Com tota tecnologia, Internet és una creació cultural: reflecteix els principis i valors dels seus inventors, que també en van ser els primers usuaris i experimentadors. És més, en ser una tecnologia de comunicació interactiva amb una forta capacitat de retroacció, els usos d'Internet es plasmen en el seu desenvolupament com a xarxa i en el tipus d'aplicacions tecnològiques que van sorgint. Els valors llibertaris dels qui van crear i desenvolupar Internet, o sigui, els investigadors acadèmics informàtics, els hackers, les xarxes comunitàries contraculturals i els emprenedors de la nova economia, van determinar una arquitectura oberta i de difícil control. Al mateix temps, quan la societat es va adonar de l'extraordinària capacitat que representa Internet, els valors encarnats a la xarxa es van difondre en el conjunt de la vida social, particularment entre les generacions joves. Internet i llibertat es van convertir en sinònims per a molta gent arreu del món.
Davant d'aquesta transformació tecnològica i cultural, els detentors del poder de controlar la informació al llarg de la història, és a dir, els estats i les esglésies, van reaccionar amb preocupació, i els estats no democràtics, amb hostilitat, i van tractar de restablir el control administratiu de l'expressió i la comunicació. Però l'execució del projecte estatista sobre Internet topa amb obstacles considerables. En els països democràtics, Internet es consolida com un instrument essencial d'expressió, informació i comunicació horitzontal entre els ciutadans i rep la protecció constitucional i judicial de les llibertats. A tots els països, menys a les teocràcies, la importància econòmica i tecnològica d'Internet exclou que es pugui ignorar o relegar-ne l'ampli ús a la societat. Encara més: la ideologia del progrés per mitjà de la tecnologia fa de la promoció d'Internet un valor legitimador per a governs que fonamenten la seva estratègia en el desenvolupament econòmic en el marc de la globalització. D'aquí surt l'enrevessada filigrana política de la llibertat i el control per part dels Estats.
Al seu torn, els internautes solen afirmar els seus drets individuals fora de context, i se situen com una avantguarda tecnològicament alliberada d'una societat informàticament illetrada. Encara més: els emprenedors arriben a empresaris per mitjà de la comercialització accelerada d'Internet, procés en el qual sovint traeixen els seus principis llibertaris; per exemple, amb el sacrifici de la confidencialitat dels seus clients o la col·laboració tècnica i informativa amb els dispositius de control i vigilància de l'Administració.
Els ciutadans, en general, tendeixen a fer un ús instrumental i poc ideològic d'Internet: el fan servir per al que els és útil i consideren la llibertat a Internet un tema fonamental quan fa temps que s'han acostumat al control polític i comercial de la seva principal font d'informació: la televisió. Però aquesta actitud pot canviar a mesura que es vagi instal·lant a la societat la primera generació que ara creix amb Internet. A mesura que l'ús d'Internet generalitzi la informació i el coneixement sobre la importància social decisiva del control sobre Internet, pot ser que la batalla per la llibertat a la xarxa, incloent-hi la llibertat econòmica d'accés a la xarxa, desbordi els confins de l'actual elit il·lustrada.
|
 |
És controlable Internet? Aquest és un debat sempitern en el qual es barregen els somnis personals, els graus de (des)coneixement tecnològic, la rutina del poder i la rapidesa del canvi dels paràmetres de referència. Mirem d'aclarir-ho.
En principi, el disseny de la xarxa, a partir d'una estructura en estrats (layers), amb capacitat distribuïda de comunicació per a cada node i transmissió per commutació de paquets (packet switching), operada per protocols TCP/IP, segons els múltiples canals de comunicació alternatius, proporciona una gran llibertat als fluxos d'informació que circulen per Internet (www.isoc.org).
Des d'un punt de vista tècnic és certa la cèlebre afirmació de John Gilmore segons la qual els fluxos a Internet interpreten la censura (o intercepció) com una errada tècnica i troben automàticament una ruta diferent de transmissió del missatge. Com que és una xarxa global amb poder de processament d'informació i comunicació multinodal, Internet no distingeix fronteres i estableix comunicació sense restriccions entre tots els seus nodes. L'única censura directa possible a Internet és no ser a la xarxa. I això és cada cop més costós per als governs, les societats, les empreses i els individus. No es pot estar «una miqueta» a Internet. Hi ha, sí, la possibilitat d'emetre missatges unidireccionals propagats a Internet, sense reciprocitat de comunicació, en la mesura que els servidors d'un país (per exemple, l'Afganistan) estiguin desconnectats de la xarxa interna. Però qualsevol connexió en xarxa d'ordinadors amb protocols Internet permet la comunicació global amb qualsevol punt de la xarxa.
No obstant això, si la xarxa és global, l'accés és local, per mitjà d'un servidor. I és en aquest punt de contacte entre cada ordinador i la xarxa global on es produeix el control més directe. Es pot, i es fa a tots els països, negar l'accés al servidor, tancar el servidor o controlar qui comunica què i a qui, per mitjà d'una vigilància electrònica dels missatges que circulen pel servidor. Però els censors no ho tenen tan fàcil com sembla. Primer, perquè en alguns països hi ha una protecció legal considerable de la llibertat d'expressió i comunicació a Internet. És el cas, en particular, dels Estats Units, on el 1996 i el 2000 els tribunals, amb sentències corroborades pel Suprem, van declarar inconstitucionals dos intents legislatius de l'Administració Clinton d'establir la censura a Internet, amb el pretext de controlar la pornografia infantil. En una sentència cèlebre, del 1996, el Tribunal Federal del Districte Est de Pennsilvània va reconèixer que Internet és un caos, però va afirmar, textualment: «L'absència de regulació governativa dels continguts d'Internet ha produït, inqüestionablement, una espècie de caos, però el que ha fet d'Internet un èxit és el caos que representa. La força d'Internet és aquest caos. De la mateixa manera que la força d'Internet és el caos, la força de la nostra llibertat depèn del caos i de la cacofonia de l'expressió sense entrebancs que protegeix la Primera Esmena. Per aquestes raons, sense dubtar-ho, considero que la Llei de decència en les comunicacions és prima facie inconstitucional.» D'aquesta manera es va protegir una llibertat amenaçada per una Administració que, malgrat les declaracions a favor d'Internet, sempre va desconfiar, com la majoria dels governs, de la lliure expressió i autoorganització dels ciutadans (www.eff.org).
Així, doncs, en la mesura que la censura d'Internet és difícil als Estats Units i que, el 2001, la majoria de fluxos globals d'Internet utilitzen una xarxa troncal (backbone) nord-americana (i molts d'altres la podrien fer servir en cas de necessitat), la protecció que els EUA fan d'Internet crea un espai institucional de llibertat per a la gran majoria de circuits de transmissió per Internet.
Vull assenyalar, incidentalment, que això no admet la interpretació d'un cant als Estats Units com a terra de llibertat: ho és en alguns aspectes i en altres, no. Però, pel que fa a la lliure expressió a Internet, sí que representa, per la seva tradició de liberalisme constitucional, un element decisiu en la capacitat de comunicació autònoma per mitjà d'Internet. Si no es poden censurar les comunicacions als Estats Units, sempre hi ha maneres de connectar qualsevol node a la xarxa, passant pels Estats Units, una vegada el missatge ha sortit del servidor. Els censors tenen, malgrat tot, el recurs de desconnectar el servidor, de penalitzar els seus administradors o d'identificar l'origen o el receptor d'un missatge no permès i reprimir-lo individualment. Això és el que fan els xinesos, els malaisis, els singapuresos i molts d'altres, assíduament, i això és el que pretén la legislació que es proposa en alguns països europeus, Espanya entre altres.
Ara bé, la repressió no és el mateix que la censura. El missatge es comunica, les conseqüències arriben després. De manera que, més que bloquejar Internet, el que es pot fer i es fa és reprimir els qui la utilitzen indegudament segons els criteris dels poders actuals. Per això tenen raó tant els qui declaren Internet incontrolable com els qui la consideren l'instrument de control més sofisticat, si no hi ha més remei sota la protecció dels poders constituïts. Tècnicament, Internet és una arquitectura de llibertat. Socialment, els usuaris poden ser reprimits i vigilats per mitjà d'Internet. Però, per a això, els censors han d'identificar els transgressors, la qual cosa implica la definició de la transgressió i l'existència de tècniques de vigilància eficaces.
La definició de la transgressió depèn, naturalment, dels sistemes legals i polítics de cada jurisdicció. I aquí comencen els problemes. El que és subversiu a Singapur no necessàriament ho és a Espanya. I quan, l'any 2000, als Estats Units, un lloc web va organitzar la venda legal de vots de persones absents que venien el seu vot al millor postor dels candidats polítics, de manera que va motivar una persecució legal, el lloc web es va traslladar a Alemanya, on un delicte electoral americà no estava sota la repressió policial. De manera que la geometria política variable d'Internet permet operar des de diferents servidors cap a xarxes diferents. Com que no hi ha una legislació global, però sí una xarxa global de comunicació, la capacitat de control sistemàtica i preventiva es dilueix a la pràctica.
Sí que, en canvi, es pot procedir, des de cada centre de poder, a la identificació i subsegüent repressió dels qui siguin transgressors de les normes dictades per aquest poder. Amb aquest objectiu, ara es disposa de tecnologies de control que, la gran majoria, van ser creades pels empresaris informàtics que fan negoci de qualsevol cosa sense que els importin gaire els principis llibertaris que afirmen en la seva vida personal. Aquestes tecnologies són fonamentalment de tres tipus: d'identificació, de vigilància i d'investigació (www.epic.org).
Les principals tecnologies d'identificació són les contrasenyes, les galetes (cookies) i els procediments d'autenticitat. Les contrasenyes són els símbols convinguts que heu fet servir per a entrar en aquesta xarxa. Les galetes són marcadors digitals que els llocs web equipats d'aquesta manera insereixen automàticament en els discs durs dels ordinadors que s'hi connecten. Tan bon punt una galeta entra en un ordinador, totes les comunicacions d'aquest ordinador a la xarxa són automàticament registrades al lloc web originari de la galeta. Els procediments d'autenticitat són firmes digitals que permeten als ordinadors verificar l'origen i característiques de les comunicacions rebudes.
Generalment utilitzen tecnologia de xifratge. Treballen per nivells, de manera que els servidors identifiquen usuaris individuals i les xarxes de connexió identifiquen els servidors.
Les tecnologies de vigilància permeten interceptar missatges, inserir marcadors gràcies als quals es pot seguir la comunicació d'un ordinador o un missatge marcat per mitjà de la xarxa; també consisteixen en l'escolta contínua de l'activitat de comunicació d'un ordinador o de la informació emmagatzemada en aquest ordinador. El famós programa Carnivore de l'FBI permet analitzar mitjançant paraules clau masses enormes d'informació de les comunicacions telefòniques o Internet, i busca i reconstrueix totalment els missatges que semblen sospitosos (tot i que algunes detencions sobre aquestes bases van ser bastant potineres; per exemple, quan es van arrestar bones mares de família que comentaven electrònicament el perill del consum de drogues a l'escola dels seus fills). Les tecnologies de vigilància permeten identificar el servidor originari d'un determinat missatge. A partir d'això, per col·laboració o coacció, els qui mantenen els servidors poden comunicar al detentor del poder l'adreça electrònica d'on ha provingut qualsevol missatge.
Les tecnologies d'investigació s'organitzen sobre bases de dades obtingudes de l'emmagatzemament de la informació resultant de les tecnologies de vigilància. A partir d'aquestes bases de dades es poden construir perfils agregats d'usuaris o conjunts de característiques personalitzades d'un usuari determinat. Per exemple, per mitjà del número de la targeta de crèdit, associat a un número del carnet d'identitat i a la utilització d'un determinat ordinador, es pot reconstruir fàcilment el conjunt de tots els moviments que fa una persona que deixin registre electrònic. Com que això és una cosa que fem cada dia (telèfon, correu electrònic, targetes de crèdit), sembla evident que ja no hi ha confidencialitat des del punt de vista de la comunicació electrònica.
O sigui, la combinació de les tecnologies d'identificació, de vigilància i d'investigació configuren un sistema en el qual qui tingui el poder legal o fàctic d'accés a aquesta base de dades pot saber la part essencial del que cada persona fa a la xarxa i fora de la xarxa. Des d'aquest punt de vista, la xarxa no es controla, però els seus usuaris estan, més que mai a la història, exposats a un control potencial de tots els seus actes. Així, doncs, un poder polític, judicial, policíac o comercial (defensors de drets de propietat) que vulgui actuar contra un internauta determinat pot interceptar els missatges, detectar els moviments i, si estan en contradicció amb les seves normes, pot procedir a la repressió de l'internauta, del prestador de serveis o de tots dos.
Òbviament, el control no prové tan sols del govern o de la policia.
Les empreses vigilen rutinàriament el correu electrònic dels seus empleats i les universitats, el dels seus estudiants, perquè la protecció de la confidencialitat no s'estén al món laboral, sota el control de l'organització corporativa.
Però ni Internet és una xarxa de llibertat, en un món en el qual la tecnologia pot servir per a controlar les nostres vides per mitjà del seu registre electrònic, ni la tendència al control omnipresent és irreversible. En societat, tot procés és fet de tendències i contratendències, i l'oposició entre llibertat i control continua sense fi, amb nous mitjans tecnològics i noves formes institucionals.
A les tecnologies de control i vigilància es contraposen tecnologies de llibertat. D'una banda, el moviment per al programari de font oberta permet la difusió dels codis en els quals es basa el processament informàtic a les xarxes. En conseqüència, a partir d'un cert nivell de coneixement tècnic, freqüent entre els centres de suport als qui defensen la llibertat a la xarxa, es pot intervenir en els sistemes de vigilància, es poden transformar els codis i es poden protegir els programes propis. Naturalment, si s'accepta sense dir res el món de Microsoft, s'ha acabat qualsevol possibilitat de confidencialitat i, per tant, de llibertat a la xarxa. Entre altres coses, perquè cada programa Windows conté un identificador individual que acompanya a través de la xarxa qualsevol document generat des d'aquest programa. Però la creixent capacitat dels usuaris per a modificar els seus programes crea una situació més complexa, en la qual qui està controlat pot passar a ser controlador dels sistemes que el vigilen.
L'altra tecnologia fonamental en la reconstrucció de la llibertat a la xarxa és el xifratge (www.kriptopolis.com).
És cert que, com qualsevol tecnologia, la relació que estableix amb la llibertat és ambigua, tal com assenyala Lessig (1999; 2000 en castellà), perquè, d'una banda, protegeix la confidencialitat del missatge però, de l'altra, permet els procediments d'autenticació que verifiquen la identitat del missatger.
Tot i així, essencialment, les tecnologies de xifratge permeten, quan funcionen, mantenir l'anonimat del missatge i esborrar el rastre del camí seguit a la xarxa, i fan difícil, d'aquesta manera, interceptar el missatge i identificar el missatger. Per això, la batalla sobre el xifratge és, des del punt de vista tècnic, una batalla fonamental per la llibertat a Internet.
Però no tot és tecnologia en la defensa de la llibertat. En realitat, la cosa més important no és la tecnologia sinó la capacitat dels ciutadans d'afirmar el seu dret a la lliure expressió i a la confidencialitat de la comunicació. Si les lleis de control i vigilància a Internet i per mitjà d'Internet són aprovades per una classe política que sap que el control de la informació ha estat sempre, al llarg de la història, la base del poder, les barricades de la llibertat es construiran tecnològicament. Però encara és més important que les institucions de la societat reconeguin i protegeixin aquesta llibertat. Per això, mobilitzacions d'opinió com la d'Electronic Frontier Foundation, als Estats Units, i de moltes altres xarxes a Europa i al món han estat elements influents a l'hora de frenar les tendències repressives que hi ha en les burocràcies governamentals i en els sectors ideològicament conservadors, espantats pel potencial alliberador d'Internet. Al capdavall, és en la consciència dels ciutadans i en la seva capacitat d'influència sobre les institucions de la societat, per mitjà dels mitjans de comunicació i de la mateixa Internet, on hi ha el punt d'equilibri entre la xarxa en llibertat i la llibertat a la xarxa.
|
|
Les tecnologies són produïdes per la seva història i per l'ús que se'n fa. Internet va ser dissenyada com una tecnologia oberta, de lliure ús, amb la intenció deliberada d'afavorir la lliure comunicació global. I, quan els individus i comunitats que busquen valors alternatius a la societat es van apropiar aquesta tecnologia, aquesta mateixa tecnologia va ampliar encara més el seu caràcter llibertari, de sistema de comunicació interactiu, obert, global i en temps triat (www.isoc.org/internet-history/brief.html).
En principi aquesta afirmació podria sorprendre, ja que l'avantpassat més directe d'Internet, Arpanet, va ser creat el 1969 (i presentat al món el 1972) a ARPA, l'oficina de projectes avançats de recerca del Departament de Defensa del govern dels Estats Units. I, malgrat tot, no solament el disseny dels seus creadors es va inspirar en principis d'obertura de la xarxa, sinó que els principals nodes d'Arpanet es van localitzar a universitats, amb accés possible per part de professors i estudiants de doctorat, amb eliminació de tota possibilitat de control militar estricte. Ni tan sols és certa la història, explicada sovint, que Arpanet es va crear per a salvaguardar les comunicacions nord-americanes d'un atac nuclear als seus centres de comandament i coordinació. És veritat que hi va haver un projecte de Paul Baran, a la Rand Corporation, proposat a la Força Aèria, per a construir un sistema de comunicació flexible i descentralitzat basat en una nova tecnologia de transmissió, la commutació de paquets (packet switching). Però, si bé aquesta tecnologia va ser essencial en el desenvolupament d'Internet, el projecte de Baran va ser rebutjat pel Departament de Defensa i Internet no va trobar aplicacions militars fins trenta anys més tard, quan les tropes d'elit dels Estats Units van es començar a organitzar en xarxa aprofitant la facilitat de comunicació interactiva ubiqua.
La raó oficial per al desenvolupament d'Arpanet va ser facilitar la comunicació entre els diferents grups universitaris d'informàtica finançats pel Departament de Defensa i, especialment, permetre que compartissin temps d'ordinador en les potents màquines que hi havia només en alguns centres. Però, de fet, molt ràpidament l'augment de capacitat i velocitat dels ordinadors va fer que sobrés temps de computació, amb la qual cosa la utilitat directa d'Arpanet no era evident. El que de veritat va passar va ser que un grup d'investigadors informàtics, generosament finançat pel Departament de Defensa, va trobar un instrument perfecte per a dur a terme la seva investigació en xarxa, i es va entusiasmar ràpidament amb la perspectiva de desenvolupar un sistema de comunicació entre ordinadors, que es va concretar en els protocols TCP/IP desenvolupats per Cerf i Kahn el 1973, i més endavant per Cerf, Kahn i Postel el 1978.
Des del principi, els dissenyadors d'Internet, tots procedents del món acadèmic, encara que alguns van treballar en l'entorn del Departament de Defensa i consultores associades, van buscar deliberadament la construcció d'una xarxa informàtica oberta i sense restriccions, amb protocols comunicables i una estructura que permetés afegir nodes sense canviar la configuració bàsica del sistema. Va ser una cultura de llibertat inspirada en els principis de la recerca acadèmica i en la pràctica de compartir els resultats de la investigació amb els col·legues, de manera que l'opinió de la comunitat informàtica acadèmica sobre la contribució de cadascú era la recompensa més important de la feina feta.
Per què el Departament de Defensa els va deixar aquesta llibertat? En realitat, perquè qui va supervisar el desenvolupament d'Internet va ser una agència de promoció de recerca, ARPA, formada en bona part per científics i enginyers, que va seguir l'estratègia innovadora i atrevida de buscar la supremacia tecnològica dels Estats Units (després de l'ensurt produït per l'Sputnik soviètic) a partir de l'excel·lència de les seves universitats. Però qualsevol acadèmic que se senti orgullós de ser-ho no accepta limitacions a la seva llibertat de recerca i comunicació de resultats. Per tant, per a obtenir la millor investigació en informàtica i telecomunicacions (que ARPA va veure de seguida com a tecnologies decisives), els fons van anar a parar als millors grups (MIT, Stanford, Berkeley, Carnegie Mellon, UCLA, USC, SRI, BBN, UC Santa Barbara, Utah, etc.) sense restriccions burocràtiques. De fet, l'estratègia va resultar ser la correcta, perquè no solament es va desenvolupar Internet, sinó que, gràcies al salt gegantí de la recerca universitària en tecnologies d'informació i comunicació, els Estats Units van obtenir una supremacia tecnològica que també va arribar al terreny militar, que va posar a la defensiva durant els anys vuitanta la Unió Soviètica i, en darrer terme, la va dur a la malaguanyada perestroika i a la posterior desintegració, tal com hem demostrat en el nostre llibre (Castells i Kiselyova, 1995).
Un cop les tecnologies d'Internet es van haver desenvolupat de manera oberta per mitjà de les universitats, van anar connectant amb altres mitjans socials i altres actituds culturals al llarg dels anys setanta i vuitanta. D'una banda, els hackers van veure Internet com un mitjà privilegiat de comunicació i innovació i van aplicar el seu enorme potencial de creativitat i capacitat tecnològica a perfeccionar el programari d'Internet, fent servir el poder de la col·laboració oberta en xarxa per a incrementar la seva capacitat tecnològica. De l'altra, els moviments contraculturals i alternatius van prendre Internet com una forma d'organització de comunitats virtuals i projectes culturals autònoms, a partir del desenvolupament dels PC, que va posar en mans de la gent el poder de processament informàtic i de comunicació en xarxa (Rheingold, 1993; 2000). Amb cada nova onada d'usuaris, va arribar una plètora de noves aplicacions que els programadors autònoms van inventar a partir de la pràctica; per exemple, el World Wide Web, que va programar Tim Berners-Lee, en el CERN, el 1990.
Cada nova aplicació es publicava a la xarxa, amb la qual cosa el coneixement col·lectiu es va anar aprofundint i la capacitat tecnològica de la xarxa es va anar ampliant i es va anar fent més fàcil d'utilitzar. D'aquesta manera, es va generalitzar l'ús d'Internet per cercles concèntrics a partir dels hackers i els estudiants de les universitats més avançades, fins a arribar als més de 400 milions d'usuaris de l'actualitat (n'hi havia 16 milions el 1995, el primer any del World Wide Web).
Una vegada Internet va tenir un desenvolupament tecnològic complet i una base d'usuaris prou àmplia, una nova generació d'empresaris la va utilitzar com a negoci i com una nova manera de fer negocis, i en va traslladar l'ús a tots els àmbits de l'economia i, per tant, de la societat. Si la investigació acadèmica va inventar Internet, l'empresa va ser la que la va difondre a la societat, tres dècades més tard. Però entre aquests dos processos hi va haver l'apropiació, transformació i desenvolupament d'Internet per part de dues cultures de llibertat que van ser decisives en la seva tecnologia i les seves aplicacions: la cultura hacker i les comunitats contraculturals, que van plasmar la seva autonomia en la tecnologia, l'estructura i els usos de la xarxa.
|
|
Els hackers i la seva cultura són una de les fonts essencials de la invenció i desenvolupament continu d'Internet. Els hackers no són el que els mitjans de comunicació o els governs diuen que són. Són, simplement, persones amb coneixements tècnics informàtics la passió de les quals és inventar programes i desenvolupar formes noves de processament d'informació i comunicació electrònica (Levy, 1984; Raymond, 1999). Per a ells el valor suprem és la innovació tecnològica informàtica. I, per tant, necessiten llibertat també; llibertat d'accés als codis font, llibertat d'accés a la xarxa, llibertat de comunicació amb altres hackers, esperit de col·laboració i de generositat (posar a disposició de la comunitat de hackers tot el que se sap i, recíprocament, rebre el mateix tractament de qualsevol col·lega). Alguns hackers són polítics i lluiten contra el control dels governs i de les corporacions sobre la xarxa, però la majoria no ho són: el que és important per a ells és la creació tecnològica. Es mobilitzen, fonamentalment, perquè no hi hagi restriccions a aquesta creació. Els hackers no són comercials, però no tenen res contra la comercialització dels seus coneixements, sempre que les xarxes de col·laboració de la creació tecnològica continuïn essent obertes, cooperatives i basades en la reciprocitat.
La cultura hacker s'organitza en xarxes de col·laboració a Internet, tot i que de vegades hi ha algunes trobades presencials. Diferents línies tecnològiques s'agrupen entorn de grups cooperatius, en els quals s'estableix una jerarquia tecnològica segons quins siguin els creadors de cada programa original, els mantenidors i els contribuïdors. La comunitat acostuma a reconèixer l'autoritat dels primers innovadors, com és el cas de Linus Torvalds a la comunitat Linux. Però només es reconeix l'autoritat de qui l'exerceix amb prudència i no la utilitza en benefici propi.
El moviment hacker més polític (en termes de política de llibertat tecnològica) és el creat per Richard Stallman, un programador de MIT, que va constituir als anys vuitanta la Free Software Foundation per a defensar la llibertat d'accés als codis d'UNIX quan ATT va intentar imposar els seus drets de propietat sobre UNIX, el sistema operatiu més avançat i més compatible del seu temps, i sobre el qual s'ha fundat en gran part la comunicació dels ordinadors a la xarxa. Stallman, que va aprendre el valor de la llibertat en el moviment de lliure expressió durant els seus temps d'estudiant a Berkeley, va substituir el copy right pel copy left. És a dir, que qualsevol programa publicat a la xarxa per la seva Fundació podia ser utilitzat i modificat amb llicència de la seva Fundació amb una condició: difondre en codi obert les modificacions que s'hi anessin fent. Sobre aquesta base, va desenvolupar un nou sistema operatiu, GNU, que sense ser Unix, podia utilitzar-se com un UNIX. El 1991, un estudiant de 21 anys de la Universitat de Hèlsinki, Linus Torvalds, va dissenyar el seu propi kernel de UNIX per al seu PC 386 sobre la base de GNU. I, seguint les regles del joc, va publicar la font del seu codi a la xarxa, on va demanar ajuda per a perfeccionar-lo. Centenars de programadors espontanis es van posar a treballar i van desenvolupar d'aquesta manera el sistema operatiu Linux (que va rebre aquest nom de l'administrador del sistema a la Universitat de Hèlsinki, ja que el nom que Torvalds hi havia donat era el de Freix), considerat avui dia el més avançat del món, sobretot per a ordinadors a Internet, i l'única alternativa actual als programes de Microsoft. Linux té actualment més de 30 milions d'usuaris i és promocionat pels governs de França, el Brasil, l'Índia, Xile, la Xina, entre altres, i per grans empreses com IBM; sempre en codi obert i sense drets de propietat.
El filòsof finlandès Pekka Himanen (www.hackerethic.org) argumenta convincentment que la cultura hacker és la matriu cultural de l'era de la informació, tal com l'ètica protestant va ser el sistema de valors que va coadjuvar decisivament en el desenvolupament del capitalisme, segons l'anàlisi clàssica de Max Weber. Naturalment, la majoria dels capitalistes no era protestant ni la majoria dels actors de la societat de la informació és hacker. Però el que això vol dir és el següent: una gran transformació tecnoeconòmica necessita un brou de cultiu en un sistema de valors nou que motivi la gent a fer el que fa. En el cas del capitalisme, va ser l'ètica del treball i de l'acumulació de capital a l'empresa com a forma de salvació personal (la qual cosa, per descomptat, no va impedir, sinó que va justificar, l'explotació dels treballadors).
En l'era de la informació, la matriu de tot desenvolupament (tecnològic, econòmic, social) rau en la innovació, en el valor suprem de la innovació que, potenciada per la revolució tecnològica informacional, incrementa exponencialment la capacitat de generació de riquesa i d'acumulació de poder. Però innovar no és un valor obvi. Ha d'anar associat a una satisfacció personal, del tipus que sigui, lligada a l'acte de la innovació. Això és la cultura hacker, segons Himanen. El plaer de crear per crear. I això mou el món, sobretot el món en el qual la creació cultural, tecnològica, científica i també empresarial, en l'aspecte no crematístic, es converteix en força productiva directa per la nova relació tecnològica entre coneixement i producció de béns i serveis. Es podria argumentar que, segons aquesta definició, hi ha hackers pertot arreu i no solament en la informàtica. I aquest és, en realitat, l'argument de Himanen: que tothom pot ser hacker pel que fa i que qualsevol que es mogui per la passió de crear en la seva activitat està motivat per una força superior a la dels guanys econòmics o la satisfacció dels seus instints. El que passa és que la innovació tecnològica informàtica té el pinyó directe sobre la roda del canvi en l'era de la informació; d'aquí ve que la cultura hacker es manifesti de manera particularment espectacular en les tecnologies d'informació i a Internet.
En realitat, els hackers han estat fonamentals en el desenvolupament d'Internet. Van ser hackers acadèmics els qui van dissenyar els protocols d'Internet. Un hacker, Ralph Tomlinson, treballador de l'empresa BBN, va inventar el correu electrònic el 1970, per a l'ús dels primers internautes, sense cap mena de comercialització. Hackers dels Bell Laboratories i de la Universitat de Berkeley van desenvolupar UNIX. Hackers estudiants van inventar el mòdem. Les xarxes de comunicació electrònica van inventar els taulers d'anuncis, els xats, les llistes electròniques i totes les aplicacions que avui estructuren Internet. I Tim Berners-Lee i Roger Cailliau van dissenyar el navegador/editor (browser/editor) World Wide Web, per la passió de programar, d'amagat dels seus caps en el CERN de Ginebra, el 1990, i el van difondre a la xarxa sense drets de propietat a partir del 1991. També el navegador que va popularitzar l'ús del World Wide Web, el Mosaic, va ser dissenyat a la Universitat d'Illinois per dos hackers (Marc Andreesen i Eric Bina) el 1992. I la tradició continua: en aquests moments, dos terços dels servidors de web utilizen Apache, un programa servidor dissenyat i mantingut en programari obert i sense drets de propietat per una xarxa cooperativa.
En una paraula, els hackers informàtics han creat la base tecnològica d'Internet, el mitjà de comunicació que constitueix la infraestructura de la societat de la informació. I ho han fet per plaer, o, si es vol, pel pur goig de crear i compartir la creació i la competició de la creació. Certament, alguns d'ells també es van fer rics com a empresaris, però per mitjà d'aplicacions de les seves innovacions, i no gràcies a l'apropiació de la innovació cooperativa en benefici propi (encara que el cas d'Andreesen és menys clar, en aquest sentit). N'hi va haver d'altres que van obtenir bons llocs de treball, però sense cedir en els seus principis de hackers. També hi va haver qui es va fer famós, com Linus Torvalds, però la fama li va venir del reconeixement de la comunitat de hackers, que implica el respecte a les seves regles de llibertat i cooperació. La majoria van romandre anònims per al món, i fan i van fer una vida modesta. Però van obtenir, gràcies a la seva pràctica d'innovació cooperativa, la recompensa més alta a la qual aspira un hacker, el reconeixement com a tal per part de l'única autoritat que pot atorgar aquesta distinció: la comunitat global de hackers, font essencial d'innovació en l'era de la informació.
Als marges de la comunitat hacker s'hi situen els crackers. Els crackers, temuts i criticats per la majoria de hackers, pel desprestigi que els comporten davant l'opinió pública i les empreses, són els qui utilitzen els seus coneixements tècnics per a pertorbar processos informàtics (Hafner i Markoff, 1995).
Hi ha molts tipus diferents de crackers, però no tinc en consideració els qui penetren a ordinadors o xarxes de manera il·legal per robar: aquests són lladres refinats, una vella tradició criminal. Molts crackers pertanyen a la categoria de script kiddies, és a dir, bromistes de mal gust, molts d'ells adolescents, que penetren sense autorització en sistemes o creen i difonen virus informàtics per sentir el seu poder, per mesurar les forces amb els altres, per desafiar el món dels adults i per donar-se importància amb els seus amics o amb els seus referents a la xarxa. La majoria tenen coneixements tècnics limitats i no creen cap innovació, per la qual cosa són, en realitat, marginals al món hacker. D'altres crackers, més sofisticats, penetren en sistemes informàtics per desafiar personalment els poders establerts; per exemple, Microsoft o les grans empreses. I alguns utilitzen la seva capacitat tecnològica com una forma de protesta social o política, com una expressió de la seva crítica a l'ordre establert. Aquests són els qui s'introdueixen en sistemes militars, administracions públiques, bancs o empreses per retreure'ls alguna mala acció. Entre els atacs de crackers amb motivació política s'han de situar els practicats per moviments polítics o per serveis d'intel·ligència dels governs, com ara la guerra informàtica desenvolupada entre els crackers islàmics i israelians o entre els protxetxens i els serveis russos.
En suma, en la mesura que els sistemes informàtics i les comunicacions per Internet s'han convertit en el sistema nerviós de les nostres societats, la interferència amb la seva operació a partir d'una capacitat tècnica d'actuació a la xarxa és una arma cada vegada més poderosa, que pot ser utilitzada per actors diferents i amb finalitats diverses. Aquestes són les accions dels crackers, que han de ser absolutament distingits dels hackers, a la constel·lació dels quals pertanyen, però amb els quals no es confonen.
La vulnerabilitat dels sistemes informàtics planteja una contradicció creixent entre seguretat i llibertat a la xarxa. D'una banda, és obvi que el funcionament de la societat i les seves institucions i la confidencialitat de les persones no es pot deixar a l'atzar de qualsevol acció individual o de la intromissió de qui té el poder burocràtic o econòmic de dur-la a terme. De l'altra, tal com passa a la societat en general, amb el pretext de protegir la informació a la xarxa es renova el vell reflex de control sobre la lliure comunicació.
El debat sobre seguretat i llibertat s'estructura entorn de dos pols: per un costat, la regulació politicojurídica de la xarxa; per l'altre, l'autoprotecció tecnològica dels sistemes individuals. Naturalment, hi ha fórmules intermèdies, però, en general, aquestes fórmules mixtes tendeixen a gravitar cap la regulació institucional de la comunicació electrònica. Els qui defensen la capacitat d'autoregulació de la xarxa argumenten que hi ha tecnologies de protecció que són poc vulnerables, sobretot quan es combinen els tallafocs (fire walls o filtres d'accés) dels sistemes informàtics amb les tecnologies de xifratge, que fan molt difícil interceptar els codis d'accés i el contingut de la comunicació. És així com estan protegits els ordinadors del Pentàgon, dels bancs suïssos o de Scotland Yard. La major part de les institucions de poder i de les grans empreses tenen sistemes de seguretat a prova de qualsevol intent de penetració que no compti amb capacitat tecnològica i informàtica similar. És cert que hi ha una cursa inacabable entre sistemes d'atac informàtic i de protecció d'aquests atacs, però per això mateix el cor d'aquests sistemes és poc vulnerable per al comú dels crackers.
Ara bé, com que els sistemes informàtics estan connectats en xarxa, la seguretat d'una xarxa depèn en darrer terme de la seguretat de la seva baula més dèbil, de manera que la capacitat de penetració per un node secundari pot permetre un atac als centres més protegits. Això va ser el que va passar l'any 2000, quan els crackers es van introduir en el sistema de Microsoft i van obtenir codis confidencials a partir de la penetració en el sistema personal d'un col·laborador de Microsoft que tenia accés a la xarxa central de l'empresa. És manifestament impossible protegir el conjunt de la xarxa amb sistemes de tallafocs i xifratge automàtic. Per això, només la difusió de la capacitat de xifratge i d'autoprotecció dels sistemes individuals podria augmentar la seguretat de tot el sistema. En altres paraules, un sistema informàtic amb capacitat de computació distribuïda a tota la xarxa necessita una protecció igualment distribuïda i adaptada per cada usuari al seu propi sistema. Però això equival a posar en mans dels usuaris el poder de xifratge i autoprotecció informàtica, cosa que rebutgen els poders polítics amb el pretext de la possible utilització d'aquesta capacitat per part dels criminals (en realitat, les grans organitzacions criminals tenen la mateixa capacitat tecnològica i de xifratge que els grans bancs). En darrer terme, la negativa administracions a permetre la capacitat de xifratge i de difusió de tecnologia de seguretat entre els ciutadans comporta la creixent vulnerabilitat de la xarxa en conjunt, excepte alguns sistemes absolutament aïllats i, en última instància, desconnectats de la xarxa.
D'aquí ve que governs i empreses busquin la seguretat mitjançant la regulació i la capacitat repressiva de les institucions més que no pas amb l'autoprotecció tecnològica dels ciutadans. És així com es reprodueix al món d'Internet la vella tensió entre seguretat i llibertat.
|
|
Els governs de la majoria dels països han acollit Internet amb una actitud esquizofrènica. D'una banda, com una icona de modernitat i instrument de desenvolupament econòmic. De l'altra, amb una profunda desconfiança vers l'ús que els ciutadans poden fer d'aquesta potencialitat de lliure comunicació horitzontal. D'aquí vénen els intents continus de regulació, legislació i instauració de mecanismes de control, sempre a l'empara de la protecció necessària dels infants, els principis democràtics i els consumidors.
Als Estats Units, l'Administració Clinton va intentar dues vegades, el 1996 i el 2000, establir la censura d'Internet per via legislativa, i va perdre la batalla tots dos cops, tant davant l'opinió pública com davant els tribunals. A Europa, uns quants governs i la Comissió Europea han pres diverses iniciatives reguladores. Fidel a la seva trajectòria històrica, el govern francès ha estat particularment gelós de la sobirania nacional en matèria de control de la informació. L'alarma va sonar a França, el 1995, quan les memòries del metge de Mitterrand, la publicació de les quals havia estat prohibida per l'autoritat judicial, es van difondre a la xarxa. El ministre d'Informació va declarar que aquest gest era un atemptat intolerable contra l'autoritat de l'estat i va iniciar un esforç de llarg abast per crear mecanismes de control de la informació a Internet, atès que el somni francès d'un Minitel republicà i tricolor, controlat des del centre, es va esvanir davant la realitat de les xarxes globals autoevolutives.
La Comissió Europea va dictar unes quantes directives reguladores que havien de ser incorporades a les legislacions nacionals; una de les quals, la directiva 2000/31/CE, va establir criteris per a regular el comerç electrònic buscant «la integració jurídica comunitària amb la intenció d'establir un autèntic espai sense fronteres interiors en l'àmbit dels serveis de la societat de la informació». La vaguetat del concepte de «serveis de la societat de la informació» va deixar oberta la porta a tota classe d'interpretacions, plasmades en textos legislatius i ordenances administratives.
Amb la intenció de traduir la directiva europea a una llei espanyola, el Ministeri de Ciència i Tecnologia del govern espanyol va elaborar un Avantprojecte de llei de serveis de la societat de la informació, la primera publicació del qual va tenir lloc el 16 de març de 2000. El projecte va ser difós per Internet per a discutir-lo. Hi va haver una polèmica tan gran entre la comunitat internauta, tant espanyola com mundial, que encara continua discutint-se en aquests moments. La tercera redacció de l'Avantprojecte, elaborada el 30 d'abril de 2001, està en tràmit parlamentari l'octubre de 2001, havent suscitat ja un intens debat durant la seva discussió al Senat el setembre d'aquest mateix any (www.internautas.org/propuestalssi.htm). El projecte ha estat molt criticat per sectors influents dels internautes espanyols, agrupats en aquest cas al voltant de la campanya contra l'LSSI llançada per la revista digital Kriptopolis, especialitzada en temes de seguretat i llibertat a la xarxa, amb una postura militant en la defensa dels drets civils dels usuaris d'Internet. Kriptopolis ha dut la seva oposició fins al punt de decidir el trasllat provisional del seu lloc web a un servidor a Nova Jersey, en previsió dels efectes de censura que podria significar l'aprovació a Espanya d'aquest projecte de llei. L'Associació d'Internautes ha estat menys radical en la seva postura, però també sol·licita una modificació de l'articulat que, mantenint la regulació de serveis comercials a la xarxa per a protegir els usuaris, impedeixi l'arbitrarietat administrativa en la decisió sobre el que es pot fer i el que no es pot fer a la xarxa. Sense poder entrar en detalls del debat jurídic, tenint en compte l'objectiu analític general d'aquesta lliçó, remarcaré que les crítiques, amb el suport dels partits polítics de l'oposició (http://www.psc.es/ambit/ntic/ documents/default.asp?apt=665, www.ic-v.org/lssi/index.htm), se centren en dos punts essencials:
D'una banda, la falta de protecció judicial en la decisió de sancionar un prestador de serveis per algun acte relatiu a la difusió d'informació a la xarxa. L'article 11 de l'Avantprojecte estableix que: «Tots els prestadors de serveis de la societat de la informació establerts a Espanya han de complir les obligacions següents en relació amb els continguts: ... c). Suspendre la transmissió, l'allotjament de dades, l'accés a les xarxes de telecomunicacions o la prestació de qualsevol altre servei de la societat de la informació, en execució de resolucions dictades per una autoritat judicial o administrativa.» La paraula essencial, naturalment, és administrativa, perquè això obre la via que un funcionari, sense iniciativa judicial, pugui intervenir en la lliure expressió a Internet, en contradicció directa amb l'article 20 de la Constitució espanyola.
El segon punt controvertit de l'Avantprojecte d'LSSI és la definició d'un ens inventat per la Comissió Europea, «els serveis de la societat de la informació». En principi, a l'Avantprojecte s'estableix que, a l'efecte de la llei, els serveis regulats són els que «representen una activitat econòmica i comercial» i no són regulats, en canvi, les «pàgines web, serveis d'FTP, intercanvi de fitxers, servidors de correu, notícies, butlletins informatius o qualsevol altre servei considerat personal, encara que aquestes pàgines tinguin assignat domini propi, siguin fetes individualment o entre diverses persones, i que no tenen l'objectiu final de ser una activitat econòmica i comercial». Aquesta delimitació és el que permet al ministeri argumentar que respecta plenament la llibertat d'expressió i que l'únic que es regula és l'activitat comercial a la xarxa. Tot i així, és difícil fer una distinció clara entre el que té i el que no té implicacions d'activitat econòmica a la xarxa, perquè oferir informació en línia, o instruments de cerca o accés i recopilació de dades que ofereixin publicitat directa o indirecta pot ser considerat una activitat comercial. Per exemple, tenir cibertires (banners) publicitàries en un portal implica una activitat econòmica per part del prestador de serveis. I les pàgines personals que, per finançar-se, ofereixen enllaços a portals amb contingut comercial o publicitari també podrien caure en una certa interpretació del que és i el que no és comercial.
Així, aquesta mateixa lliçó inaugural, en oferir enllaços electrònics amb llocs i portals que poden estar associats a cibertires publicitàries (que difícilment es poden evitar quan es fa referència a una àmplia gamma de fonts d'informació a la xarxa), podria passar per la guillotina del censor administratiu a qui no agradessin certes afirmacions o que, simplement, no les entengués i decidís prohibir per si de cas, com solia passar a l'Espanya franquista. Encara més: tenint en compte la importància de les sancions previstes a la normativa, amb multes de fins a 600.000 euros per als prestadors de serveis, l'actitud lògica de la majoria d'ells podria ser l'autocensura en cas de dubte, de manera que la capacitat d'expressió a Internet, a partir dels servidors basats en Espanya, quedaria limitada de manera molt forta (però no passaria igual, tal com indica el cas de Kriptopolis, a les empreses o organitzacions amb capacitat d'allotjar-se en un servidor estranger i, més concretament, nord-americà, ja que és als Estats Units on Internet gaudeix de més protecció judicial).
En aquests moments, el debat social i parlamentari continua a la societat, a les institucions i a la xarxa, i és probable que hi hagi noves modificacions i aclariments a la llei definitiva. Però l'experiència és rica en ensenyances, de les quals en vull ressaltar tres:
La primera és el considerable nerviosisme de les administracions, animat des de les burocràtiques institucions europees, sobre la possible pèrdua de control de les activitats a la xarxa, nerviosisme afavorit pel desconeixement i la falta de familiaritat amb el mitjà Internet. Tal com assenyala l'advocat de Kriptopolis, Sánchez Almeida, ja hi ha prou normatives per a protegir els drets dels ciutadans i penalitzar les conductes delictives, dins i fora de la xarxa. N'hi ha prou aplicant-les. El problema pot ser tècnic, la dificultat d'aplicar aquestes sancions a la xarxa, la qual cosa requereix una modernització de les institucions judicials i policíaques. Però davant la dificultat d'aquesta modernització s'intenta resoldre el problema descentralitzant la censura prèvia a l'estructura de prestadors de serveis i fent-los responsables de les excepcionals infraccions que puguin representar alguns continguts. És com fer responsables els propietaris de les impremtes de les conseqüències que es poguessin derivar de la publicació de certs articles a la premsa o els operadors de telecomunicacions, de les converses telefòniques entre mafiosos que planegen un robatori.
La meva segona observació fa referència a la postura ideològica defensiva dels reguladors d'Internet. Es multipliquen les fórmules de precaució per a afirmar la importància d'Internet i de la seva lliure expressió, en línia amb la ideologia liberal que predomina a la majoria dels governs europeus, sigui quina sigui la seva tendència política. Però els vells reflexos estatistes es combinen amb aquesta ideologia, i això porta a formulacions ambigües i polítiques vacil·lants, i la seva plasmació legislativa contribueix a la confusió.
En tercer lloc, és notable la capacitat de reacció de la comunitat internauta a qualsevol intent de coartar la seva llibertat. No tindran la vida fàcil els qui encara pensin que les institucions de l'estat poden continuar operant com abans del desenvolupament d'Internet.
Ara bé, la defensa de la llibertat a Internet tendeix a ser selectiva. Es reacciona contra l'estat, però es descuida la defensa de la llibertat dels usuaris, dels ciutadans i dels treballadors, en un món en el qual els abusos de poder i la desigualtat no han desaparegut davant la màgia de la xarxa. D'una banda, molts prestadors de serveis imposen condicions econòmiques lleonines per a accedir a la xarxa, envaeixen la confidencialitat dels seus usuaris i organitzen enllaços a la xarxa segons els seus interessos comercials; per exemple, jerarquitzant els llocs web als buscadors. De l'altra, els drets sindicals d'expressió a la xarxa són ignorats a moltes empreses, tal com denuncia, entre altres, la campanya sobre aquest tema duta a terme l'any 2001 per Comissions Obreres de Catalunya. En suma, la llibertat a Internet, com en la societat, és indivisible. La defensa de la lliure expressió i comunicació a la xarxa hauria d'arribar a tothom, als consumidors, als treballadors, a les organitzacions cíviques. I en aquesta llibertat sembla normal incloure-hi les condicions materials d'aquesta mateixa llibertat, començant per les tarifes de connexió i la difusió dels mitjans informàtics de comunicació entre el conjunt de la població. La llibertat sense igualtat es converteix en privilegi i debilita els fonaments de la seva defensa per part de tot el conjunt de la societat.
|
|
Les organitzacions de poder, al llarg de la història, han fet del secret de les seves comunicacions un principi fonamental de la seva activitat. Aquest secret es va intentar protegir per mitjà del xifratge, és a dir, la codificació del llenguatge amb una clau secreta només coneguda per l'organització emissora del missatge i pel destinatari del missatge determinat per aquesta organització. L'anecdotari històric és ple d'exemples de batalles, i fins i tot de guerres suposadament perdudes o guanyades gràcies a la intercepció i desxiframent de missatges decisius entre els centres de poder. L'origen de la informàtica contemporània durant la Segona Guerra Mundial sembla que està relacionat amb els esforços de matemàtics extraordinaris, com ara l'anglès Turing, per desenvolupar algoritmes capaços de desxifrar els codis de l'enemic.
Per tant, en certa manera, no és estrany que en l'era de la informació, basada en la comunicació de tot tipus de missatges, el poder (i, per tant, la llibertat) tingui una relació cada cop més estreta amb la capacitat de xifrar i de desxifrar. Heus aquí que allò que era una arcana tecnologia matemàtica relegada als dispositius secrets dels serveis d'intel·ligència dels estats s'hagi convertit, en l'espai de dues dècades, en la tecnologia clau per al desenvolupament del comerç electrònic, per a la protecció de la confidencialitat, per a l'exercici de la llibertat a la xarxa i, també, paradoxalment, per a noves formes de control a la xarxa. El xifratge és el principal camp de batalla tecnologicosocial per a la preservació de la llibertat a Internet.
Intentaré explicar el sentit d'aquesta afirmació. I ho faré utilitzant una breu referència històrica al desenvolupament del xifratge en la societat en les últimes dues dècades, fent una referència especial als Estats Units. Com documenta Steven Levy (2001) en el seu apassionant llibre sobre el tema, la tecnologia de xifratge estava monopolitzada en tots els països pels serveis d'intel·ligència, que tenien a la seva disposició una legió de matemàtics de primer ordre i, tan bon punt van aparèixer els ordinadors, les màquines millors i més potents al seu servei. Amb l'ajuda d'aquestes màquines, els matemàtics construïen claus difícil de penetrar i, alhora, processaven a gran velocitat una enorme combinatòria per a trobar els punts dèbils (patrons repetitius que poguessin revelar la clau secreta) dels missatges xifrats d'altres organitzacions.
Als Estats Units, la supersecreta National Security Agency (amb poders molt més extensos que els de l'FBI o la CIA) va ser i és la que disposa de la capacitat tecnològica de xifratge més gran del planeta. Es va atribuir tanta importància a aquesta tecnologia, que es va classificar en la rúbrica d'armament que no es podia exportar fora dels Estats Units sense un permís especial del Departament de Defensa. De manera que enviar una fórmula matemàtica a un col·lega fora dels Estats Units es va convertir en un delicte penat per la llei. Encara més: la NSA va tenir bona cura de cooptar, contractar o amenaçar els matemàtics que es van endinsar en aquest complex camp d'investigació. Però n'hi va haver que van resistir la pressió i es van atrevir a desenvolupar fórmules autònomes de xifratge. Aquest va ser el cas del llegendari Whitfield Diffie, un matemàtic sense carrera acadèmica obsessionat pel xifratge des de jove, que, en col·laboració amb un professor de Stanford, Marty Hellman, i amb l'ajuda d'un estudiant de Berkeley, Ralph Merkel, va descobrir, a mitjan dècada dels setanta, noves formes de xifratge i, malgrat les pressions del govern, les va publicar. La seva genialitat va consistir en l'anomenat principi de la doble clau o clau pública. Fins aleshores, tota clau es basava en un algoritme que permetia xifrar un missatge d'una manera difícil de reconèixer i, al mateix temps, reconstruir-lo en el sentit original basant-se en el coneixement d'aquest algoritme. Aquest mètode tradicional demanava una centralització total del sistema de claus úniques i, per tant, era vulnerable a qui penetrés en aquesta base de dades. El que s'adaptava al secret militar d'una organització separada de la societat no era practicable en una societat en què tot es basava en comunicació electrònica i en què els individus, les empreses i les institucions necessitaven una protecció quotidiana dels seus missatges per a garantir-ne la confidencialitat i l'autonomia. Això demanava una descentralització i individualització del sistema de xifratge. Per mitjà del principi de la doble clau cada persona o organització té dues claus de xifratge (o sigui, codis informàtics que permeten transformar el text d'un missatge en un sistema digital que altera el sentit lingüístic i el pot tornar a reconstruir).
Una de les claus és pública en el sentit que és assignada a l'originari/destinatari d'un missatge i que se sap, per mitjà d'una llista, quina clau correspon a qui. Però, sense el coneixement de la clau privada, és molt difícil, gairebé impossible, desxifrar el missatge. Aquesta altra clau és específica de cada individu o organització; només qui la detenta la pot utilitzar, però només serveix en relació amb la seva clau pública, en la qual rep el missatge. Gràcies a aquest enginyós sistema matemàtic, es garanteix alhora la generalitat del xifratge i la individualitat del seu desxiframent.
Igual que en altres temes de la història d'Internet, el poder de xifratge descentralitzat va tenir dos usos. D'una banda, va ser comercialitzat. De l'altra, va servir d'instrument de construcció d'autonomia de xarxes de comunicació. La comercialització, en l'origen, va ser a càrrec de tres matemàtics del MIT o associats a MIT, Rivest, Shamir i Adleman, que van perfeccionar el sistema de xifratge Diffie-Hellman i, amb l'ajuda d'homes de negocis més experts que ells, van patentar i desenvolupar la tecnologia de xifratge RSA, que va servir de base per a bona part de les tecnologies de protecció de les comunicacions electròniques que es fan servir avui dia.
En efecte, a partir del sistema de doble clau, no solament es pot preservar el secret del missatge sinó també establir l'autenticitat del seu originari. De manera que el xifratge és la base de les firmes digitals que permeten el desenvolupament del comerç electrònic en condicions de relativa seguretat. En efecte, si la gent pogués xifrar els seus missatges en comptes d'enviar un missatge per correu electrònic amb el seu número de targeta de crèdit obert a tothom, no haurien de témer perquè l'interceptessin i en fessin un mal ús. Això és, en realitat, el que fan les grans empreses amb capacitat de xifratge per transferir fons i comunicar-se missatges confidencials. Però la tecnologia d'autenticació i firma digital es va difonent sota el control de les empreses i institucions, sense transmetre la capacitat autònoma de xifratge als usuaris. Això és així, d'una banda, perquè la comercialització de la tecnologia va crear un sistema de patents que la fan costosa pel que fa al seu ús comercial.
Però, més important encara, les administracions de gairebé tots els països han fixat enormes restriccions a la difusió de la tecnologia de xifratge pel que representa de possible autonomia per als individus i organitzacions contestatàries respecte als governs i a les grans empreses. D'aquí ve que es desenvolupés una segona tendència, de matriu llibertària, per a proporcionar als ciutadans la tecnologia de xifratge. Un personatge fonamental en aquest sentit va ser Phil Zimmerman, un altre matemàtic rebel que, el 1991, en resposta als intents del Senat dels Estats Units de prohibir el xifratge en el marc de la legislació antiterrorista, va difondre per Internet el seu sistema PGP (Pretty Good Privacy). El PGP també és basat en principis similars als inventats per Diffie i Hellman, però, en comptes de crear un directori de claus públiques, es basa en una xarxa autònoma d'autenticació en la qual cada persona autentica amb la seva firma digital una persona que coneix i així successivament, de manera que, coneixent bé una persona de la cadena, n'hi ha prou per a saber que la identitat del posseïdor d'una determinada clau pública és fidedigna. Zimmerman va patir persecució judicial per aquest gest, ja que, naturalment, la publicació a Internet va suposar que molta gent a tot el món registrés les fórmules al seu ordinador, la qual cosa, des del punt de vista jurídic, equivalia a exportar armament sense llicència, encara que Zimmerman no es beneficiés de l'operació. També l'empresa comercialitzadora de l'RSA el va amenaçar judicialment per utilitzar coneixements que havien patentat els investigadors del MIT (però no Diffie i Hellman, els primers innovadors de la tecnologia). Zimmerman pertanyia a una xarxa informal de criptògrafs que es reunien anualment en un moviment contracultural (autoanomenats cypherpunks) i que van augmentar en nombre i influència amb l'arribada d'Internet. Un dels participants més respectats en aquest moviment tecnollibertari és John Gilmore, un dels pioners de Sun Microsystems, que, el 1990, va crear, juntament amb Mitch Kapor i John Perry Barlow, l'Electronic Frontier Foundation, una de les principals organitzacions de defensa de les llibertats en el món digital. És significatiu el discurs que va pronunciar John Gilmore el 1991 sobre el xifratge, en una reunió sobre «ordinadors, llibertat i confidencialitat»:
«Què us sembla si creéssim una societat en la qual la informació mai no pogués ser registrada? En la qual es pogués pagar o llogar un vídeo sense deixar un número de targeta de crèdit o de compte bancari? En la qual es pogués certificar que es té el permís de conduir sense donar el nom? En la qual es pogués enviar o rebre un missatge sense revelar la localització física, com una casella postal electrònica? Aquesta és la mena de societat que vull construir. Vull garantir, amb física i matemàtiques, no pas amb lleis, coses com l'autèntica confidencialitat de les comunicacions personals [...] l'autèntica confidencialitat dels expedients personals [...], l'autèntica llibertat de comerç [...], l'autèntica confidencialitat financera [...] i l'autèntic control de la identificació.» (citat per Levy, 2001; pàgina 208).
Aquesta utopia de la llibertat sense institucions, mitjançant el poder de la tecnologia en mans dels individus, és l'arrel dels projectes llibertaris en la societat de la informació. És una poderosa visió que va inspirar projectes empresarials i socials durant la dècada següent. Per exemple, un dels personatges més innovadors del món de la criptografia, David Chaum, va desenvolupar els diners digitals sense rastre personal i va fundar a Holanda una empresa, Digicash, per comercialitzar el seu invent. L'empresa va fracassar per falta de suports en el món empresarial, que sempre va desconfiar del seu caràcter visionari.
Però del món dels cypherpunks, que és com es van autoanomenar els anarcocriptògrafs, en van sortir tecnologies de protecció de la confidencialitat amb els dissenys d'anonimat a la xarxa per mitjà dels remailers, és a dir, programes que retransmeten automàticament els missatges per un circuit de servidors fins a esborrar els orígens de la procedència dels missatges (www.anonymizer.com). El dissenyador més avançat d'aquests remailers als anys noranta va ser, el 1993, l'informàtic finlandès Julf Helsingius, que va desenvolupar sistemes de remail des de la seva casa de Hèlsinki per permetre la lliure comunicació d'alcohòlics en rehabilitació sense risc de ser identificats. Va crear Penet, un sistema que opera en una màquina UNIX amb un 386, i sense cap tipus de publicitat va començar a rebre milers de missatges de tot el món que, transitant pel seu sistema, n'esborraven el rastre. La ingenuïtat de hacker de Helsingius el va obligar a tancar el seu servidor quan una querella criminal contra ell, presentada des de Los Angeles, va portar la policia finlandesa fins a casa seva. Com que es negava a exercir la censura i a denunciar els orígens de les rutes que arribaven al seu servidor, es va estimar més tancar Penet. Malgrat tot, la idea d'anonimitzadors es va continuar desenvolupant, i ara hi ha nombroses empreses (la més coneguda de les quals és la canadenca Zero Knowledge) que permeten a qualsevol utilitzar Internet sense deixar rastre (www.silentsurf.com).
Si aquesta possibilitat es generalitzés, la llibertat de les persones per a comunicar-se, expressar-se i organitzar-se seria total. Per això hi ha diverses iniciatives dels governs de tot el món per a controlar la capacitat de xifratge i per a limitar-ne l'ús.
Tot i així, els termes del debat no són tan clars, perquè la tecnologia de xifratge serveix a la vegada per a protegir la confidencialitat, garantint, per tant, la llibertat de comunicació, i per a autenticar l'originari d'un missatge, permetent, en conseqüència, individualitzar els missatges (www.qsilver.queensu.ca/sociology). Encara més: en els moviments contestataris al voltant d'Internet, com ara la xarxa Freenet, es va produir, l'any 2000, una evolució des de la defensa del dret a xifrar (per a protegir la confidencialitat del ciutadà) fins al dret a desxifrar (per a permetre l'accés dels ciutadans a la informació detentada per governs i empreses). Ara bé, sigui com sigui, la pràctica de tots dos drets passa per la capacitat autònoma de la gent de fer servir les tecnologies de xifratge. Això, d'una banda, significa el lliure desenvolupament de tecnologies de xifratge en comunicació horitzontal del tipus PGP, és a dir, amb doble clau i autenticació per mitjà de xarxes de confiança interpersonal. De l'altra, requereix la capacitat de lliure difusió de la informació de tecnologies de xifratge a la xarxa. Tant l'administració dels Estats Units com el G8 i el Consell d'Europa (a més dels sospitosos habituals de la censura, és a dir, la Xina, Singapur, Malàisia, els països islamico-fonamentalistes, etc.) s'han pronunciat a favor del control burocràtic de la tecnologia de xifratge i desenvolupen legislació i mesures administratives per a aconseguir-lo.
En realitat, malgrat el que pensin els tecnollibertaris, cap tecnologia no assegura la llibertat. Però, de la mateixa manera que el control dels mitjans d'impressió va ser, al llarg de la història, el fonament de la restricció o expansió de la llibertat de premsa, a la nostra època la difusió o el control de la tecnologia de xifratge s'ha convertit en un criteri definidor per a saber en quina mesura els governs confien en els seus ciutadans i respecten els seus drets.
|
| * * * |
Quina relació hi ha, aleshores, entre Internet i llibertat? La història i la cultura d'Internet la van constituir com una tecnologia de llibertat. Però la llibertat no és una pàgina en blanc sobre la qual es projecten els nostres somnis. És el teixit aspre on es manifesten els poders que estructuren la societat. A l'efecte Gilmore s'hi contraposa l'efecte Microsoft. Segons el primer, Internet interpreta qualsevol censura com un obstacle tècnic i tendeix a passar-hi pel costat. Segons el segon, Microsoft interpreta qualsevol procés de comunicació com una oportunitat de negoci i tendeix a monopolitzar-lo. A les aspiracions de llibertat s'hi contraposen els instints bàsics de les burocràcies polítiques, tinguin la ideologia que tinguin. I a l'alliberament de la humanitat per la tecnologia de la informació s'hi contraposa la realitat present d'una humanitat majoritàriament desinformada i marginada de la tecnologia.
Internet, al nostre temps, necessita llibertat per a desplegar el seu extraordinari potencial de comunicació i de creativitat. I la llibertat d'expressió i de comunicació ha trobat en Internet el suport material adequat. Però tant Internet com la llibertat només poden viure a les ments i als cors d'una societat lliure, lliure per a tothom, que modeli les seves institucions polítiques a imatge i semblança de la seva pràctica de llibertat.
|
 |
|
|
|
CASTELLS, M.; KISELYOVA, E. (1995). The collapse of the Soviet Union: the View from the Information Society. Berkeley: University of California, International & Area Studies Book Series.
|
|
HAFFNER, K.; MARKOFF, J. (1995). Cyberpunks: outlaws and hackers in the computer frontier. New York: Touchstone Books.
|
|
HIMANEN, P. (2001). The hacker ethic and the spirit of the Information Age. Pròleg de Linus Torvalds. Nova York: Random House (en castellà, Destino, 2002).
|
|
LESSIG, L. (1999). Code and other laws of cyberspace. Nova York: Basic Books (en castellà, Taurus, 2001).
|
|
LEVY, S. (1984). Hackers. Heroes of the computer revolution. New York: Penguin.
|
|
LEVY, S. (2001). Crypto. How the code rebels beat the government - saving privacy in the digital age. Nova York: Viking.
|
|
RAYMOND, E. (1999). The cathedral and the bazaar. Musings on Linux and Open Source by an accidental revolutionary. Sebastopol, California: O' Reilly (en castellà, Alianza Editorial, 2002).
|
|
RHEINGOLD, H. (1993/2000). The virtual community. Homesteading in the electronic frontier. Cambridge, Massachussets: MIT Press.
|
|
|
[Data de publicació: octubre 2001]
|
| | |
