Irene Boada

Els estudis comparatius són especialment interessants per a l'estudi de literatures minoritàries com es la catalana. Per exemple, comparar aquesta literatura amb una literatura anglòfona, com ara la irlandesa, em sembla molt adequat tenint en compte que els estudis de crítica literària al món de parla anglesa tenen un gran dinamisme en aquests moments. La teoria del postcolonialisme, per exemple, està eixamplant considerablement el cànon literari incloent-hi obres literàries de països econòmicament subdesenvolupats, de la mateixa manera que ho està fent el feminisme, incloent-hi obres de dones.

Aquest treball parteix de les similituds que existeixen entre les societats catalana i irlandesa, tema que m’ha fascinat força al llarg de la meva feina d’investigació doctoral. Per citar-ne algunes diré que aquestes dues petites nacionalitats europees són societats considerades bilingües; les dues han estat a l'ombra de gegants culturals i polítics, les dues responen a una posició de subordinació en el terreny de la literatura i la política, essent societats excolonials; igualment les dues van experimentar un període de renaixença cultural durant la segona meitat del segle XIX. En aquest sentit, és interessant comparar el similar ús de la literatura al servei d’una doctrina nacionalista. Per exemple, "La Pàtria" d'Aribau i "A Nation Once Again" de Thomas Davis, escrits amb pocs anys de diferencia, responen a unes motivacions semblants. A més, en ambdues societats hi ha hagut —i encara hi ha— un nivell similar d'autoqüestionament: Què és ser català/na o irlandès/a en el passat i en el present? En literatura, els problemes d'identitat es reflecteixen en problemes de definició o classificació: pot la literatura en castellà ser literatura catalana? O bé, pot la literatura en anglès ser realment irlandesa?

Òbviament també hi ha diferències. En el cas català la llengua s'ha mantingut i ha romàs signe principal d'identitat ètnica mentre que no ha estat així en el cas irlandès on la religió ha estat el veritable signe d'identitat després de la pèrdua de la llengua. Tampoc no es pot comparar el grau de violència a Irlanda del Nord, una societat profundament dividida, amb la petita tensió que es pot haver produit entre els emigrants espanyols i la població nadiua a Catalunya. Finalment, cal assenyalar una gran diferència: no es pot comparar el fet de publicar en la llengua més poderosa del món, amb mitjans i poder de difusió, a fer-ho en una llengua minoritària que encara té problemes per subsistir i ser reconeguda, com per exemple la realitat valenciana actual demostra.

A fi de ser més concisa en la meva aproximació proposo centrar-me específicament en el conte escrit per dones. El motiu principal per aquesta decisió és que històricament aquesta literatura ha rebut molta menys atenció critica en tots dos països. En el recull biogròfic d'escriptores, Double Minorities of Spain, Kathleen McNerney diu que de les 421 biografies d'escriptores catalanes només tres han tingut atenció per part de la crítica: Isabel de Villena, Caterina Albert i Mercè Rodoreda.⁽¹⁾ Fins i tot, en el cas d’un clàssic com Caterina Albert, penso que no s'ha fet prou justícia quan recordem que l'estudi de la seva obra poètica esta per comencar. En l'actualitat no es poden trobar les seves obres completes, per exemple, i en canvi no hi ha problemes per trobar les d'un autor d'obra tan extensa com seria Josep Pla. Paradoxalment, sembla que la producció d'obres escrites per dones catalanes és netament més elevada que en països com França, el Regne Unit, Itàlia o els Estats Units i, fins i tot, que en la resta de l'Estat Espanyol, talment com assenyala Anne Charlon.⁽²⁾ Segurament no és cap casualitat que sovint siguin crítiques no catalanes les que desenterren de l'oblit les escriptores catalanes.

El marc teòric d'aquest treball és el de postcolonialisme i feminisme i la relació existent entre aquestes dues perspectives teòriques. Els dos discursos tenen similituds perquè es dediquen a desenmascarar models autoritaris com l'opressió, l'ús de la força, el control i poder d'uns grups humans sobre altres grups humans que repercuteix, a continuació, en els grups oprimits i en la literatura que aquests produeixen. Les dones comparteixen amb els països colonitzats la seva característica d’alteritat i una experiència similar d'opressió. Desposseïdes d'autoritat, riquesa, i capacitat oberta de decisió, es poden comparar als irlandesos o catalans, que constantment han hagut de defensar les seves expressions ètniques. La violència n'és l'última i crua conseqüència en els dos casos: la violència de la guerra, d'una banda, i la violència domèstica, de l'altra. Cal matisar que els primers països que venen al cap en parlar de colonització son països no europeus en vies de desenvolupament econòmic. Tot i així, penso que el postcolonialisme es pot utilitzar en els casos de Catalunya i Irlanda perquè han estat països que constantment han vist les seves cultures i la seva integritat geoètnica amenaçades per l’ascendència imperialista dels seus veïns.

Continuant amb el marc teòric de l'estudi direm que les dones catalanes i irlandeses estàn, doncs, doblement colonitzades: com a dones i com a catalanes o irlandeses. Diversos crítics literaris han relacionat colonialisme amb masculinitat. El fenomen del colonialisme és vist com a producte d'una situació desequilibrada, on la idea de masculinitat és associada amb activitat, força i poder i, al contrari, feminitat amb passivitat. Un poema de Seamus Heaney, "Act of Union", ho demostra clarament: "I am still imperially/ Male" i continua presentant la colonització com a forma de violació.⁽³⁾

El nacionalisme és un tema fonamental en les dues literatures catalana i irlandesa. És interessant, però, explorar la visió feminista sobre aquesta qüestió. Tradicionalment els homes han valorat la possessió, en particular la possessió de territoris, fet que ha comportat guerres i morts massives. En canvi, les dones han estat excloses d'aquests actes de possessió. Recloses en la maternitat i la cura dels altres, han tingut una actitud de donar més que de prendre. Les dones no han pogut participar en la fabricació d'ideologies i se'ls ha bloquejat l'accés a la vida política, per tant, el nacionalisme també ha esdevingut una construcció patriarcal.

Malauradament, el nacionalisme català i irlandès no van comportar un procés d'alliberament femení alhora. Això no obstant, les escriptores d’aquests dos països han demostrat clarament un gran interès pel nacionalisme perquè les seves nacions han patit una injustícia d'opressió similar a la que pateixen elles. En el cas català han manifestat el seu nacionalisme sobretot utilitzant la llengua catalana. Tenint en compte les circumstàncies lligades a aquesta llengua, només aquest fet ja era una afirmació de catalanitat.⁽⁴⁾ En el cas de les irlandeses, també la llengua és important: una poeta com Nuala Ni Dhomhnaill escriu nomes en irlandès, una llengua que considera menys masculina que l'anglès. Tot i així, la gran majoria escriuen en la seva primera llengua, que es l'anglès, pero sovint fan referència al nacionalisme per denunciar el nacionalisme conservador i catòlic creat per De Valera totalment oposat a l'alliberament de les dones. Per tant, la denúncia feminista va sovint lligada a una reinterpretació de la reivindicació nacional i lingüística.⁽⁵⁾

Abans i durant el procés d'independència irlandesa, les dones van participar en la vida política. Pero, un cop l'estat lliure es va constituir, se'ls va bloquejar l'accés a les institucions governamentals. El nacionalisme irlandès va esdevenir ultracatòlic amb una única visió casolana de la dona. Aquest fet va allunyar moltes escriptores de la doctrina nacionalista, com molts contes demostren ⁽⁶⁾. Un altre problema que les dones irlandeses tenen respecte al seu nacionalisme és la imatge misògina d'Irlanda com a dona, passiva i mare, dèbil i vençuda. Angela Bourke critica, per exemple, en un dels seus contes, la descripció masculina del paisatge com si es tractés del cos d'una dona. Afegeix que si la natura, el paisatge, excita algú tant ho fa a homes com a dones i, per tant, no és monopoli masculí.⁽⁷⁾ Tota aquesta idea de la mare Irlanda ja paralitzava James Joyce i continua paralitzant les autores irlandèses. Ara la idea d'Irlanda esta canviant (o reinventant) significativament i esdevenint mes plural.⁽⁸⁾

A Irlanda del Nord, la política està dominada per homes mentre que els moviments pacifistes sempre han estat dominats per dones. Les contistes d'aquesta comunitat veuen el nacionalisme més com una presó que no pas un alliberament. Força interessant en aquest sentit és la peculiar transformació que efectua Edna Longley de la imatge de Cathleen Ni Houlihan, el mitic personatge que Yeats va crear per representar la Irlanda vençuda. En aquesta nova versió queda redefinida grotescament com una figura que esdevé anorèxica i que només desitja l'autodestrucció.⁽⁹⁾

Pero tornant al cas català, el nacionalisme es manifesta en l'ús exclusiu de la llengua i en una ferma oposició a la guerra. Rodoreda dedica bona part dels seus contes a denunciar la misèria, el patiment i la gana que generen les guerres, sobretot a les dones que paguen les consequències de la bel.ligerància quan no són les causants de la violència. Aquestes desfilades, banderes, músiques militars i paraules com "coratge" i "puresa" que descriu Rodoreda a "Viatges al poble dels guerrers" poc tenen a veure amb les dones que, al final del conte, "esperen els seus homes nit i dia i es migren de tant esperar mentre ells banderegen..."⁽¹⁰⁾

També hi ha un gran desig d'arribar a una situació de veritable normalitat, tant de pais com de sexe. Isabel-Clara Simó relaciona les dues: "M'agradaria poder deixar-me de plantejar la meva nació o el meu sexe com a problema."⁽¹¹⁾ D'una manera semblant, Montserrat Roig declarava fa uns anys: "Vull forçar-me a viure com si em trobés en una societat sana i normalitzada." ⁽¹²⁾ Un altre punt important on coincideixen és el silenciament de la història pròpia catalana i irlandesa i de les dones. La història de les dones està pràcticament per començar als Països Catalans.

El feminisme francès ha assenyalat que la llengua és una construcció fonamentalment masculina i, per tant, aliena a les dones ⁽¹³⁾ les quals han estat forcades a articular les seves experiences en la llengua dels seus opressors.⁽¹⁴⁾ La pèrdua de la llengua és la pitjor conseqüència de la colonització. Sovint provoca una falta de confiança personal i col.lectiva, de desorientació, de ruptura amb la continuitat cultural pròpia. De fet, es tracta d'un trauma psicològic col.lectiu. ⁽¹⁵⁾ L’abandonament de la llengua pròpia va lligat al sentiment de vergonya pel fet de ser conquerit, vençut, desposseït.⁽¹⁶⁾ En aquest sentit el cas català té avantatge sobre l'irlandès en haver mantingut la llengua. Montserrat Roig ens ho il.lustra amb eloqüència quan explica que no va perdre del tot la seva estimada àvia quan va morir: "Me’n quedava la llengua"⁽¹⁷⁾.

La llengua és un terreny clau en les teories de postcolonialisme i feminisme. Les dones mai no han tingut una llengua pròpia i, a través de la literatura, estan intentant utilitzar la llengua de maneres diferents i crear nous espais. El realisme és el principal estil d'autores com ara Caterina Albert, Isabel-Clara Simó, Carme Riera, Maria Barbal. És important assenyalar, això no obstant, que les més joves com ara Imma Monsó o la irlandesa Anne Enright estant demostrant tenir un gran interès per tipus de llengua més experimentals per tal de "desmasculinitzar" la llengua. En aquest sentit cal destacar l’aportació que ja havia fet Mercè Rodoreda en els seus contes com, per exemple, en el llenguatge fantàstic de "La salamandra"o als seu "Viatges i flors". ⁽¹⁸⁾ A "La salamandra" és la dona la que paga les conseqïències després d'una relacio amb un home casat quan, de fet, ella no volia començar-la. Per explicar l'angoixa i confusió de qui és submès a la injusticia més gran d'una societat misògina la protagonista és transformada en salamandra i no sap si és viva o morta, si es persona o només una bestiola, si és a l'aigua o en terra. Aquest sentit de confusió, d'un sentit d'identitat disminuït, incert, és frequent en la literatura d'escriptores. La seva alteritat les fa estrangeres i malenteses, fins i tot, a elles mateixes. El fet que la sexualitat de la noia a "La salamandra" sigui tan castigada, fruit del pecat i antinatural és el que crea aquest estat de confusió i inseguretat que la porta a l'autodestrucció. De fet, l'autodestrucció i el suicidi són relativament freqüents en un bon nombre de contes.⁽¹⁹⁾

Menys estudiada, essent bastant jove, pero no menys interessant és l’aportació d’Imma Monsó. A "Neu al Cervell", dins el recull Si és no és, publicat el 1997, el diàleg entre una jove parella n'és la base, com ho és en molts dels contes escrits per dones en un esforç de voler representar el llenguatge oral que és el que no se'ls ha estat negat, de la mateixa manera com ho fan els països postcolonials. En aquest conte, hi ha una gran diferència entre Claudia i Bart. Claudia és mentalment molt activa i intenta explicar a Bart la seva multitud de veus interiors. En canvi, el seu company es un ésser simple, "unificat" que se sent mes còmode amb el silenci. Claudia es la que parla en aquesta conte on constantment s'entrediuen antigues assumpcions patriarcals com ara la dona passiva, la dona que només escolta. Així explica les seves veus, ella mateixa:

hi ha coses que m’agraden i m’agrada que m’agradin, les que no m’agrada que m’agradin, i les que m’agradaria que m’agredessin pero no m’agraden... Per acabar hi ha les que no m’agraden i ja m’està bé que no m’agradin. M’entens?" ⁽²⁰⁾

La confusió és constant en diversos escrits femenins. A "Joc de màscares" de Maria Mercè Marçal, basat amb el famós conte "Te deix, amor, la mar com a penyora", Laura no sap si li agrada fer l’amor amb homes i afegeix: "En el fons és massa dificil de saber que és el que t’agrada de debó i que t’agrada perquè als altres els agrada que t’agradi."⁽²¹⁾ Aquesta confusio és conseqüència d'escriure i viure en una llengua falogocèntrica i, per tant, terreny espinós per a l'escriptura femenina. Tot i així, sembla que les autores més joves van adquirint més seguretat i tenen un desig clar d'eliminiar classificacions i jerarquies masculines i de presentar les dones com a éssers amb una gran força per canviar, la necessiten. Per exemple, la irlandesa Katy Hayes diu: "No crec que la sexualitat sigui tan facilment classificada com a la societat li agradaria pensar. Penso que molta gent seria mes feliç amb una parella del mateix sexe. És només perquè estem condicionats per contes de fades a prínceps i princeses des de molt joves que no ho tenim en compte".⁽²²⁾

Com a conclusió, diria que en els dos països trobem una gran diferència entre les autores que escriuen als anys 50 i 60, que descriuen les dones com a víctimes, i les que ho fan en els darrers vint anys, que també es mostren disconformes pero que es revelen i lluiten per trobar nous llenguatges i noves realitats i, sobretot, volen escriure mostrant més seguretat que les escriptores de generacions anteriors, en un esforç per "descolonitzar-se". Les teories de postcolonialisme i feminisme, equiparant homes amb colonitzadors i dones amb poblacions colonitzades, són eines utils per desenterrar les autores de l'oblit, el seu significat i els contexts de gran part de la nostra literatura i obrir-ne noves interpretacions on les autores cada vegada puguin viure i crear amb més llibertat.