|
Mientras se ha considerado que la
historia está compuesta de
hechos,
la inmensa realidad de su campo
quedaba inaccesible.
María Zambrano
«Sí, era la pau. Després d’un temps tan
llarg, tan feixuc, era la pau a la fi. L’assaboríem en la ciutat retrobada,
nocturna, quan ja no li calia abrigar-se amb tenebres per por dels avions;
assaboríem la pau gairebé en abstracte, l’esvaïment de la violència i de
l’horror de la guerra, una pau com deslligada de les seves circumstàncies
històriques... Però, en el fons, tenia un gust ben amarg; cor endins hi havia
una altra mena de fosca» Amb aquestes paraules acaben els dietaris que Marià
Manent va escriure durant la guerra civil: El vel de Maia.(1)
La fosca, la mancança total o parcial de
llum, de claredat. Però, de què parlem quan parlem d’una altra mena de fosca; la
de Manent, quina fosca és? Una fosca que s’estén cor endins, de quina llum es
retalla? La fosca del temps històric que assenyala Manent sembla escriure’s com
a ombra en el temps individual.
La fosca
es transforma en espai quan esdevé extensa: ombra. Joan Fuster recordava la
frase de Ramon Llull que, traduïda per Breton i Éluard, havia servit de
definició de l’ombra en el Dictionaire abrégé du surréalisme: «L’ombre
est l’habitude de la privation de la lumière», i subratllava allò de l’habitud.
La continuïtat de la fosca, la seva permanència convertida en ombra,
transformada en temps, ja és lancinantment habitable: a l’ombra, d’amagat. Però
acostumar-se a la fosca, necessàriament, ha de canviar la mirada, no pot sinó
transformar, sotragar l’escriptura, que, si sempre és la paraula de la mirada,
en la literatura del jo ho és de manera fonamental.
Així es va mostrar en un primer moment
l’escriptura dels dies de Marià Manent, dins d’una ombra, més encara: amb una
ombra. Escrit durant la guerra civil, els fragments que recollien les
impressions sobre el paisatge i la vida del Montseny ja havien estat publicats
l’any 1949, en una curta edició de bibliòfil, sota el títol Montseny. Zodíac
d’un paisatge. L’estructura ambígua d’aquells dietaris restaria amagada fins
mitjans de la dècada dels setanta, en què es restituiria l’angoixosa monotonia
que Manent anomena el «desplegament cel·lular de la història». Mentrestant, anys
d’ombra havien mantingut ocultes pàgines i pàgines. Paradoxalment, les primeres
planes que havien vist la llum de les impremtes havien estat les de més intens
replegament, les que se situaven a l’ombra, a recer, dels esdeveniments que les
determinaven. Però, arribats a aquests punts, ja tenim entre les mans diverses
menes de fosca, diferents menes d’ombra superposades, establint una xarxa ombres
i fosques concèntriques i mòbils.
Perquè
quan parlem dels diaris, parlar d’ombra resulta redundant. L’escriptura del
diari es fa, precisament, a l’ombra d’una realitat abassegadora, que, tanmateix,
es necessita fixar d’alguna manera, que s’estableix a si mateixa d’alguna manera
per la capacitat transformadora que té sobre la individualitat. El diari íntim
sorgeix de la crisi romàntica, a finals del segle XVIII, i no serà fins mitjans
del XIX que la seva publicació, generalment pòstuma, esdevindrà freqüent. Els
origens del diari són els mateixos de tota una sèrie de transformacions de la
societat que la portaran envers la contemporaneïtat esvorancada de començaments
del segle XX, quan l’escriptura autobiogràfica assoleix el seu màxim
desenvolupament literari i, fins i tot, acabarà per tenyir tota la resta de la
prosa narrativa, en un primer moment, i de qualsevol forma literària més tard.
Ara mateix, parlar de gèneres i formes implica endinsar-se en una multiplicitat
de territoris indecidibles que constitueixen un únic àmbit de textures
infinites.(2)
Però, des dels origens íntims del diari tal com l’entenem avui fins el segle XX,
alhora que es definia el seu estatut de literarietat, s’han configurat també
tots els caràcters de la societat industrial de masses, tot modificant-se
substancialment la relació de l’individu amb els seus semblants, -que deixen de
ser-ho, de semblants, per a tornar-se cada cop més aliens. No cal que l’individu
sigui conscient de les transformacions que l’afecten per a sentir totes les
seves conseqüències. Com ha assenyalat Simmel, els més pregons problemes de la
vida moderna sorgeixen de la pretensió de l’individu de conservar l’autonomia i
la peculiaritat de la seva existència davant la prepotència de la societat,
d’allò històricament heredat, de la cultura externa i de la tècnica de la
vida.(3)
La lluita de l’home amb la natura ha estat substituïda per l’enfrontament de l’home
amb l’home, les relacions dels quals es caracteritzen per la reserva, la
indiferència, quan no directament per una silenciosa aversió.(4)
Però reserva significa també, per a Simmel, un espai de llunyania dins l’abassegadora
realitat. Segons Simmel sorgeix una limitació interna entre els éssers humans
que, d’altra banda, és l’única que fa possible la forma contemporània de la
vida; car, sense aquell distanciament psicològic, resultaria senzillament
insuportable la promiscuïtat i la mescladissa variada de la circulació en les
grans ciutats. El fet que l’ésser humà tingui d’heure-se-les amb un nombre tan
immens de persones, talment esdevé en les relacions comercials, professionals, i
socials de la cultura urbana moderna, faria que els homes moderns, sensibles i
neguitosos, caiguessin en la desesperació, si aquella objectivació del caràcter
de la circulació no dugués amb ella una frontera i una reserva interiors.(5)
A través de tota la modernitat, ha escrit Simmel, la recerca de l’individu
s’adreça envers si mateix, envers un punt de solidesa i caràcter inequívoc, el
qual es necessitava tant més urgentment degut a l’insòlit eixamplament de la
perspectiva teòrica i pràctica i a la complicació de la vida, i que precisament
per això ja no podia ser trobat en cap instància externa a l’ànima.(6)
Si l’individu s’interroga amb tanta avidesa sobre si mateix és perquè la seva situació
trontolla, i necessita trobar les bases per a un nou equilibri, i en
l’escriptura íntima es concentra la possibilitat de definir aquest nou
equilibri. És per això que Girard conclou que el diari és un tret característic
d’èpoques de transició.(7)
De transició
sotragada de violència infinita, afegiríem, si parlem de les guerres i les seves
postguerres. I, dins la consciència d’aquesta crísi, que per efecte de la
desautomatització fa més visible el vertigen de la mirada interior i el de la
mirada interior, la incandescència del pensament, la necessitat d’expressar
aquestes transformacions alhora que es viuen, serien indestriables d’un esclat
de la creativitat, una certa emergència -sorgiment i urgència- de l’escriptura.
Potser una data emblemàtica del nostre segle i la nostra literatura, el 1918,
sigui el paradigma d’aquesta cruïlla: pel que fa a la literatura catalana s’hi
enceten tres grans projectes, molt diferents entre si, d’escriptura del jo:
Manent, Foix, Pla, i se senten les bases per a altres projectes memorialístics
que, precisament, es desenvoluparan en els anys quaranta i cinquanta: als tres
ja esmentats, caldria afegir Josep Maria de Sagarra, Agustí Calvet "Gaziel",
Ferran Soldevila,...
Poques èpoques tan
inestables, tan palesament vinculades a aquest sentiment d’excès, de
transformació destructora i de destrucció transformadora com les guerres i les
postguerres. Sota aquesta perspectiva, una afirmació com la que feia l’escriptor
alcoià Juan Gil-Albert sobre els moments inicals de la guerra civil espanyola
sembla ben ajustada a les necessitats que descrivíem:
Hoy, tras tantos años, y tantos desaparecidos, evoco aquellos días, más que
como propios, como leídos. Como cuando, gran lector de historia, me apasionaba
con los relatos de aquellos momentos de la humanidad en que, no tanto los
hombres sino que se diría que una conmoción terráquea, lo desarticula todo, lo
transtorna todo, y bajo sus efectos, enteramente inéditos, el ciudadano acogido
a la monotonía reglamentaria de la civilización, se encuentra, bruscamente,
desasistido, sin agarraderos, sin tener a quien apelar, ya no sujeto de derecho
sino del azar; pero, a la vez, como si en medio de la eléctrica tolvanera
desatada, un olor a ozono, estimulante a pesar de todo, y que produce el vértigo
de las alturas, descubriera, bajo la capa espesa del barniz ciudadano, nuestra
condición espartana de hombres que tienen miedo pero respiran más hondo y, por
qué no decirlo, mejor.(8)
D’aquesta tensió que modifica la durada
de les hores, que transforma la matèria dels dies, no podia sinó sorgir una
escriptura vehement, adensada, intensíssima, però també replegada cap a la
intimitat, cap a un lloc on pouar a la recerca d’una serenitat escriptural.
L’epistolari de guerra de Joan Sales, o, fins i tot, la seva magnífica novel·la
Incerta glòria, serien exemples extrems d’aquest pathos. Manent, per la
seva banda, i lluny de la pressió dels esdeveniments, però no de la seva
conceptualització, ho expressa de la següent manera:
Al fons, enllà d’aquest recer d’abril pur, m’ha semblat sentir algun ressò
sinistre, algún tro velat de la guerra. Fa prop de dos anys que passo, en
brusques alternatives, del més dolç idil·li geòrgic a la més dura obsessió
bèl·lica: del perill de morir sota una casa de sis pisos esberlada per l’aire
líquid, a la contemplació dels presseguers florits; de l’hòrrida cacera dels
antiaeris a la joia de les calàndries entre els blats o al monòleg lleu, boiròs,
dels merlots dins les barrancades florides d’arços i violes.(9)
Podria pensar-se que la posició de Manent
és molt còmoda, distanciat, al bell mig de la violència, però en un perèntesi,
per bé que inestable i eventual. Però, també pels qui s’hi quedaven a ciutat,
l’estratègia és ben semblant. Cercar un desplaçament. Així, l’únic espai que
troba Soldevila per a concretar aquest recer és la feina: la preocupació
constant pels seus escrits, pels Arxius, per la Universitat, per un món exterior
que es constitueix en una espenta vital que empeny de dins cap a fora
l’escriptura:
Mala nit, mal matí. Quina lluita constant és la meva vida! Però lluita, en
gran part, per coses que els altres homes fan gairebé sense adonar-se’n. Lluita,
anarme’n llevant; lluita, travessar la plaça de la Universitat; lluita, pujar
una escala (i, en dies com avui, fins i tot baixar-la!); lluita, estar uns
moments dret; lluitar, parlar... Sols ajagut i en silenci, blanament ajagut.
Llavors puc desplegar la lluita que em plau: el meu treball.(10)
Trobo molts dels meus col·legues que em diuen que tot aquests temps, en
aquestes circumstàncies, no poden treballar. Jo treballo com sempre. I amb el
goig dels meus millors temps. Sense presses ni peremptòrietats, però amb un
ritme ferm. I amb la sensació puixant que puc donar encara molt de mi.(...) He
passat tots aquests dies malalt. Havia arribat a estar relativament bé i, en un
moment, un parell de dies, tot se n’ha anat a rodar. Confesso que he tingut
algun instant de desesperació. Veure i sentir com m’enfonso m’hauria estat
sempre dolorós -tant que m’havia costat d’arribar on era!- però en les
circumstàncies actuals, tan voltades d’imprevist i de perills, ho esdevé molt
més. Per fortuna, reaccionava, i, aquests darrers dies, he millorat. Ara dec
tornar a estar com quan vaig arribar, els primers dies. El treball, tanmateix,
ha seguit avançant. Aviat podré començar la redacció del Muntaner i he
ultrapassat la número dos-cents cinquanta de Despalau. (11)
I és que, en aquesta doble tempesta,
L’home més fort serà aquell que millor sàpiga adaptar-se a les circumstàncies
i imposicions de la vida, tot conservant la seva personalitat.(12)
I és en aquest punt que les posicions
d’escriptura, retòricament tan diferents, de Soldevila i Manent, es retroben: en
la necessitat de, enllà de la contingència, mantenir una terra ferma per a
construir la casa de la mirada.
Tanmateix, aquest esclat d’escriptura, necessàriament ha de ser efímer, si més
no perquè allò que el determina és la transitorietat. Però, la durada de la
guerra, la seva fi, albirada com a miratge pàgina rere pàgina en Manent, ja
implica un matís de diferiment de l’escriptura dels dies que consolida el
replegament no ja com a refugi, sinó com a espai on restar-hi indefinidament. I,
tot i això, encara restaria l’endemà de la guerra, la postguerra, que encara
difereix més aquest espai d’ombra, que esdevé alhora més fosca, perquè es troba
tenyida de la derrota. Tot allò qe havia entrat en crisi, ha fet fallida, tot
allò que s’estaba debatent, s’ha perdut, tot allò que en la mirada és distància,
és llunyania.
El jo, derrotat, magolat,
exiliat, sent ara una destrucció sense transformació, perquè ja no és la
barbàrie, per ella mateixa, abstracta, impalpable de tan generalitzada, la que
sustenta els tremors i les tremolors de l’individu i la història, sinó una de
més concreta, definida, que actua decididament i expressament, com a
intervenció. La repressió de la postguerra construeix la fosca, l’ombra, d’una
altra manera: ja no serà una condició de la llum, sinó una condició de
desaparició imminent, d’esvaïment dins el no-res, inexplicable. La fosca, que de
ser una condició de la llum havia passat a ser un espai interior i exterior,
finalment es fa estructura, la desesperança es fa opaca, l’ombra,
aclaparadora.
El replegament propi dels
moments de crisi, a sobre, és un replegament que no es produeix només d’allò
públic a allò privat, i allò íntim, sinó que tot queda tenyit pel desplaçament
d’allò permès -assumit, reconegut, legalitzat en un temps sense lleis, només amb
dogmes i consignes, amb amenaces i càstigs, amb exilis i morts- per la barbàrie
a allò que la barbàrie anihila expressament. De l’àmbit de l’escriptura i
l’edició emergents durant el primer terç del segle es passa a l’àmbit en què
l’escriptura resulta objecte de represàlia i prohibició, amb conseqüències
nefastes per a aquell qui sustenti la seva voluntat expressiva diferenciada de
la disciplina. I, quan la llengua és la catalana, ni tan sols el contingut dels
texts és l’argument de la prohibició, sinó que el sol fet de ser escrits en
aquesta llengua, els continguts ja deixen de trobar-se damunt la taula del
domini públic, per a restar només en els calaixos goluts del domini. A més a
més, la fosca contagia, envaeix la pròpia llengua, descomposant-la socialment,
esquerdant la seva presència i consideració. Per bé que són molts els fragments
de memorialistes catalans que podrien mostrar la prohibició pública -oficial,
editorial, cultural,...- de la llengua catalana, amb la seva literatura al
darrere, potser sigui Carlos Barral qui més nítidament exposa fins quin punt
aquesta ombra es va estendre i com:
En los anillos de relación más próximos al núcleo familiar y entre los hijos
de la burguesía acomodada que trataba diariamente en el colegio, la lengua común
era lo que he llamado antes castellano colonial, algo así como la koiné de los
barrios altos de Barcelona. Se trata de un castellano de léxico muy escaso, no
más rico que el francés del primer tomo del método Perrier, en el que todo se
resuelve con una veintena de verbos y en el que no tienen nombre sino los
objetos omnipresentes y más usuales. Una lengua que no sabe nombrar,
naturalmente, más allá de la media docena de flores, no más de cinco árboles y
quizá cuatro peces diferentes. Pero, claro es, no se trata del castellano
utilitario de los taxistas, de los camareros y de las dependientas de bazar; se
trata de una lengua que disimula su indigencia, que tiende, por ejemplo, a
constituirse en frases aterciopeladas que alcanzan una gran boga durante una
temporada y que sirven para casi todo. Son estas frases-esquema, generalmente,
la almendra de un chiste muy conocido que comporta un verbo que, cuando se está
en el juego, puede ser fácilmente interpretado en cualquier sentido. Y el juego
consiste en cambiar sujeto y predicados a tenor de la situación. Lo que puede
dar la totalmente errónea impresión de que los barceloneses sean dicharacheros.
Pero el pudoroso control se ejerce, principal y muy conscientemente, sobre lo
que la gente llama el acento; aquella parte de la fonética sobre la que casi
todo el mundo tiene ideas. Así, los barceloneses, bajo el magisterio de don
Eugenio d’Ors, procuran pronunciar una s larga y sibilante que evite que se les
bifurque inoportunamente en sordas y sonoras, y han adoptado una z más bien
meridional y una ch antillana. Pero no intentan evitar la superabundancia de
vocales ni la tendencia a romper los diptongos. Los contagios, por otro lado,
morfológicos y sintácticos son infinitos. En la Facultad de Leyes no oí nunca
decir a un indígena, profesor o alumno, «de-re-cho», sino siempre «dre-cho». Se
usa frecuentementes el partitivo («los hay de blancos...») y los demostrativos
se reducen a dos. Nunca dicen «por eso», sino siempre «por esto»... Se usan con
excesiva frecuencia palabras abstractas y cultismos latinos que son comunes con
el catalán y entre las gentes más sofisticadas se usan verbos franceses
simplemente traspuestos. Porque tal koiné se diversifica en capas, según el eje
de jerarquía social. En las más altas, por ejemplo, existe una notable
inclinación a pronunciar la s por expiración nasal, lo cual ha configurado las
caras de ciertas familias aristocráticas según un modelo lepórido, de tanto
avecinar la nariz y el labio inferior para pronunciar elegantemente la dichosa
s.Mis relaciones con el catalán han sido durante muchos años muy sectoriales. El
catalán era la primera de mis lenguas extranjeras, una lengua que hablaba
corrientemente y a diario, pero sólo para comunicarme con determinados grupos de
gente. Era, ante todo, la lengua de los veranos, la lengua de los pescadores de
Calafell, entre quienes la había realmente aprendido(...). Y era la lengua que
generalmente se usaba para hablar con chóferes y porteras, para entenderse con
los escasos representantes del proletariado que, quitando a las criadas que,
como más adelante las putas, eran de lengua castellana sin excepción, tenían
contacto con mi preservada vida de señorito (aunque no rico). La única persona
que en mi proximidad hablaba un catalán burgués y urbano era la prima Adelina,
pero lo lucía poco en su mundo de hispano-filipinos. Los hijos hablaban el
castellano nasalizado de la Diagonal. Mis relaciones con el catalán eran, pues,
como las que se tienen con el patois de la región, y lo siguieron siendo aun
después de que cobré plena conciencia de que era, para otros, una lengua
literaria y de cultura totalmente equivalente a la mía. Posiblemente sea éste
uno de los mayores crímenes de la administración franquista contra mi
generación: haber conseguido, con la colaboración de una burguesía obsecuente y
dispuesta a todos los sacrificios, degradar una lengua nobilísima ante los ojos
de los que estaban naturalmente destinados a expresarse en ella, de modo tal que
los que no tenían opción -mi sudamericano uterino- creciesen huérfanos,
extranjeros a todas las lenguas, condenados a expresarse a tientas en ese
barcelonés municipal tan semejante al fernandopoíno, a nombrar las cosas a
expensas del vocabulario de sus interlocutores.(13)
D’ací ve, per exemple, que en els diaris
i memòries de postguerra, aquest recer -que ja no pot ser trinxera, només
amagatall o, amb prou esforços, exili interior- sigui desolat.(14)
No es tracta ja només de la pau dels cementiris -que també-, sinó del devastador efecte
desmoralitzador de la manca de perspectives, de la manca d’esperança. I tot i
així, decidir-se cada dia, cada pàgina, per la continuïtat de l’escriptura. La
manera en què Maurici Serrahima, Agustí Calvet «Gaziel», Joan Puig i
Ferreter,... s’interroguen constantment sobre l’origen de l’estat de coses a
Catalunya a partir de 1939, expressat en termes de desconhort i derrota,
(Gaziel), errada i marrada (Puig i Ferreter) o daltabaix (Serrahima), és
paradigmàtic dels primers anys de memorialisme de postguerra, independentment de
la posició social en què hagi quedat el memorialista en virtut de la seva
ideologia o posició dins el nou ordre de
coses.
És per això que, en l’estudi dels
escrits autobiogràfics, siguin diaris, dietaris, memòries, autobiografies,
confessions,... resulta tan rellevant estudiar el cas català. En la cultura
catalana existeix un fenomen que es podria considerar el precedent d’aquest
replegament implicat en l’escriptura del jo abans de la seva decantació cap a la
forma literària: els dietaristes de la Decadència. Com assenyalà Fuster, gràcies
a aquesta relació indissoluble entre història, dada i opinió podem resseguir
fins i tot els temps més foscos i problemàtics de la nostra cultura, els
immediatament posteriors a la derrota que es gesta entre 1707 i 1714, i que
arriba fins ben entrat el segle XIX. En un moment en què la pròpia història
sembla perdre peu, sotmesa la cultura i la llengua a l’eclipsi, l’escriptura
diària i íntima, en forma de dietari privat o, directament, de crònica, seria
l’única manera de pensar i de recollir les passes del
present.
I crec que aquesta part de la
història de la nostra escriptura sens dubte ha degut deixar una empremta en el
nostre imaginari. La tendència a explicar la profusió de formes autobiogràfiques
en la literatura catalana sota el prisma de la internacionalització, de
l’afrancesament de les nostres lletres, no explica més que una part de la
qüestió, i crec que és a aquesta textura del nostre imaginari que hem
d’interrogar per a explicar-nos la coincidència de tants escrits autobiogràfics,
literaris o no, en determinats moments clau de la nostra història: pel que fa al
segle XX, la cruïlla de les dècades dels 10 i 20, la Dictablanda de Primo de
Rivera, la guerra civil i, com no, la immediata postguerra. Per contrast, en la
literatura castellana, aquest tipus de materials no resulta tan abundant i, en
tot cas, es configura enunciativament i temàticament de forma distinta.
I val a dir també que els moments que
se situen fora d’aquests punts d’inflexió no es poden pas considerar de claror,
sinó de trencament, lent, esforçat, de la penombra contínua. L’escriptura en
català, caldria preguntar-se, ha estat alguna vegada, del tot, en el territori
públic? La resposta potser seria afirmativa respecte al present, però tot i així
m’atreviria a dir que la mancança actual de materials autobiogràfics, -si més
no, de manera generaltzada i amb projectes d’envergadura com els dels anys
quaranta i cinquanta- potser assenyala que el plec de la fosca en l’ombra s’ha
transformat en un plec de silenci. Si l’escriptura dels diaris assenyala
instants de crisi, a l’aparent normalitat de la literatura catalana actual no li
convé una modalitat d’escriptura que assenyali un possible fracàs sociohistòric.
En canvi, bona part dels projectes diaristics i memorialistics en marxa -Enric
Sòria: Mentre parlem, Ramon Guillem: La cambra insomne, Xulio
Ricardo Trigo: L’extensió del temps,... sorgeixen d’un lloc on aquest
fracàs sociohistòric resulta innegable: el País
Valencià.
L’escriptor autobiogràfic,
sobretot el dels diaris, més que testimoniatge del seu temps, és un epicentre de
sentit del seu temps. Alhora, se sap immers en una realitat i mira de no
contribuir a què aquesta realitat acreixi el seu poder abassegador, però també
se sent definitivament empès a escriure, sota la promesa de la seva pròpia
paraula, sobre l’equilibri que guarda amb el moment epocal, tot entenent per
moment epocal aquells esdeveniments que, per insignificants que semblin, si es
fa l’esforç d’inserir-los en la xàrcia de relacions d’un clicle de cultura, es
mostren com a signes d’elements profundament transformadors de la realitat del
seu temps, sense els quals, des dels nostres dies, aquell passat i el present
que se’n deriva ens resultarien incomprensibles.
En aquest sentit, la intenció darrera
del meu text és ampliar el marc d’investigació del memorialisme: no ens podem
cenyir només a la recerca i inventari de fets, sinó que hem de parar esment al
seu relat. La manera en què s’expliquen les coses forma part de les coses,
sobretot en l’escriptura dels diaris, que resulta transformadora del present. Si
l’escriptura autobiogràfica, tot seguint la proposta de Paul de Man, és un temps
de desfiguració, l’escriptura dels diaris és l’espai d’aquesta desfiguració.
Precisament perquè, feta de temps, no té temps per a la desfiguració, però sí
que li ofereix tot el seu espai. Perquè es tracta d’una desfiguració marcada no
per allò que l’escriptor imagina que fou, sinó per allò que es troba a punt
d’ésser, i que serà, en definitiva, en el moment d’escriure. En l’autobiografia,
allò que hom fou és recuperat des del que hom és en l’ací i ara de
l’autobiografia, cosa que possibilita recordar alguna cosa que no es fou mai.
Així, l’estil de l’autobiografia és l’estil del present, és autointerpretació,
autoinvenció. Però precisament per això, en tant que autobiogràfica,
l’escriptura del diari, radicalitza l’estil del present. Si l’estil perturba el
missatge mateix, si l’estil modifica la consciència de si en procès i, alhora,
modifica el present en què es produeix, l’escriptura del diari implica un plec
en la realitat de l’escriptor que afecta no només a la seva paraula, sinó també
a la seva veu, a la seva vida.
En el
diari, la relació entre les paraules i els dies esdevé febril. El projecte del
diari s’adreça a un futur immediat, però que només té present. D’ací que el
diari pugui arribar a ser el diari de l’escriptura d’un diari, no com a tema,
sinó com a esdeveniment. Escriu Blanchot que l’escriptor de diaris mira de
recordar qui és quan no escriu, això només pot aconseguir-se amb una tràgica
consciència de la possibilitat de viure. Però encara resulta més punyent si
desenvolupem la idea de Blanchot: l’escriptor de diaris, més que mirar de
recordar qui és quan no escriu, mira de no oblidar-ho.I així, radicalitzant les
esperances dipositades en la seva paraula, allò que és quan no escriu queda
transformat. En el diari, allò que l’escriptor mira de ser compta només amb la
garantia d’acompliment de la paraula a escriure tot seguit. En el diari, com en
qualsevol altra escriptura autobiogràfica, l’individu és imaginat, transforma a
cada paraula no només allò viscut, sinó allò que és viscut i allò per viure ni
que sigui com a posteritat de paper. Però, el moment especular de l’escriptura
autobiogràfica és, en el diari, un moviment especular: un moviment sense altre
passat que el del propi moviment. El diari desfigura allò que encara no és, per
a fer viable que sigui. Moviment sense somni, figura insomne, desfigura allò
encara no figurat i, com diria Vallejo, todaviíza, encaritza, la seva figuració.
El diari vetlla la llunyania de la mort, per propera que pugui estar; vetlla no
la mort, sinó la seva distància, sempre imminent. Per això el diari recull,
sobretot, les formes de destrucció de la vida quotidiana, i de la destrucció
interior i exterior fa la seva construcció.Com escrivia Kafka en el seu diari,
cap a 1922, l’autoobservació no deixa descansar una sola idea, les abassega
perquè es manifestin, per a després ser perseguida de nou, com a idea, per un
nou aspecte de l’autoobservació. Aquesta seria la seva oportunitat
transformadora de la realitat: passar de la reacció textual a l’esdeveniment
referencial, a la vida quotidiana, sustentada, transformada, impulsada, per
l’escriptura meditativa del diari, sempre crítica amb la
realitat.
L’escriptor de diaris sap que
la paraula que escriu pot ser la seva darrera paraula. I en els diaris de guerra
i de postguerra, això és més que una metàfora, però de com es constitueixi
textualment aquesta imminència se’n poden desprendre nombroses dades del
pensament intern de les generacions. De la mateixa manera que es prenen en
consideració els estralls de la censura en la llengua i la literatura, hauríem
d’atendre a les sotragades expressives, enunciatives, que l’escriptura
experimenta. De l’estudi estrictament literari dels texts memòrialistics es pot
desprendre informació que ens ajudi a endinsar-nos i pouar en aquella fosca, en
aquelles ombres concèntriques. La feina a fer és molta, i deuria de reunir a
historiadors de la literatura, historiadors, teòrics de la literatura,... per
tal d’obrir les legibilitats d’uns texts i, amb ells d’una època que encara és
la nostra. Si més no, podem pensar que la gran qualitat dels materials literaris
que composarien el corpus faria d’aquesta immensa feina un immens plaer.
|
