|
A partir de mitjan anys noranta el cable es va convertir en un element central de l'estratègia de progrés de les administracions públiques catalanes, que es van coordinar per aconseguir que una sola empresa obtingués el 1997 la llicència per a explotar serveis de TV per cable a tot Catalunya. Per fer-ho, Menta va assumir el compromís de desplegar una nova xarxa mixta de fibra òptica i cable coaxial, com també d'oferir progressivament serveis multimèdia. Alhora, la Generalitat de Catalunya, pel fet d'adjudicar el 1998 a Al-Pi, una subsidiària de France Télécom, el concurs de privatització de la xarxa corporativa de la Generalitat, va obtenir també el compromís de desplegament d'una xarxa de fibra òptica que hauria de connectar totes les capitals de comarca de Catalunya l'any 2001.
Així, doncs, donant suport a operadors alternatius a Telefónica, les administracions locals i autonòmica volien dinamitzar un sector tradicionalment dominat per un monopoli d'àmbit estatal. No obstant això, a les acaballes de 1999 el desplegament de les noves xarxes no complia les expectatives inicials i creava una certa alarma social sobre la disponibilitat d'infraestructures de banda ampla a Catalunya. Telefónica va fer visible llavors la seva aposta estratègica per la tecnologia ADSL per als serveis de banda ampla. La signatura, al final de l'any 2000, d'un acord entre Telefónica, la Generalitat i el consorci d'ajuntaments Localret per a garantir el ràpid desplegament d'aquesta tecnologia a Catalunya va significar el reconeixement tàcit del canvi d'estratègia per part de les administracions.
En aquest treball s'analitza la construcció de les expectatives, estratègies i polítiques de les administracions catalanes pel que fa al cable. També es proposa la reflexió sobre com les lliçons que ofereix la història del cable poden ser útils per a plantejar actuacions encaminades a construir el futur de la societat de la informació a Catalunya.
|
Español
