Els hackers i la seva cultura són una de les fonts essencials de la invenció i desenvolupament continu d'Internet. Els hackers no són el que els mitjans de comunicació o els governs diuen que són. Són, simplement, persones amb coneixements tècnics informàtics la passió de les quals és inventar programes i desenvolupar formes noves de processament d'informació i comunicació electrònica (Levy, 1984; Raymond, 1999). Per a ells el valor suprem és la innovació tecnològica informàtica. I, per tant, necessiten llibertat també; llibertat d'accés als codis font, llibertat d'accés a la xarxa, llibertat de comunicació amb altres hackers, esperit de col·laboració i de generositat (posar a disposició de la comunitat de hackers tot el que se sap i, recíprocament, rebre el mateix tractament de qualsevol col·lega). Alguns hackers són polítics i lluiten contra el control dels governs i de les corporacions sobre la xarxa, però la majoria no ho són: el que és important per a ells és la creació tecnològica. Es mobilitzen, fonamentalment, perquè no hi hagi restriccions a aquesta creació. Els hackers no són comercials, però no tenen res contra la comercialització dels seus coneixements, sempre que les xarxes de col·laboració de la creació tecnològica continuïn essent obertes, cooperatives i basades en la reciprocitat.
La cultura hacker s'organitza en xarxes de col·laboració a Internet, tot i que de vegades hi ha algunes trobades presencials. Diferents línies tecnològiques s'agrupen entorn de grups cooperatius, en els quals s'estableix una jerarquia tecnològica segons quins siguin els creadors de cada programa original, els mantenidors i els contribuïdors. La comunitat acostuma a reconèixer l'autoritat dels primers innovadors, com és el cas de Linus Torvalds a la comunitat Linux. Però només es reconeix l'autoritat de qui l'exerceix amb prudència i no la utilitza en benefici propi.
El moviment hacker més polític (en termes de política de llibertat tecnològica) és el creat per Richard Stallman, un programador de MIT, que va constituir als anys vuitanta la Free Software Foundation per a defensar la llibertat d'accés als codis d'UNIX quan ATT va intentar imposar els seus drets de propietat sobre UNIX, el sistema operatiu més avançat i més compatible del seu temps, i sobre el qual s'ha fundat en gran part la comunicació dels ordinadors a la xarxa. Stallman, que va aprendre el valor de la llibertat en el moviment de lliure expressió durant els seus temps d'estudiant a Berkeley, va substituir el copy right pel copy left. És a dir, que qualsevol programa publicat a la xarxa per la seva Fundació podia ser utilitzat i modificat amb llicència de la seva Fundació amb una condició: difondre en codi obert les modificacions que s'hi anessin fent. Sobre aquesta base, va desenvolupar un nou sistema operatiu, GNU, que sense ser Unix, podia utilitzar-se com un UNIX. El 1991, un estudiant de 21 anys de la Universitat de Hèlsinki, Linus Torvalds, va dissenyar el seu propi kernel de UNIX per al seu PC 386 sobre la base de GNU. I, seguint les regles del joc, va publicar la font del seu codi a la xarxa, on va demanar ajuda per a perfeccionar-lo. Centenars de programadors espontanis es van posar a treballar i van desenvolupar d'aquesta manera el sistema operatiu Linux (que va rebre aquest nom de l'administrador del sistema a la Universitat de Hèlsinki, ja que el nom que Torvalds hi havia donat era el de Freix), considerat avui dia el més avançat del món, sobretot per a ordinadors a Internet, i l'única alternativa actual als programes de Microsoft. Linux té actualment més de 30 milions d'usuaris i és promocionat pels governs de França, el Brasil, l'Índia, Xile, la Xina, entre altres, i per grans empreses com IBM; sempre en codi obert i sense drets de propietat.
El filòsof finlandès Pekka Himanen (www.hackerethic.org) argumenta convincentment que la cultura hacker és la matriu cultural de l'era de la informació, tal com l'ètica protestant va ser el sistema de valors que va coadjuvar decisivament en el desenvolupament del capitalisme, segons l'anàlisi clàssica de Max Weber. Naturalment, la majoria dels capitalistes no era protestant ni la majoria dels actors de la societat de la informació és hacker. Però el que això vol dir és el següent: una gran transformació tecnoeconòmica necessita un brou de cultiu en un sistema de valors nou que motivi la gent a fer el que fa. En el cas del capitalisme, va ser l'ètica del treball i de l'acumulació de capital a l'empresa com a forma de salvació personal (la qual cosa, per descomptat, no va impedir, sinó que va justificar, l'explotació dels treballadors).
En l'era de la informació, la matriu de tot desenvolupament (tecnològic, econòmic, social) rau en la innovació, en el valor suprem de la innovació que, potenciada per la revolució tecnològica informacional, incrementa exponencialment la capacitat de generació de riquesa i d'acumulació de poder. Però innovar no és un valor obvi. Ha d'anar associat a una satisfacció personal, del tipus que sigui, lligada a l'acte de la innovació. Això és la cultura hacker, segons Himanen. El plaer de crear per crear. I això mou el món, sobretot el món en el qual la creació cultural, tecnològica, científica i també empresarial, en l'aspecte no crematístic, es converteix en força productiva directa per la nova relació tecnològica entre coneixement i producció de béns i serveis. Es podria argumentar que, segons aquesta definició, hi ha hackers pertot arreu i no solament en la informàtica. I aquest és, en realitat, l'argument de Himanen: que tothom pot ser hacker pel que fa i que qualsevol que es mogui per la passió de crear en la seva activitat està motivat per una força superior a la dels guanys econòmics o la satisfacció dels seus instints. El que passa és que la innovació tecnològica informàtica té el pinyó directe sobre la roda del canvi en l'era de la informació; d'aquí ve que la cultura hacker es manifesti de manera particularment espectacular en les tecnologies d'informació i a Internet.
En realitat, els hackers han estat fonamentals en el desenvolupament d'Internet. Van ser hackers acadèmics els qui van dissenyar els protocols d'Internet. Un hacker, Ralph Tomlinson, treballador de l'empresa BBN, va inventar el correu electrònic el 1970, per a l'ús dels primers internautes, sense cap mena de comercialització. Hackers dels Bell Laboratories i de la Universitat de Berkeley van desenvolupar UNIX. Hackers estudiants van inventar el mòdem. Les xarxes de comunicació electrònica van inventar els taulers d'anuncis, els xats, les llistes electròniques i totes les aplicacions que avui estructuren Internet. I Tim Berners-Lee i Roger Cailliau van dissenyar el navegador/editor (browser/editor) World Wide Web, per la passió de programar, d'amagat dels seus caps en el CERN de Ginebra, el 1990, i el van difondre a la xarxa sense drets de propietat a partir del 1991. També el navegador que va popularitzar l'ús del World Wide Web, el Mosaic, va ser dissenyat a la Universitat d'Illinois per dos hackers (Marc Andreesen i Eric Bina) el 1992. I la tradició continua: en aquests moments, dos terços dels servidors de web utilizen Apache, un programa servidor dissenyat i mantingut en programari obert i sense drets de propietat per una xarxa cooperativa.
En una paraula, els hackers informàtics han creat la base tecnològica d'Internet, el mitjà de comunicació que constitueix la infraestructura de la societat de la informació. I ho han fet per plaer, o, si es vol, pel pur goig de crear i compartir la creació i la competició de la creació. Certament, alguns d'ells també es van fer rics com a empresaris, però per mitjà d'aplicacions de les seves innovacions, i no gràcies a l'apropiació de la innovació cooperativa en benefici propi (encara que el cas d'Andreesen és menys clar, en aquest sentit). N'hi va haver d'altres que van obtenir bons llocs de treball, però sense cedir en els seus principis de hackers. També hi va haver qui es va fer famós, com Linus Torvalds, però la fama li va venir del reconeixement de la comunitat de hackers, que implica el respecte a les seves regles de llibertat i cooperació. La majoria van romandre anònims per al món, i fan i van fer una vida modesta. Però van obtenir, gràcies a la seva pràctica d'innovació cooperativa, la recompensa més alta a la qual aspira un hacker, el reconeixement com a tal per part de l'única autoritat que pot atorgar aquesta distinció: la comunitat global de hackers, font essencial d'innovació en l'era de la informació.
Als marges de la comunitat hacker s'hi situen els crackers. Els crackers, temuts i criticats per la majoria de hackers, pel desprestigi que els comporten davant l'opinió pública i les empreses, són els qui utilitzen els seus coneixements tècnics per a pertorbar processos informàtics (Hafner i Markoff, 1995).
Hi ha molts tipus diferents de crackers, però no tinc en consideració els qui penetren a ordinadors o xarxes de manera il·legal per robar: aquests són lladres refinats, una vella tradició criminal. Molts crackers pertanyen a la categoria de script kiddies, és a dir, bromistes de mal gust, molts d'ells adolescents, que penetren sense autorització en sistemes o creen i difonen virus informàtics per sentir el seu poder, per mesurar les forces amb els altres, per desafiar el món dels adults i per donar-se importància amb els seus amics o amb els seus referents a la xarxa. La majoria tenen coneixements tècnics limitats i no creen cap innovació, per la qual cosa són, en realitat, marginals al món hacker. D'altres crackers, més sofisticats, penetren en sistemes informàtics per desafiar personalment els poders establerts; per exemple, Microsoft o les grans empreses. I alguns utilitzen la seva capacitat tecnològica com una forma de protesta social o política, com una expressió de la seva crítica a l'ordre establert. Aquests són els qui s'introdueixen en sistemes militars, administracions públiques, bancs o empreses per retreure'ls alguna mala acció. Entre els atacs de crackers amb motivació política s'han de situar els practicats per moviments polítics o per serveis d'intel·ligència dels governs, com ara la guerra informàtica desenvolupada entre els crackers islàmics i israelians o entre els protxetxens i els serveis russos.
En suma, en la mesura que els sistemes informàtics i les comunicacions per Internet s'han convertit en el sistema nerviós de les nostres societats, la interferència amb la seva operació a partir d'una capacitat tècnica d'actuació a la xarxa és una arma cada vegada més poderosa, que pot ser utilitzada per actors diferents i amb finalitats diverses. Aquestes són les accions dels crackers, que han de ser absolutament distingits dels hackers, a la constel·lació dels quals pertanyen, però amb els quals no es confonen.
La vulnerabilitat dels sistemes informàtics planteja una contradicció creixent entre seguretat i llibertat a la xarxa. D'una banda, és obvi que el funcionament de la societat i les seves institucions i la confidencialitat de les persones no es pot deixar a l'atzar de qualsevol acció individual o de la intromissió de qui té el poder burocràtic o econòmic de dur-la a terme. De l'altra, tal com passa a la societat en general, amb el pretext de protegir la informació a la xarxa es renova el vell reflex de control sobre la lliure comunicació.
El debat sobre seguretat i llibertat s'estructura entorn de dos pols: per un costat, la regulació politicojurídica de la xarxa; per l'altre, l'autoprotecció tecnològica dels sistemes individuals. Naturalment, hi ha fórmules intermèdies, però, en general, aquestes fórmules mixtes tendeixen a gravitar cap la regulació institucional de la comunicació electrònica. Els qui defensen la capacitat d'autoregulació de la xarxa argumenten que hi ha tecnologies de protecció que són poc vulnerables, sobretot quan es combinen els tallafocs (fire walls o filtres d'accés) dels sistemes informàtics amb les tecnologies de xifratge, que fan molt difícil interceptar els codis d'accés i el contingut de la comunicació. És així com estan protegits els ordinadors del Pentàgon, dels bancs suïssos o de Scotland Yard. La major part de les institucions de poder i de les grans empreses tenen sistemes de seguretat a prova de qualsevol intent de penetració que no compti amb capacitat tecnològica i informàtica similar. És cert que hi ha una cursa inacabable entre sistemes d'atac informàtic i de protecció d'aquests atacs, però per això mateix el cor d'aquests sistemes és poc vulnerable per al comú dels hackers.
Ara bé, com que els sistemes informàtics estan connectats en xarxa, la seguretat d'una xarxa depèn en darrer terme de la seguretat de la seva baula més dèbil, de manera que la capacitat de penetració per un node secundari pot permetre un atac als centres més protegits. Això va ser el que va passar l'any 2000, quan els crackers es van introduir en el sistema de Microsoft i van obtenir codis confidencials a partir de la penetració en el sistema personal d'un col·laborador de Microsoft que tenia accés a la xarxa central de l'empresa. És manifestament impossible protegir el conjunt de la xarxa amb sistemes de tallafocs i xifratge automàtic. Per això, només la difusió de la capacitat de xifratge i d'autoprotecció dels sistemes individuals podria augmentar la seguretat de tot el sistema. En altres paraules, un sistema informàtic amb capacitat de computació distribuïda a tota la xarxa necessita una protecció igualment distribuïda i adaptada per cada usuari al seu propi sistema. Però això equival a posar en mans dels usuaris el poder de xifratge i autoprotecció informàtica, cosa que rebutgen els poders polítics amb el pretext de la possible utilització d'aquesta capacitat per part dels criminals (en realitat, les grans organitzacions criminals tenen la mateixa capacitat tecnològica i de xifratge que els grans bancs). En darrer terme, la negativa administracions a permetre la capacitat de xifratge i de difusió de tecnologia de seguretat entre els ciutadans comporta la creixent vulnerabilitat de la xarxa en conjunt, excepte alguns sistemes absolutament aïllats i, en última instància, desconnectats de la xarxa.
D'aquí ve que governs i empreses busquin la seguretat mitjançant la regulació i la capacitat repressiva de les institucions més que no pas amb l'autoprotecció tecnològica dels ciutadans. És així com es reprodueix al món d'Internet la vella tensió entre seguretat i llibertat.
|
 |
|
|
|
HAFFNER, K.; MARKOFF, J. (1995). Cyberpunks: outlaws and hackers in the computer frontier. Nova York: Touchstone Books.
|
|
HIMANEN, P. (2001). The hacker ethic and the spirit of the Information Age. Pròleg de Linus Torvalds. New York: Random House (en castellà, Destino, 2002).
|
|
LEVY, S. (1984). Hackers. Heroes of the computer revolution. Nova York: Penguin.
|
|
RAYMOND, E. (1999). The cathedral and the bazaar. Musings on Linux and Open Source by an accidental revolutionary. Sebastopol, California: O' Reilly (en castellà, Alianza Editorial, 2002).
|
 |
|
[Data de publicació: octubre 2001]
|
| | |
