Les tecnologies són produïdes per la seva història i per l'ús que se'n fa. Internet va ser dissenyada com una tecnologia oberta, de lliure ús, amb la intenció deliberada d'afavorir la lliure comunicació global. I, quan els individus i comunitats que busquen valors alternatius a la societat es van apropiar aquesta tecnologia, aquesta mateixa tecnologia va ampliar encara més el seu caràcter llibertari, de sistema de comunicació interactiu, obert, global i en temps triat (www.isoc.org/internet-history/brief.html).
En principi aquesta afirmació podria sorprendre, ja que l'avantpassat més directe d'Internet, Arpanet, va ser creat el 1969 (i presentat al món el 1972) a ARPA, l'oficina de projectes avançats de recerca del Departament de Defensa del govern dels Estats Units. I, malgrat tot, no solament el disseny dels seus creadors es va inspirar en principis d'obertura de la xarxa, sinó que els principals nodes d'Arpanet es van localitzar a universitats, amb accés possible per part de professors i estudiants de doctorat, amb eliminació de tota possibilitat de control militar estricte. Ni tan sols és certa la història, explicada sovint, que Arpanet es va crear per a salvaguardar les comunicacions nord-americanes d'un atac nuclear als seus centres de comandament i coordinació. És veritat que hi va haver un projecte de Paul Baran, a la Rand Corporation, proposat a la Força Aèria, per a construir un sistema de comunicació flexible i descentralitzat basat en una nova tecnologia de transmissió, la commutació de paquets (packet switching). Però, si bé aquesta tecnologia va ser essencial en el desenvolupament d'Internet, el projecte de Baran va ser rebutjat pel Departament de Defensa i Internet no va trobar aplicacions militars fins trenta anys més tard, quan les tropes d'elit dels Estats Units van es començar a organitzar en xarxa aprofitant la facilitat de comunicació interactiva ubiqua.
La raó oficial per al desenvolupament d'Arpanet va ser facilitar la comunicació entre els diferents grups universitaris d'informàtica finançats pel Departament de Defensa i, especialment, permetre que compartissin temps d'ordinador en les potents màquines que hi havia només en alguns centres. Però, de fet, molt ràpidament l'augment de capacitat i velocitat dels ordinadors va fer que sobrés temps de computació, amb la qual cosa la utilitat directa d'Arpanet no era evident. El que de veritat va passar va ser que un grup d'investigadors informàtics, generosament finançat pel Departament de Defensa, va trobar un instrument perfecte per a dur a terme la seva investigació en xarxa, i es va entusiasmar ràpidament amb la perspectiva de desenvolupar un sistema de comunicació entre ordinadors, que es va concretar en els protocols TCP/IP desenvolupats per Cerf i Kahn el 1973, i més endavant per Cerf, Kahn i Postel el 1978.
Des del principi, els dissenyadors d'Internet, tots procedents del món acadèmic, encara que alguns van treballar en l'entorn del Departament de Defensa i consultores associades, van buscar deliberadament la construcció d'una xarxa informàtica oberta i sense restriccions, amb protocols comunicables i una estructura que permetés afegir nodes sense canviar la configuració bàsica del sistema. Va ser una cultura de llibertat inspirada en els principis de la recerca acadèmica i en la pràctica de compartir els resultats de la investigació amb els col·legues, de manera que l'opinió de la comunitat informàtica acadèmica sobre la contribució de cadascú era la recompensa més important de la feina feta.
Per què el Departament de Defensa els va deixar aquesta llibertat? En realitat, perquè qui va supervisar el desenvolupament d'Internet va ser una agència de promoció de recerca, ARPA, formada en bona part per científics i enginyers, que va seguir l'estratègia innovadora i atrevida de buscar la supremacia tecnològica dels Estats Units (després de l'ensurt produït per l'Sputnik soviètic) a partir de l'excel·lència de les seves universitats. Però qualsevol acadèmic que se senti orgullós de ser-ho no accepta limitacions a la seva llibertat de recerca i comunicació de resultats. Per tant, per a obtenir la millor investigació en informàtica i telecomunicacions (que ARPA va veure de seguida com a tecnologies decisives), els fons van anar a parar als millors grups (MIT, Stanford, Berkeley, Carnegie Mellon, UCLA, USC, SRI, BBN, UC Santa Barbara, Utah, etc.) sense restriccions burocràtiques. De fet, l'estratègia va resultar ser la correcta, perquè no solament es va desenvolupar Internet, sinó que, gràcies al salt gegantí de la recerca universitària en tecnologies d'informació i comunicació, els Estats Units van obtenir una supremacia tecnològica que també va arribar al terreny militar, que va posar a la defensiva durant els anys vuitanta la Unió Soviètica i, en darrer terme, la va dur a la malaguanyada perestroika i a la posterior desintegració, tal com hem demostrat en el nostre llibre (Castells i Kiselyova, 1995).
Un cop les tecnologies d'Internet es van haver desenvolupat de manera oberta per mitjà de les universitats, van anar connectant amb altres mitjans socials i altres actituds culturals al llarg dels anys setanta i vuitanta. D'una banda, els hackers van veure Internet com un mitjà privilegiat de comunicació i innovació i van aplicar el seu enorme potencial de creativitat i capacitat tecnològica a perfeccionar el programari d'Internet, fent servir el poder de la col·laboració oberta en xarxa per a incrementar la seva capacitat tecnològica. De l'altra, els moviments contraculturals i alternatius van prendre Internet com una forma d'organització de comunitats virtuals i projectes culturals autònoms, a partir del desenvolupament dels PC, que va posar en mans de la gent el poder de processament informàtic i de comunicació en xarxa (Rheingold, 1993; 2000). Amb cada nova onada d'usuaris, va arribar una plètora de noves aplicacions que els programadors autònoms van inventar a partir de la pràctica; per exemple, el World Wide Web, que va programar Tim Berners-Lee, en el CERN, el 1990.
Cada nova aplicació es publicava a la xarxa, amb la qual cosa el coneixement col·lectiu es va anar aprofundint i la capacitat tecnològica de la xarxa es va anar ampliant i es va anar fent més fàcil d'utilitzar. D'aquesta manera, es va generalitzar l'ús d'Internet per cercles concèntrics a partir dels hackers i els estudiants de les universitats més avançades, fins a arribar als més de 400 milions d'usuaris de l'actualitat (n'hi havia 16 milions el 1995, el primer any del World Wide Web).
Una vegada Internet va tenir un desenvolupament tecnològic complet i una base d'usuaris prou àmplia, una nova generació d'empresaris la va utilitzar com a negoci i com una nova manera de fer negocis, i en va traslladar l'ús a tots els àmbits de l'economia i, per tant, de la societat. Si la investigació acadèmica va inventar Internet, l'empresa va ser la que la va difondre a la societat, tres dècades més tard. Però entre aquests dos processos hi va haver l'apropiació, transformació i desenvolupament d'Internet per part de dues cultures de llibertat que van ser decisives en la seva tecnologia i les seves aplicacions: la cultura hacker i les comunitats contraculturals, que van plasmar la seva autonomia en la tecnologia, l'estructura i els usos de la xarxa.
|
 |
|
 |
|
[Data de publicació: octubre 2001]
|
| | |
