— no constituiria sinó una versió més sosfisticada de la mateixa tendència.

Per tant, és curiós reflexionar que, quan el cos crític s’afanyava per consolidar la identitat nacional mitjançant el bastiment d’un canon literari d’inspiració arbòria —amb la intenció d’erigir l’edifi nacional de la cultura—, els poetes es trobaven fixats en la revaloració lírica d’aquesta mena d’impuls purista cap a l’etnocentrisme. Seria precisament per la seva antipatia pel conservadurisme d’aquest sentiment, per exemple, que Espriu i Joyce s’identificaren volgudament amb els jueus, raça-pària detestada durant els segles; i que Estellés inclogué entre l’impressionant nombre de les seves persones simbiòtiques no sols els escriptors clàssics sinó també els moros, tan abominats per la sabiduria popular valenciana.

És més: aquesta multiplicitat simbiòtica ens ofereix una visió realment progressista d’un sentiment nacional inclusiu: tolerant, barrejat i, per tant, enriquit. La reflexió d’Ansell-Pearson sobre l’especulació deleuzeguattariana no deixa de ser intensament pertinent al nostre context.

Les últimes frases aquí són de suprem interés al nostre cas. El fraccionament exogen de la identitat, vertadera fixació contemporània entre els poetes catalans de més categoria, semblaria rebutjar aquesta familar edificació exclusiva de la filiació domèstica. De fet, el seu recurs obsessiu al tema de l’exili recalca enterament, al nivell més elemental de la psique individual —especialment en els casos d’Espriu, Foix i Estellés—, la seva xenofília elemental i la seva comprensió corresponent que "l’altre és un jo". Això es palesa principalment en la fixació viva entre aquest trio amb el motiu —tòpic literari de l’Odissea— d’ésser "molts i ningú": és a dir, la interiorització de l’experiència aliena. Júlia Kristeva ha descrit amb pertinença les implicacions universalistes d’aquesta deliberació sobre l’alteritat.

D’aquesta manera, esperem haver indicat les deficiènces tendencioses de l’acostament de la crítica a la poesia catalana. Una fixació ideològica, netament extraliterària, ha tendit a deixar sense apreciació la dinàmica interna de l’instint creatiu. És més: una desatenció crònica als fonaments temàtics del discurs poètic ha provocat una problemàtica tensió entre l’expressió i la seva avaluació. La fixació amb el tema del bandejament entre un bon nombre dels poetes més prestigiosos del segle passat, per exemple, i la seva penosa meditació sobre la multiplicitat de la personalitat privilegien el seu reconeixement fonamental de la pluralitat de la psique. L’individu, així, queda transformat en miniatura d’aquesta barreja immensa que és la raça humana.

Per tant, en aquest àmbit artístic que prioritza el sentiment ètnicament conscient però humanament inclusiu, ens hauria de semblar del tot inapropiat que un "prejudici genealògic d’una política autòctona de la identitat", tan típic de la inspiració de la crítica a l’ús, servís i continués servint d’inspiració per a l’assimilació del vers. La tensió entre creació i recepció ens sembla del tot incoherent; cosa que advocaria l’adopció d’una altra metodologia assimiladora més obertament afí amb el vers —i ensems amb l’instint radical i progressista d’aquest— que la construcció reaccionariament introspectiva d’una literatura nacional.

Notes/referències bibliogràfiques