El paisatge com a eina transversal en la gestió urbana i territorial, Míriam Valdelvira (geògrafa)

Les polítiques urbanes i territorials actuals a Catalunya funcionen encara de manera excessivament sectorial i la seva articulació no s’ha consolidat de manera efectiva. Abordar la realitat urbana i territorial entenc que és molt complicat sense un procés dissociatiu pel que fa als principals temes: l’habitatge, la migració, les infraestructures, l’espai públic, etc., però es requereix un esforç per tal d’aconseguir polítiques transversals que tinguin com a objectius, tal com Muñoz defineix, la sostenibilitat, la competitivitat i la creativitat, aspectes clau amb vista a una renovació política.

En aquest sentit, voldria destacar una de les polítiques més interessants i innovadores que han introduït diversos governs, entre els quals el català: les polítiques de paisatge. Crec que aquesta és una òptica per intervenir i gestionar les ciutats i els territoris que pot funcionar, ja que vincula aquests tres objectius d’una manera transversal. Així doncs, les polítiques sectorials haurien d’incorporar l’òptica del paisatge i alguna de les seves eines, tant de diagnosi (els Catàlegs de Paisatge) com de planificació (les Directives de Paisatge) o com d’intervenció i gestió (els Estudis d’Impacte i d’Integració Paisatgística) per tal de ser més efectives quan es plasmen sobre el territori. Des del paisatge es pot aconseguir fer evolucionar la manera com s’enfoca avui dia la política urbana i territorial, i considero que les noves tendències seran positives ja que el paisatge és un fenomen transversal des de la seva definició (segons el Conveni del Paisatge signat a Florència l’any 2000) i en les seves eines, i pot ajudar a crear vincles i a fer convergir els propòsits i les solucions de les altres polítiques sectorials.