El paisatge: una eina de planificació sostenible, competitiva i creativa, Míriam Valdelvira (geògrafa)

Des del prisma del paisatge es reforça el concepte de territoris i ciutats sostenibles. Ambientalment és evident que el paisatge considera paràmetres com la vegetació, la qualitat de l’aire i de l’aigua i la contaminació acústica en el moment de planificar. Alhora, però, el component social és altament valorat, ja que des del Conveni Europeu del Paisatge (Florència, 2000) s’assumeix que “paisatge fa referència a una àrea, tal com la percep la col•lectivitat, com a resultat de la interacció dels factors naturals i humans”. Per aquest motiu s’estan fent intents més o menys reeixits per a integrar processos de participació ciutadana en la planificació. Per tant, a través de les polítiques els valors socials són promoguts i reconeguts. Igualment, l’economia tampoc no s’ha deixat de banda en les anàlisis paisatgístiques, i tant des de les eines de diagnosi com des de les d’intervenció i gestió, es té en compte.

Si vinculem la reflexió anterior amb l’objectiu de ser competitius, entès de forma global i no exclusivament econòmica, es pot comprovar com territoris amb bones intervencions i ben gestionats paisatgísticament garanteixen una competitivitat superior en els aspectes esmentats (ambientalment, socialment i, també, econòmica i culturalment). L’entrada a un municipi en la qual s’ha intervingut per tal de fer-la més atractiva visualment, on s’ha controlat el pas dels vehicles privats, s’ha netejat la riera, s’ha plantat vegetació autòctona i s’ha creat un carril bici i un passeig del qual en gaudeixi tota la població, és més sostenible i més competitiva que una de desordenada on es prioritza l’accés dels cotxes i els camions, amb la qual la població no se sent identificada i només funciona com a lloc de pas. Per tant, i en la línea d’aquest exemple, molts altres territoris poden “emergir a la llum” si es tracten des de l’òptica integradora del paisatge, que amb actuacions a curt termini assegura un desenvolupament sostenible vers el futur.

Finalment, les polítiques de paisatge destaquen per les seves estratègies innovadores, des de les que es fan servir per diagnosticar els diferents territoris (no només amb barems qualitatius, sinó també amb impressions i percepcions qualitatives tingudes en compte i que provenen de la societat), com les d’intervenció i gestió (per exemple, els estudis d’intervenció i integració paisatgística) o les de les tasques posteriors de monitoratge (amb els indicadors elaborats en funció dels objectius de qualitat).