L'erosió de la confiança explica moltes coses de la realitat política actual, des de la desafecció al populisme rampant passant per la polarització extrema. Encara que la confiança sigui considerada un intangible, pot mesurar-se. En aquest article expliquem com fer-ho i et convidem a descobrir a quin nivell està la teva confiança en els polítics.
“Andalusia ha fet un salt endavant en estabilitat i confiança.” Ho diu el president d'aquesta comunitat autònoma després d'aconseguir l'aprovació dels pressupostos prèvia entesa amb Vox. Al seu torn, el president d'Extremadura assegura durant el seu discurs de presa de possessió que, en les passades eleccions autonòmiques, els extremenys li han atorgat "una enorme confiança".
Després de reunir-se a Waterloo durant quatre hores, els expresidents de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont i Artur Mas declaren que necessiten “incrementar la confiança rebuda”. Per la seva banda, la portaveu del PSOE al Congrés justifica la falta d'acords amb Unides Podem apuntant que, “en una negociació, allò fonamental és la confiança i la sinceritat”.
El ministre de Ciència, Innovació i Universitats garanteix que l'Agència Estatal de Recerca vetllarà perquè hi hagi regularitat en totes les convocatòries, de manera que es generi "una nova relació de confiança" amb els investigadors. Mentrestant, el conseller d'Interior de la Generalitat de Catalunya expressa la seva “confiança absoluta” en el cos de bombers durant les labors d'extinció de l'incendi que assola la Ribera d’Ebre.
Totes les declaracions precedents, extretes de la premsa durant aquests darrers dies, evidencien el protagonisme que donen els polítics al concepte confiança. Paradoxalment, la confiança de la ciutadania tendeix a resultar-los força esquiva.
D'acord amb Maister, Green i Galford (2001), la confiança és un compendi d'almenys tres atributs: credibilitat, fiabilitat i intimitat. Encara que aquests autors se centren específicament en la confiança com a qualitat requerida per a l'exercici de les labors d'assessoria o consultoria, per extensió al·ludeixen genèricament a l'assumpció de responsabilitats de lideratge. Les seves aportacions, doncs, són perfectament extrapolables a l'àmbit de les relacions que un líder polític estableix amb els seus eventuals votants.
Podem definir la credibilitat com la qualitat d'una persona, marca o organització que predisposa als seus públics a considerar veritables els missatges que emet. Quan les proclames d'un candidat en un debat electoral són qüestionades pel més elemental exercici de fact-checking, quan les promeses de no establir aliances postelectorals amb un adversari se les endú el vent si això permet assolir el poder i quan el programa electoral es converteix en un mer brindis al sol durant els quatre anys de legislatura, la credibilitat se’n ressent.
La fiabilitat, al seu torn, és definida pel DIEC2 com a “mesura de la confiança que hom pot tenir en el funcionament correcte d’un sistema o d’un dels elements que el componen”. Si passa el temps sense que es produeixin avanços significatius en la resolució dels problemes que preocupen realment al ciutadà, la fiabilitat del governant cau en picat.
La intimitat, finalment, està vinculada a la proximitat. Per aquest motiu, durant la campanya electoral, els candidats es passegin compulsivament pels mercats o per qualsevol altre espai que els permeti mostrar-se propers als votants. Si després de les eleccions el polític torna a tancar-se a la seva torre d'ivori, aliè al dia a dia dels seus conciutadans fins al punt d'ignorar el que costa un cafè o un bitllet de metro, la intimitat s'esvaeix.
Els citats Maister, Green i Galford aporten una fórmula que permet mesurar la confiança: la denominada equació de la confiança (EC). Aquesta fórmula inclou els tres factors abans esmentats ─credibilitat, fiabilitat i intimitat─ i afegeix un quart element: l'orientació a un mateix. D'aquesta manera, la fórmula s'expressaria així:
Com més centrada en si mateixa està una organització, menys confiança genera en els seus públics. Per això aquest últim element actua com a divisor en l'equació.
Quan un partit està més focalitzat a resoldre conflictes interns que a solucionar els problemes de la ciutadania, aquest divisor es dispara i, en conseqüència, la confiança es veu delmada. El mateix ocorre quan els interessos del partit prevalen sobre els interessos del país o quan els personalismes pesen més que la voluntat de propiciar el bé comú.
Maister, Green i Galford proposen quantificar els tres elements positius de l'equació en una escala de l'1 al 10 i després sumar els valors obtinguts. El resultat d'aquesta suma ha de dividir-se després pel valor assignat a l'orientació a un mateix. Un valor mínim (igual a 1) en la variable d'orientació a un mateix permet mantenir incòlume la summa (fins a un màxim de 30 punts) de les variables que actuen com a dividend. Qualsevol valor superior a 1 en orientació a un mateix (el divisor) comporta disminuir significativament el valor final de la confiança.
Et convido a posar a prova aquesta fórmula amb la teva formació política preferida i amb la més detestada. Confies realment en alguna de les dues?
Per saber-ne més:
Maister, D. H.; Green, C. H.; Galford, R. M. (2001). The trusted advisor. New York: The Free Press.
Citació recomanada: LALUEZA, Ferran. Per què desconfiem de la política? COMeIN [en línia], juny 2019, no. 89. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n89.1947.
Números anteriors
