Resum

Oferim una descripció del funcionament del sufix {-ist/m} en català. Intentem demostrar que les dos variants —amb m i amb t— són precisament això, dos variants d’un únic sufix, i no pas dos sufixos diferents. També detallarem la relació que hi ha entre les dos variants i la corresponent adjectivació amb -´ic i, de retruc, amb altres sufixos.⁽¹⁾

1. Formulació

1.1. Descripció

Malgrat que tots els gramàtics han parlat de dos sufixos, -ista i -isme, considerem que es tracta d’un únic sufix, {-ist/m}. Aquest sufix amb doble forma és fonològicament /is_/, on /_/ indica, aquí, un espai que només pot ser cobert per dos fonemes: /m/ per al paper gramatical de substantiu i /t/ per al paper gramatical bàsic d’adjectiu.

Segons aquesta formulació, un derivat obtingut amb aquest sufix sempre es pot manifestar de dos maneres.

           (1)       humà > humanisme i humanista

                      modern > modernisme i modernista

                      social > socialisme i socialista

Gramaticalment, el sufix {-ist/m} només té definit, en principi, que el derivat és nom, però tant pot ser un substantiu com un adjectiu:

La variant adjectiva (b) ofereix més possibilitats, i pot desglossar-se per designar:

•     l’adjectivació neutra

•     la persona

•     l’adjectivació marcada

Per tant, hi ha tres subvariants dins de (b):

El fet que la representació (b) estigui composta per tres parts s’explica per evolució de significat. Un mot amb la variant amb /t/ només és, en principi, un adjectiu amb el sentit de ‘relatiu o pertanyent a’; anomenem aquest ús adjectiu neutre (b´).

Aquest mateix adjectiu neutre es pot aplicar a persones; així, la construcció [algú Xist] és ‘algú que té relació amb X’: una advocada penalista, un músic pianista. Com que tot adjectiu, en principi, pot substantivar (p. e., fuster, ferrer, blanc, negre, lacti, menjador, dormitori), podem tindre el substantiu Xist ‘algú que fa X o que és partidari de X’: un futbolista, una esteticista (b´´). Aquest fet fa que l’expressió adjectiva es faci en alguns casos amb l’ajut del sufix -´ic, que és un dels més rendibles per a aquesta funció gramatical: artístic, logístic.

A la formulació que acabem de fer s’hi pot objectar que no hi ha parelles perfectes; és a dir, si el sufix té dos variants complementàries gramaticalment i semànticament, podríem esperar que sempre hi hauria parells (comunista/comunisme), però en realitat no sempre hi ha parells (futbolista però no *futbolisme; atletisme però no *atletista). Aquesta manca de correspondència, però es pot explicar per restriccions degudes a la praxi (més avall en donem compte).

1.2. La qüestió de la vocal final

El fet que, en totes les paraules resultants, tinguem —almenys visiblement— les formes -isme i -ista pot fer pensar que els morfemes especificadors són -me i -ta; considerem, però, que les vocals finals no formen part del morfema en qüestió. D’una banda, la e d’-isme és epentètica per permetre la resil·labificació. En efecte, en català un element com -ism costa de pronunciar en una sola síl·laba i, per evitar l’esforç, la distribució sil·làbica és /is.m/; com que el so /m/ no pot constituir síl·laba tot sol, perquè és consonàntic, es proveeix d’una e.⁽³⁾

Pel que fa a la -a d’-ista, hem de convindre que només és present, actualment, en la llengua escrita. En la llengua parlada el que trobem és -iste/a, amb diferenciació per a masculí i femení en els dialectes occidentals, on hi ha reducció vocàlica menor i, per tant, es distingeix el timbre de la a i de la e.⁽⁴⁾ La e, en aquest cas, és epentètica, ja que la marca de gènere és Ø, i la a indica femení. El segment -ist també és difícilment sil·labificable, com podem comprovar amb els demostratius aquest i est, pronunciats, respectivament, aquet (caiguda de la sibilant) i este (epèntesi) —tot i que això no vol dir que sigui de sil·labificació impossible: al costat dels exemples reportats, trobem trist, abast, rebost, gust, etc. Que no hi ha cap -a subjacentment ho demostra el sufix compost -ístic /-ist + -’ik/ (del qual parlarem més avall).

És clar que en els dialectes orientals, amb reducció vocàlica major, no es podria saber si és -iste/a, -ista, o bé directament -ist amb epèntesi; però aquí prendríem una perspectiva interdialectal, de manera que la solució d’un dialecte és vàlida per a un altre dialecte —per al qual hi pot haver més d’una explicació per fenomen— sempre que no contradigui els principis generals d’aquest dialecte. Per tant, la descripció feta per al bloc occidental és aplicable al bloc oriental; en conseqüència, segons la nostra formulació, el català té, subjacentment, /-ist+Ø/ per al masculí i /-ist+a/ per al femení. (Postulem un únic morfema de gènere Ø per al masculí, només en competència amb -o en alguns noms com ara moro, tonto, gerro, gitano, moreno, etc. En aquest sentit, la e només pot ser epentètica. Cal dir, però, que hi ha estudis que postulen que, en alguns parlars occidentals, la e pot prendre valor com a morfema de masculí en mots com ara gendre, sogre, etc., per oposició a gendra i sogra, encara que en origen fos una epèntesi resil·labificadora. Segons aquesta hipòtesi, la variant -iste contindria un morfema de masculí -e.)

Arribats en aquest punt, només ens resta dir que potser convindria que la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans es decidís definitivament a adoptar la grafia amb doble gènere (-iste -a) per a aquesta variant del sufix, tal com argumenta Casanova (1984)⁽⁵⁾

2. Classificació semàntica dels derivats i dels primitius als quals s’adjunta

2.1. Orígens del sufix i aproximacions descriptives

El sufix {-ist/m} ens ha arribat per via culta. Durant els segles xv i xvi el trobem sobretot en textos jurídics i eclesiàstics, i es popularitza a partir del xix (Casanova 1984), de manera que passa a formar part del cabal de la llengua general. L’augment de l’ús ha anat acompanyat amb una extensió d’usos (Veny 1991: 29-30):

               “Un sufix que compta amb el favor popular és -ista. D’origen culte, ja el trobem el s. xiii-xiv (jurista, sofista) i més endavant (s. xv: psalmista; s. xvi: cronista, artista); a partir del s. xviii pren més volada i es popularitza (calvinista, organista, humanista). El segle xix apareix terrista i fins el malformat sometista ‘sometent’; li donarà més força la introducció de gal·licismes (lampista) i, més tard, d’anglicismes (activista, individualista, proteccionista, etc.). Les filiacions polítiques afegiran noves unitats (tatcherista, pujolista, fraguista), així com les especialitzacions professionals: dentista, alienista, galerista, semantista, fonetista, arabista, romanista, etc. [...] Tampoc havia de faltar, l’any del Tirant, una profusió de tirantistes.”

Avui dia aquest sufix té uns determinats usos, que mirarem de tipificar. Cabré & Rigau (1986: 64-65) ja n’han fet una aproximació, i afirmen que aporta un sentit afegit de ‘creença’ o ‘doctrina’ i que s’aplica a mots comuns (comunisme) i a noms propis (marxisme). També es pot adjuntar a adjectius, en el qual cas és independent que sigui un primitiu (simple > simplisme) o un derivat (Crist > cristià > cristianisme). Més tard, Cabré (1994, v. II: 39) aprofundeix una mica més en aquesta definició i assenyala que la variant amb /t/ no pot adjuntar-se a noms col·lectius, noms abstractes ni noms d’éssers únics. Al mateix temps, aquestes autores posen damunt de la taula el problema de la correspondència entre la forma amb t i la forma amb m: “S’hauria de determinar en quines situacions l’alternança isme / ista aplicada a radicals adjectius o nominals és possible.”

2.2. Definició dels primitius i de la natura semàntica dels derivats resultants

Els sentits bàsics del sufix {-ist/m} són sis:⁽⁶⁾

           I            Tasques humanes

            a Oficis

            b Activitats de lleure: esports

            c Activitats de lleure: interpretació musical

            d Conducció de vehicles

            e Participació en un grup

            f Accions de la religió catòlica

            g Altres activitats

           II            Actituds humanes

            a Tendències o actituds (és a dir, maneres de mostrar-se o de comportar-se)

            b Doctrines, moviments i ideologies de caire sociopolític i d’organització humana

            c Corrents científics, teories, marcs d’estudi o mètodes

            d Moviments i ideologies de caire artístic

            e Doctrines i ideologies de caire religiós

            f Moviments d’afició esportiva

           III            Elements o fenòmens lingüístics

            a Designació de la mena de fenomen

            b Designació de provinència d’un manlleu

           IV            Afeccions i estats patològics

            a Estats morbosos

            b Intoxicació per consum accidental

            c Intoxicació per addicció

           V            Fenòmens físics

            a Estats i propietats de la natura

            b Tipus d’organització dels éssers vius

           VI            Conjunt que forma un tot operant

S’ha de dir que, de fet, si mirem aquesta classificació amb ulls crítics podem trobar que, en més d’un cas, es tracta d’un contínuum de significats. Efectivament, la intoxicació per addicció (IVc) no deixa de ser una variant de la intoxicació per consum (IVb); però, de fet, tots dos són hipònims d’un estat morbós (IVa). Una altra objecció possible és la separació entre religions, moviments sociopolítics i moviments artístics. En aquest sentit, hem de convindre que els criteris per establir les subclassificacions es fan, en part, per la base a la qual s’adjunta el sufix i, en part, per les referències culturals.

De moment mantenim la classificació feta, admetent que és, com qualsevol altra, arbitrària. Només deixem fora el camp semàntic ‘tècnica’, que alguns autors recullen, perquè es pot considerar una ‘tasca’ (per això hem posat l’apartat altres activitats) o bé com a ‘doctrina’, en funció dels casos. Cal dir, també, que algun exemple potser no s’ajusta bé a aquesta classificació (fruit del contínuum de què parlàvem); és el cas d’alimentista (subst.) ‘persona que té dret a percebre aliments’, o bé cateterisme, que vol dir ‘acció d’introduir un catèter (a una cavitat del cos humà)’, sinònim de cateterització. Ara bé, els casos que designen pròpiament accions són rars —només recollim les accions de l’església catòlica, que tot i així és un camp poc rendible.⁽⁷⁾

Posem tot seguit exemples de cada àrea semàntica i la tipificació de la base a la qual s’adjunten (a la primera columna hi ha el primitiu i a la segona exemples de derivats):

I Tasques humanes

COMENTARIS:

[1] L’anglès empra sobretot la variant -ist per designar les persones (en forma substantiva) que fan una feina (o que tenen una actitud, també) quan el primitiu és un compost culte: bigamist, bacteriologist, agronomist, arboriculturist, biochemist, geologist, physicist, botanist, cardiologist, graphologist, manicurist, numismatist, misogynist, etc. El català empra Ø (biòleg), -or (viticultor) i algun més (com -´ic, a tècnic), però també tenim neologista ‘neòleg’, patologista ‘patòleg’, mitologista ‘mitòleg’, antologista ‘antòleg’, cronologista ‘cronòleg’, etimologista ‘etimòleg’ i fonologista ‘fonòleg’. Hi ha, també, mineralogista ‘expert en mineralogia’ i genealogista ‘expert en genealogia’, però els diccionaris no recullen *mineràleg ni *geneàleg, potser perquè una regla fonològica ho impedeix (la presència de la a; tot i així, existeixen catàleg, diàleg i anàleg; aquests, però, no es refereixen a éssers humans).

[2] Molts cops, l’instrumentista és designat amb l’habilitació del mateix instrument: el baix, el guitarra, la saxo, el bateria, la teclat del grup, etc. El gènere, en aquest cas, no queda reflectit amb marca morfològica.

II Actituds humanes⁽⁸⁾

Comentaris:

[3] Alcista i baixista només són adjectius. Cal considerar els primitius alça i baixa com a substantius.

[4] Sovint acompanyats de pan- i fil-, es tracta de moviments que tenen com a finalitat la ‘integració’ de diversos territoris, o bé la unió d’un conglomerat de territoris amb arrels històriques i culturals comunes. En aquests casos, es pot considerar que el primitiu de pangermanisme i filhel·lenisme és més aviat els adjectius pangermànic i filhel·lènic (desproveïts del sufix adjectivador).

[5] Es generen si no hi ha un adjectiu previ indicador de la ideologia; així, *psoeista o *pepeista no existeixen perquè hi ha socialista i popular. L’adjectiu cenetista s’ha generat perquè amb anarquista no n’hi ha prou —hom pot ser anarquista i no ser cenetista. Amb penebista passa més o menys el mateix perquè, encara que també se’l pot designar com a nacionalista basc, n’hi ha que no pertanyen a aquest partit. Menció a banda mereix el terme que expressa ‘relatiu a l’OTAN’, que és atlantista (i no *otanista), perquè la paraula principal de la sigla OTAN és Atlàntic.

[6] Enxufisme és defès per Moll a la introducció del Diccionari català-castellà de l’editorial Moll.

[7] Judaisme i hebraisme provenen, respectivament, de jueu i hebreu. Cal preveure, doncs, una al·lomorfia juda-/ju- i hebra-/hebr- per a aquest parell (la primera forma es troba també a judaic i judaïtzar).

III Elements o fenòmens lingüístics

Comentaris

[8] En espanyol també s’empren com a primitius partícules sintàctiques per referir-se a les incorreccions que afecten aquestes partícules: clítics datius i acusatius (laísmo, loísmo, leísmo) i combinacions de preposició i conjunció (dequeísmo).

IV Afeccions i estats patològics

V Fenòmens físics

Comentaris

[9] Per bé que podríem considerar que el primitiu és un formant culte, atès que el cognom Galvani s’ha habilitat com a tal: galvanòmetre.

VI Conjunt que forma un tot operant

Cal esmentar, també, que a vegades un mateix mot pot adscriure’s a més d’un ítem perquè el seu sentit, pels motius que sigui, se superposa a més d’un camp semàntic, de manera que hi ha casos d’homonímia: baixista ‘persona que toca el baix’ i ‘dit de la tendència a anar a la baixa’; barcelonisme ‘element lingüístic propi del dialecte barceloní’ i ‘afició pel FC Barcelona’; particularisme, ‘actitud humana’ i ‘moviment religiós’; regionalisme, ‘element lingüístic regional’ i ‘moviment polític’; hel·lenisme, ‘element lingüístic’ i ‘mètode d’estudi’, etc. Destaquem, en aquest sentit, la distinció que el llenguatge polític —i el periodístic— han establert amb estadista ‘polític amb vocació de dirigir un estat’ i estatista (adj.) ‘relatiu o pertanyent a l’estat’ (Coneixíem el mal estatista [Avui [Opinió], 11-5-2000]; Aquest [partit] està arrelat com una sangonera a una ideologia estatista tronada [Avui [Opinió], 17-5-2000]).

2.3. Especialitzacions semàntiques

Pel que fa a la pragmàtica, el sufix {-ist/m} pot aportar valors semàntics diferencials. Així, per exemple, la variant amb /t/ adjuntat a un topònim o a un gentilici permet designar el ‘seguidor de l’equip esportiu de [la població]’, i així disposem d’una forma distinta de la del gentilici:

           (2)       madridista ‘seguidor del Reial Madrid’

                      madrileny ‘habitant de Madrid’

                      barcelonista ‘seguidor del FC Barcelona’

                      barceloní ‘habitant de Barcelona’

                      mallorquinista ‘seguidor del Mallorca’

                      mallorquí ‘habitant de Mallorca’

                      valencianista ‘seguidor del València’

                      valencià ‘habitant de València’

D’altra banda, en el cas concret dels oficis, avui dia es fa servir aquest sufix sobretot per indicar l’especialització d’un ofici (Domènech et al. 2000). Aquest fet l’observem sobretot en els esports, en la medicina i en el món jurídic, que són àrees amb una gran especialització (sense que això vulgui dir que en altres àrees no sigui possible trobar-hi aquest recurs): doblista ‘tenista expert en dobles’, fondista ‘atleta expert en fons’, rellevista ‘atleta expert en curses de relleu’, velocista ‘atleta expert en velocitat’, bracista ‘nadador expert en estil braça’, crolista ‘nadador expert en estil crol’, migcampista ‘jugador de mig camp’, dentista ‘metge de les dents’, oculista ‘metge dels ulls’, anestesista ‘encarregat de subministrar l’anestèsia’, internista ‘especialista en malalties internes no quirúrgiques’, ortopedista ‘especialista en ortopèdia’, jurista ‘advocat expert en lleis’, fiscalista ‘expert en dret fiscal’, penalista ‘expert en dret penal’, civilista ‘expert en dret civil’, administrativista ‘expert en dret administratiu’, etc. Aquesta especialització enllaça amb la capacitat neològica d’aquest sufix: així, hem arribat a sentir diccionarista ‘persona que fa diccionaris’ (malgrat l’existència de lexicògraf, paraula que pot ser desconeguda i fins incomprensible per molts parlants).

3. Restriccions de parells

Com hem vist, un problema per a l’acceptació que -ism i -ist són dos variants d’un mateix sufix és la manca de correspondència de parells que veiem en alguns casos. Només en algun grup sembla que potser les presència efectiva de parells és sistemàtica (IIb).

Per trobar la resposta a aquest problema cal tindre en compte que un adjectiu que ja hi ha abans de la derivació amb {-ist/m} pot travar la presència de la variant adjectiva, o al revés, que un substantiu previ travi la presència de la variant substantiva. Reprenent els mateixos exemples que al principi, el mot futbolista existeix perquè feia falta designar la ‘persona que practica el futbol’; el terme futbol és molt recent, es va importar de l’anglès a principis del segle xx, i l’existència d’aquest terme ja impossibilita generar el substantiu *futbolisme: el fa innecessari. Al seu torn, a partir d’atleta ‘persona que practica un esport’ hem creat atletisme per designar la pràctica esportiva; l’existència del primitiu trava l’aparició de l’hipotètic *atletista, perquè el fa innecessari. Un altre exemple d’adjectiu previ seria nazi, que dóna nazisme i que, al seu torn, impedeix la creació de *nazista.

Un altre cas de travament per a la variant adjectiva és que ja hi hagi un adjectiu amb una altra morfologia. Per exemple, en el cas dels fenòmens físics (V), com que paral·lelament —potser abans en el temps— als substantius (actinisme, galvanisme) hi ha adjectius (normalment amb -´ic: actínic, galvànic) ja no es manifesta la variant adjectiva (*actinista, *galvanista). Això també ocorre amb els conjunts operants (VI) també tenen un adjectiu amb -´ic (orgànic, mecànic) i en les religions (IId) que tenen com a primitiu un adjectiu (jueu > judaisme > *judaista; però budisme > budista perquè no hi ha cap adjectiu previ).

També pot ocórrer, simplement, que a la pràctica un membre del parell sigui innecessari: així, en el cas dels estats patològics (IV) els requeriments expressius fan que només calgui referir-s’hi amb el substantiu (tabaquisme, benzolisme, fosforisme) i, per tant, no s’ha generat la variant adjectiva (*tabaquista, *benzolista, *fosforista). En aquest cas no hi ha cap travament: es tracta d’un simple accident (si fos necessari podríem crear aquestes formes).

4. La variant -ístic

4.1. Natura

Com han dit diversos autors (Mascaró 1986, Ruaix 1987, Riera 1998, el DRAE, el CED), la terminació -ístic és, de fet, és un sufix compost, format per -ist i -´ic. Ja hem explicat com sorgeix aquesta forma: en principi, la variant -ist serveix per obtindre adjectius; gairebé tots els adjectius poden substantivar-se per indicar ‘persona’ i, per tant, els derivats amb -ist (adjectiu) també poden esdevindre substantiu. Això fa que hi hagi dos usos per a la mateixa variant:

a) L’adjectiva pròpiament dita: el partit comunista, una tendència abandonista, etc. És la que anomenàvem adjectivació neutra.

           b) La indicadora de persona: una esportista (a partir d’una dona esportista), una comunista (a partir d’una militant comunista), etc. A vegades s’usa més com a substantiu que com a adjectiu: una esportista, de manera que l’oració original pot arribar a ser del tot inusual (per exemple, (*)un home futbolista, (*)una dona artista).

Arribats aquí, podem trobar-nos amb la necessitat de crear noves formes adjectives per als substantius amb -ist. Així, la llengua crea els adjectius artístic i futbolístic per distingir-los d’artista o futbolista:

(3)       els atractius turístics

una narració novel·lística, periodística

els elements hel·lenístics de l’arquitectura romana

l’activitat futbolística de la jornada

són actes propagandístics

els estudis islamístics (també islàmics?)

els trets humanístics de la cultura

una cursa automobilística

l’afició pianística, pessebrística, rondallística, gogística, tenística

planificació urbanística

els gustos operístics de l’alta societat

el domini lingüístic català

una existència vampirística

la vocació paisagística d'un pintor (també paisatgista?)

l'endèmic moviment vaguístic

l’univers va ser determinístic (també determinista?)

un dibuix humorístic

En aquest punt, la llengua ha establert una distinció semàntica i funcional molt útil: els derivats amb -ist solen ser adjectius (o substantius) referits a persones, mentre que la variant -ist + -´ic s’aplica a conceptes no humans. Per aquest mateix motiu disposem d’adjectius amb -ist + -´ic referits a conceptes no humans sense que hi hagi adjectius només amb -ist:

(4)       missilístic 'relatiu als míssils'

aforístic ‘en forma d’aforisme’

característic ‘relatiu al caràcter o a la caracterització’

virtuosístic ‘amb virtuosisme, relatiu al virtuosisme’

tabuístic ‘relatiu als tabús’

faunístic ‘relatiu a la fauna’

florístic ‘relatiu a la flora’

museístic ‘relatiu als museus’

oligopolístic ‘relatiu a l’oligopoli’

apriorístic ‘relatiu a l’apriorisme’

En aquesta llista cal incloure-hi porístic ‘relatiu al porisma’ i sofístic ‘relatiu al sofisma’.

Cal dir que aquesta no és una regla d’aplicació universal: a vegades la frontera entre les dos variants adjectives no és nítida:

           (5)       a           Aquest xic és alpinista [adjectiu i substantiu]

Aquest xic és un alpinista [persona]

                                  L’activitat alpinística (però també l’activitat alpinista?)⁽⁹⁾

                      b           Aquest xic és autista [adjectiu]

                                  Aquest xic és un autista [persona]

                                  Una actitud autística (però també una actitud autista)

                      c           La nostra veïna és classista [adjectiu]

                                  La nostra veïna és una classista [persona]

                                  Una actitud classística (però també una actitud classista)

                      d           Aquest home és un cerealista [adjectiu]

                                  Aquest home és un cerealista de la Segarra [persona]

                                  La producció cerealística (però també la producció cerealista)

                      e           La noia és sardanista (com la colla sardanista) [adjectiu]

                                  La noia és una bona sardanista [persona]

                                  L’afició sardanística de l’Empordà (però també l’afició sardanista)

                      f           La variant monopolista del capitalisme [adjectiu]

                                  Els monopolistes són els que exerceixen monopolis [persona]

                                  La tendència monopolística dels temps actuals

                      g           A Europa hi ha gent que és unionista i gent que no [adjectiu]

                                  Aquells polítics són els unionistes [persona]

                                  La política unionística (però també —potser més— la política unionista)

                      h           Aquest paio és massa egoista [adjectiu]

                                  Aquest paio és un egoista [persona]

                                  Les actituds egoístiques d’aquest paio (però també les actituds egoistes)

En d’altres casos és ben clar que l’equivalència és absoluta:

           (6)       probabilístic = probabilista

                      panteístic = panteista

                      dualístic = dualista

                      relativístic = relativista (‘de la teoria de la relativitat’, segons el GDLC)

4.2. Efectes sobre la normativa

S’ha de dir que l’existència d’aquests tipus d’adjectius no és una qüestió irrellevant, ja que planteja problemes normatius. Com a mostra, el diccionari no recull les formes armamentístic o monopolístic. Un corrector que se les trobi en un text que està revisant s’ha de plantejar si són abusives o bé si són vàlides.

En el primer cas, sembla que entre armamentista i armamentístic hi ha l’especialització semàntica que hem explicat abans: armamentista és un adjectiu aplicat exclusivament a persones (el president actual és armamentista) mentre que armamentístic seria un adjectiu aplicat a conceptes no humans (la política armamentística del govern; la carrera armamentística del segle xx) (per bé que sembla que un concepte no humà també pot ser adjectivat sense -´ic: la política armamentista del govern; la carrera armamentista del segle xx).

Pel que fa a monopolístic, en una cita com la que segueix: Els totalitarismes van usar tota mena de fantasmes (el judaisme internacional, la maçoneria, el capital monopolístic, la CIA) per pretendre explicar el molt que s’escapava als seus esquematismes (Alfons Quintà, Avui [Opinió], 17-5-2000), molt probablement els escrúpols i la professionalitat impedirien al corrector que hagués de revisar-la de posar-hi monopolista.

Sembla, doncs, que la llengua tendeix a fer els adjectius d’aquest grup de mots amb -´ic, i que els diccionaris encara no recullen aquestes solucions (cas d’armamentístic). Un tercer exemple que corrobora el que diem: el diccionari només recull l’adjectiu consumista, però es pot formar consumístic si hi ha requeriments semàntics que ho obliguen (ideologia consumística; documentat a l’article “El prefix arbitrari”, de Gianni Rodari, Com, 24, pàg. 39).

Que la forma amb -ist + -´ic sigui —en principi— la preferida com a adjectiva en comptes d’-ist ho demostra el fet que l’adverbi amb -ment es forma amb l’adjunció d’aquest sufix a la forma amb -´ic: artísticament, sofísticament, cabalísticament, humorísticament, etc. Fins i tot en aquells casos en què els diccionaris només recullen una forma com ara egoistament, a la llengua parlada s’empra l’altra possibilitat, egoísticament. Això té raó de ser, probablement, perquè el sufix -ment forma generalment adverbis de manera i, per tant, és lògic que s’adjunti a la forma adjectiva corresponent als no humans.

4.3. El valor semàntic del femení

Un derivat amb la variant -ist i -´ic, en la seva forma femenina, té la particularitat que serveix per indicar ‘estudis’ d’una matèria determinada:

           (7)        aforística ‘tractat dels aforismes’

agonística ‘ciència i art de la lluita esportiva’

americanística

anglística

arxivística

atomística

balística

bizantinística

castellística ‘estudi dels castells’

casuística

catalanística

comparatística (=comparatisme)

enigmística ‘art de comparar i endevinar enigmes’

erística ‘art de la controvèrsia’

escripturística ‘ciència que estudia la Sagrada Escriptura’

estadística ‘estudi de les coses de l’estat’

estilística

florística (no és al diccionari, però apareix a Mestres et al. 2000: 97)

germanística

heurística

hispanística

islamística (=islamologia)

lingüística

logística

medievalística

missilística

oculística (=oftalmologia)

orientalística

orística

patrística

romanística

rondallística

semitística

sil·logística ‘ciència que estudia el sil·logisme’

sofística

urbanística (=urbanisme)

Compareu-ho amb altres substantius femenins resultat de l’habilitació de l’adjectiu, de significat abstracte: comparativa, operativa, problemàtica, dinàmica, metòdica, sistemàtica, etc.

5. La relació d’-ism amb -ita

Hi ha diversos casos dels diccionaris en què un mot amb -ita és definit com ‘partidari de tal moviment ideològic’, i aquest moviment en qüestió és expressat amb la variant amb /m/. El sufix -ita indica, en principi, un poble o una ètnia antics que habitaven l’Orient Pròxim, sobretot si ho van fer en èpoques a què fa referència la Bíblia. Cal tindre en compte que les grans branques familiars acaben sent branques polítiques d’un país i, com és esperable per l’època, també amb unes tendències d’interpretació de la religió pròpies.

Els casos existents són variats, la majoria referents a la cultura hebraica, cristiana i islàmica:

           (8)        encratita ‘relatiu o pertanyent a l’encratisme; seguidor de l’encratisme’

ismaïlita ‘relatiu o pertanyent a l’ismaïlisme’

joaquimita ‘relatiu o pertanyent al joaquimisme; seguidor del joaquimisme’

monofisita ‘relatiu o pertanyent al monofisisme; seguidor del monofisisme’

nicolaïta ‘relatiu o pertanyent al nicolaisme; seguidor del nicolaisme’

apotactita (<gr. apótaktos ‘reservat, que renuncia’)

ofita ‘seguidor de l’ofisme’

acefalita ‘seguidor de l’acefalisme’

palamita ‘relatiu o pertanyent al palamisme; seguidor del palamisme’

teopasquita ‘relatiu o pertanyent al teopasquisme; seguidor del teopasquisme’

vixnuïta ‘relatiu o pertanyent al vixnuisme; seguidor del vixnuisme’

wahhabita ‘relatiu o pertanyent al wahhabisme; seguidor del wahhabisme’

xiïta ‘relatiu o pertanyent al xiisme; seguidor del xiisme’

xivaïta ‘relatiu o pertanyent al xivaisme; seguidor del xivaisme’

Per explicar aquests duets (xivaisme/xivaïta) no es pot dir que hi ha hagut una caiguda de la sibilant (*xivaista>xivaïta), sinó que han concorregut els derivats amb {-ist/m} i -ita. Com que cada ètnia pot generar la seva doctrina religiosa, i precisament els moviments religiosos s’expressen amb {-ist/m}, obtenim un parell irregular morfològicament parlant. La presència del mot amb -ita trava la presència de la variant -ist. Hi ha molts altres noms de pobles amb -ita amb un sentit similar o idèntic que els de (8), si bé no disposen del terme —o almenys no figura al diccionari— indicador del seu moviment social i religiós. (Aquests mots tenen com a primitiu noms de lloc, de tribus i de persones: en aquest darrer cas, és el nom del patriarca.)

           (9)        amalecita o amalequita (<Amalec, nét d’Esaú)

amor(r)ita

cenobita (<cenobi)

curaixita (<tribu àrab Qurays)

ebionita

edomita (<Edom, cap de tribu)

efraïmita (<Efraïm, cap de tribu)

hanbalita (d’Ahmad ibn Hanbal, creador)

hanefita (d’Abu Hanifa, creador)

hit(t)ita (<hittim)

hurrita

ibadita

iemenita (del Iemen)

israelita (<Israel, primer nom de persona i després de país)

jesuïta (de la Companyia de Jesús)

levita (<Levi, cap de tribu)

madianita (<Madian, cap de tribu)

marcionita (<Marció, fundador de la doctrina)

moabita (<Moab, cap de tribu)

mustalita

nizarita (<Nizar, fundador)

omanita (d’Oman)

rustemita (o rustúmida, <Abd al-Rahman ibn Rustum, fundador)

saudita (d’Aràbia Saudí(ta))

sefardita (de Sefarad, nom de la península ibèrica en hebreu)

sibarita (de Sybaris, ciutat de la Magna Grècia famosa pel refinament i pel luxe)

sodomita (originàriament, ‘de Sodoma’; avui designa un practicant de la sodomia)

sunnita (<Sunna, costum considerat norma entre islàmics)

taurita (o tauri) (de la Tàurida dels grecs, dita Quersonès Tàuric, avui Crimea)

zengita

Només resta per dir tres coses: la primera, que aquest sufix, en anglès, té un sentit anàleg a la variant -ist; efectivament, -ite no només és un ‘habitant d’un lloc’ (preferentment, nació antiga), sinó que també vol dir —citem el CED— “seguidor, supporter d’un grup”, com ara labourite o Luddite. La segona és que aquest sufix s’empra per designar algun poble modern (moscovita, vietnamita, harlemita i fins i tot urbanita ‘persona de ciutat’). I la tercera, que aquest fa caure la -a final si el mot s’estén cap a la dreta: israelític ‘relatiu als israelites’

6. L’al·lomorf amb a-

Hi ha alguns mots que presenten un (quasi)sufix amb la forma {-ast/m} i que s’empra en usos similars als del sufix {-ist/m} (estats físics, moviments ideològics). Això i el fet que hi hagi molts pocs casos amb la variant amb a ens pot fer pensar que es tracta d’una al·lomorfia.

(10)

7. La lexicalització

No podem acabar el treball si no fem esment d’un recurs lèxic extraordinari: la lexicalització de la variant amb /m/. Si bé els afixos són elements lèxics que no poden funcionar —en principi— solts (només existeixen adjuntats a arrels), el fet és que a vegades esdevenen substantius per truncació i habilitació semàntica:

           (11)       Tots els pros i els contres

El meu ex (per: el meu exmarit)

Anem al súper, a l'híper (per: anem al supermercat, a l'hipermercat)

Ara bé, aquest procediment és natural en prefixos d’entitat semàntica i fins fonològica, però no sol donar-se en sufixos. Però en aquest cas trobem una excepció amb {-ist/m}, ja que també pot lexicalitzar: en la seva variant amb m pot esdevindre nom: Al segle xx hi ha hagut molts ismes. Aquest ús el trobem en quatre diccionaris (el DPNov, el DAnaya, el CED i Lajo 1993).

Apèndix

Mostrem la informació existent sobre el sufix {-ist/m} als diccionaris i a les gramàtiques del català.

GDLC

-ista Sufix, del llatí -ista, que significa: 1 ‘seguidor de la teoria o la doctrina corresponent’. Ex: optimista, comunista. 2 ‘professional de’. Ex: pianista, dentista.

-isme Sufix, del llatí -ismus, que significa: 1 ‘teoria, doctrina o corrent artístic’. Ex: optimisme, comunisme, romanticisme, budisme. 2 ‘paraula o expressió provinent de’. Ex: castellanisme, llatinisme.

-ístic -ística Sufix, del llatí -isticus, -a, que significa ‘relatiu o pertanyent a’. Ex: característic.

-ita Sufix, del grec -ites, que significa: 1 ‘habitant o natural de’. Ex: israelita, sefardita, moscovita. 2 ‘relatiu o pertanyent a’. Ex: eremita, selenita. 3 ‘seguidor de doctrines o de tendències’. Ex: monofisita, islamita, prerafaelita.

Marvà (1968: 318, 331 i 341)

           ista, forma de preferència de mots de caràcter tècnic: linotipista, higienista, sarauista. [més avall: nom d’ofici]

           Adjectius de pertinença o relació · Derivats de noms · […] -ista: anarquista, budista.

           [Inclou un quadre amb el sufix, la categoria gramatical del radical, el sentit i exemples.]⁽¹⁰⁾

Fabra (1956: 119)

           Per mitjà del sufix isme es formen —derivats de noms i adjectius […]— una munió de noms amb els quals es designen doctrines, sistemes, partits, etc.: a la majoria d’aquests noms corresponen noms en ista, que designen els qui professen aquestes doctrines, els partidaris d’aquests sistemes, els afiliats als partits, etc. […] Molts d’aquests noms poden usar-se com a adjectius.

Badia (1962, II: 313 i 330)

           -ista se aplica a sustantivos […]. (para ambos géneros). Corresponde al sufijo -isme, con el que se forman sustantivos de doctrinas, posiciones espirituales, etc. […], y se emplea para designar a la persona que profesa esas doctrinas, que adopta determinades posiciones espirituales, etc., e igualmente se emplea para formar vocablos técnicos y de profesiones diversas. Ejemplos: a) correspondientes a -isme: racionalisme > racionalista, materialisme > materialista […] b) vocablos técnicos: linotípia > linotipista, […] dent > dentista, moda > modista […]. Muchos de estos nombres funcionan al mismo tiempo como adjetivos: arguments materialistes, propaganda comunista.

           [-isme] nombres de doctrinas y de posiciones espirituales: […] abandonisme […], cartesianisme […], darwinisme […].

Ruaix (1987: 31, 33, 36 i 47)

           [Amb el sufix] -ista es formen derivats que signifiquen “persona que exerceix una professió o activitat”o bé “que treballa amb…, fa…, es dedica a…”. Exemples: dentista, modista, florista […]. El sufix -ista, també pot significar “persona que professa una doctrina o ideologia”: absolutista, budista, capitalista […] Nota: Molts d’aquests noms s’usen també com a adjectius: el partit comunista, la propaganda feixista, etc.

           [Noms derivats de noms] -isme: doctrina, ideologia i similars. Exs.: […] kantisme, marxisme. Altres sentits: llatinisme, francesisme, patriotisme, reumatisme, organisme.

           [Noms derivats d’adjectius] -isme (significant doctrina, tendència, actitud, moviment, partit, etc.). Exs.: […] capitalisme, catolicisme, cofoisme […]. Notem que es tracta d’un sufix molt viu, que produeix cada dia nous mots, els quals sovint es poden aparellar amb els noms de persona en -ista.

           -ístic -ística. Ex.: característic. Molts adjectius amb aquesta terminació es corresponen a substantius en -isme i -ista: humorístic (humorisme), artístic (artista), etc.

Abril Español (1997: 201)

           -isme (doctrina): budisme, feixisme, cristianisme.

           -ista (1 relació o pertinença 2 ofici): 1 comunista, marxista 2 dentista, modista, violinista.

           -ístic (relació o pertinença): artístic, estilístic.

Riera (1998: 33, 36 i 49)

           -isme (ll. -ismus), sufix que tant pot aplicar-se a noms comuns com a noms propis […]:

           a) Teories: darwinisme […].

           b) Fenòmens, propietats, activitats: galvanisme […].

           c) Afeccions: haixisisme […], psitacisme […]. [Més avall, pàg. 136, l’autor precisa més tot comentant que el sufix s’utilitza per “formar termes que designen una intoxicació, sobre una base que denota l’agent tòxic”.]

           d) Tècniques: cateterisme […]

           -ista (ll. -ista), sufix que serveix per a indicar ‘persona que segueix una determinada doctrina o ideologia’, o bé ‘persona que exerceix una determinada professió o especialitat’. Exemples:

           a) Doctrines o ideologies: darwinista […], ecologista […].

           b) Professions o especialitats: alquimista […], callista […].

           -ista: Sufix de tipus culte que s’aplica a persones. La majoria dels termes formats amb aquest sufix s’habiliten com a substantius: analista, darwinista […].

           -ístic -ística: Originàriament es tracta d’un sufix doble, format a partir de les formes -ista i -´ic […]: atomístic -a, estadístic -a […].

           El sufix -isme, de tipus culte, té un sentit genèric ja vist […]; però, aplicat a radicals adjectius, sol emprar-se en terminologia mèdica indicant ‘tendència a’, ‘afecció’, i forma termes relacionats amb un adjectiu en -´ic -´ica: artitrisme […], sadisme.

DPNov (1998)

           isme m Tendència, moviment.