La competitivitat com a element definidor de les polítiques urbanes actuals, Miquel Pybus (geògraf)

El principal element que defineix avui en dia bona part de les estratègies polítiques que es porten a terme a les nostres ciutats és la competitivitat. Evidentment, aquesta competitivitat la trobem a diferents escales i diferents graus, depenent de la grandària de la ciutat, de la seva ubicació geoestratègica, de les activitats econòmiques predominants,... Si bé és cert que una de els característiques de la realitat urbana és la seva complexitat, un dels objectius principals de bona part de les polítiques urbanes que es porten a terme actualment és el d’assolir major nivell competitiu respecte a la resta, independentment de si estem parlant d’una ciutat comarcal o d’una capital internacional. Això voldria dir, a gran trets i ajustat a cadascuna de les escales, fomentar la innovació i atraure sectors econòmics de major valor afegit, convertir-se en un node dintre les diferents xarxes regionals o globals de comerç i comunicació, tant tangible com intangible, adquirir més poder de decisió tant a nivell públic com a nivell privat i, per últim, millorar la qualitat de vida. Aquest context competitiu ha estat el que ha fet que moltes polítiques urbanes adoptessin estratègies pròpies del món empresarial, fent que avui en dia, per exemple, el marketing sigui una eina que s’utilitza complementàriament a moltes de les actuacions polítiques que es porten a terme. Anys endarrere era impensable veure anuncis de ciutats o de determinades regions als diferents mitjans de comunicació com passa avui en dia. A part d’aquest urban marketing, que ens serveix per exemplificar clarament el gir empresarial de les estratègies urbanes actuals, una de les altres conseqüències d’adoptar l’objectiu d’assolir major competitivitat és la de desenvolupar polítiques orientades a satisfer les necessitats i demandes dels qui seran els teus clients o visitants i no dels qui resideixen a la ciutat. Aquesta diferenciació entre clients i usuaris comporta la configuració de males polítiques urbanes destinades o bé als clients de la ciutat o bé als usuaris de la ciutat, quan els destinataris haurien de ser universals.

Personalment, crec que si bé és cert que tant la competitivitat com la sostenibilitat i la creativitat són elements importants que formen part de l’agenda de planificació d’una ciutat, aquests tres no es troben, actualment, en el mateix nivell de decisió o d’importància. En altres paraules, l’exigència originada pel context competitiu és el que fa desenvolupar estratègies per tal d’atraure una creative class en comptes d’apostar realment per la creativitat local o portar a terme, més recentment, polítiques amb una major sensibilitat ambiental que en molts casos són més de caràcter superficial que estratègic. Mal ens pesi, la competitivitat segueix explicant bona part de les decisions polítiques que es porten a terme en moltes de les nostres ciutats o, al menys, és l’element que defineix el rumb de la majoria de les seves línies estratègiques. Amb tot això no vull dir que els polítiques urbanes no hagin de tenir en compte les dinàmiques competitives actuals, sinó que aquestes haurien de ser un objectiu més a complir i no l’objectiu primordial. Agafant l’exemple de la ciutat Barcelona i fixant-nos en les enquestes del grau de satisfacció dels seus ciutadans, potser aquestes polítiques basades en assolir un major grau de competitivitat necessiten una revisió i un replantejament profund. L’equilibri entre els tres objectius que es plantegen a l’inici de debat serien un bon punt de partida.