Podríem haver triat un títol per l’article com ara “Plan S: allò del que tothom parla” seguint la moda dels pescaclics, però no tot s’hi val per a ser llegit en una era d’infoxicació també acadèmica. Anteriorment en aquesta mateixa revista hem reflexionat sobre com, poc o molt, les coses es mouen en l’àmbit de la comunicació científica. Accés obert com a objectiu: per a alguns massa a poc a poc, i per alguns massa ràpid. Doncs bé, enguany podem dir, atès el ressò, que estem davant d’un dels veritables punts d’inflexió, aquells fets que serveixen en el futur per explicar els canvis en el passat. Parlem del Plan S, i el terrabastall que ha generat en la comunitat científica. Veiem-ne els fets, les conseqüències, i algunes idees a apuntar.
Comencem, doncs, per allà on comencen les grans històries, tornant de vacances. El 4 de setembre es va donar a conèixer el Plan S, una iniciativa engegada per Science Europe en el que es coneix com la cOAlition S. Science Europe és l’associació europea d’agències públiques de finançament de la recerca i d’organitzacions de recerca, com ara per exemple el CSIC de l’estat espanyol. Per la seva banda, formalment la cOAlition S, és una iniciativa promoguda per una selecció d’aquestes agències i entitats (veure figura 1).
Figura 1. Institucions i organitzacions promotores de la cOAlitions S
L’objectiu de la iniciativa és assolir de forma efectiva i eficient l’accés obert a les publicacions científiques realitzades gràcies al finançament públic d’aquestes institucions. Diem efectiva perquè per molts esforços, polítiques, exigències i promocions les dades no arriben a assolir els percentatges d’excel·lència considerats, i en diem eficient perquè el creixement de l’accés obert s’està duent a terme fonamentalment per la publicació en revistes anomenades híbrides. Anem per un moment a l’inici del moviment de l’accés obert en el qual la idea era que els articles d’investigació es posessin a disposició lliure de tota la societat mitjançant la publicació en revistes en accés obert (via daurada) o bé l’autopublicació en repositoris o llocs webs propis (via verda). En el primer cas, o bé es pagava per publicar (revistes amb model de negoci privat) o bé es publicava en revistes acadèmiques lligades a universitats i altres centres públics, en tots dos casos els articles resten a disposició pública. En el segon cas, tot i existir una versió final, es publicaven (si no es disposava de tots els drets) els articles en format no editat (però sí revisat) al repositori institucional o temàtic escollit.
Nogensmenys, el que es va anar gestant com a model de negoci preeminent foren les revistes anomenades híbrides, que són finalment finançades tant per la subscripció a les revistes (habitualment via les llicències als grans paquets de les grans editorials) i també disposades en obert via els Article Processing Charges (APCs). La universitat (via biblioteca, tot sovint) paga la subscripció a la revista per tal que els seus membres puguin accedir a tots els articles. A la vegada, els científics que hi publiquen articles, paguen els APCs per tal que aquell article estigui en accés obert per a tots els lectors. Pagar per llegir i pagar per publicar, doble rasclet per a les principals revistes, que han trobat un model de negoci encara més profitós. La insostenibilitat per a uns recursos cada cop més migrats ha portat a plantejar finalment la cOAlition S, atès que altres moltes polítiques de promoció de l’accés obert, tot i les disposicions legals, no han estat reeixides.
Com dèiem, la cOAlition S va donar a conèixer els seus 10 principis, tal com es poden veure a la figura 2:
Figura 2: 10 principis de la cOAlition S
A partir d’aquí, va tenir lloc debat a molts nivells amb polèmiques diverses incloses. Des del meu punt de vista, voldria destacar els següents aspectes:
- Resulta molt significatiu, tot i que sembli un aspecte tècnic del qual s’ha debatut poc, la proposta que els autors mantinguin els drets d’autor (principi 1), i facin que els articles restin en format CC BY. Aquest canvi, més enllà de l’econòmic és dels que pot fer que les grans editorials, sobretot, ofereixin major resistència a assumir-ho. D’alguna manera, el que ve a dir és que si els autors no han sabut o pogut fer-se valdre en aquest aspecte, els drets d’autor d’allò que es generi amb diners públics sigui públic, i es pugui reaprofitar de les formes que permet el CC BY.
- També resulta molt significativa la proposta dels finançadors de ser ells (o les universitats) els qui a assumeixin les despeses de publicació, en lloc dels investigadors. Com diu en Robert-Jan Smits en una entrevista a El País: “tinc molt clar que hi ha suficients diners en el sistema, només que al lloc incorrecte… ara els diners estan a les biblioteques acadèmiques, que gasten enormes quantitats per a subscriure’s a revistes, però això podria canviar de lloc si forcem l’accés obert.”
- La clau de volta dels principis i les incerteses que es van generar tot seguit fou sobretot el punt 9, que diu que el model híbrid de publicació no compleix els principis de la coalició. Això presentava dubtes en tant que si volia dir que ja no es podia publicar en aquelles revistes recerca finançada per les institucions promotores, en algunes disciplines, el conjunt de revistes target esdevenia molt minso. Per posar un exemple, a la categoria temàtica de Library and Information Science que recull el Scimago Journal & Country Rank (SJR), de les 226 revistes recollides, només 42 són revistes plenament d’Open Access, essent la major part de les altres híbrides. En el cas de Chemistry (miscellanous), passaríem de 449 revistes a només 65 revistes totalment en accés obert.
- Aquest fet va mobilitzar recercaires preocupats, legítimament, pel que s’esmenta com la llibertat acadèmica, la possibilitat d’escollir la revista científica on publicar. Cal tenir en compte que com més amunt en els quartils considerats, més híbrides són les revistes que hi són, atès que és el mètode escollit per la major part de les grans editorials. El debat rau en el fet que passem d’una realitat on es disposava d’un llistat negre (black list) com la llista Beal, pensada per a filtrar revistes depredadores (amb totes les crítiques i biaixos que tenia), a una possible futura llista blanca, amb només les revistes que compleixen els requisits que el Plan S disposa.
Així, en alguns entorns, es planteja que DOAJ podria ser aquest entorn, atès que compleix un criteri selectiu de qualitat i totes les revistes compleixen els requisits esmentats. Un dels principals focus de crítica ha estat en el món de la Química, atès el gran nombre de revistes que quedarien fora del domini possible. Aquest fet ha provocat una carta oberta, Reaction of Researchers to Plan S; Too far, too risky?, signada per científics de tots els països de les institucions promotores. En tot cas, la reflexió seria quina és la llibertat acadèmica quan es decideix publicar en una o altra revista en funció del quartil que aquestes tenen.
- En les especificacions publicades en novembre del 2018, la cOAlition S concreta més quines són les accions que farien que els articles complissin el Pla S (figura 3)
Figura 3. Concrecions de la guia d’implementació del Plan S referent a com complir els principis
Amb això es suavitza la dependència de tot el procés en el model de revista, tot dient que es pot triar una revista que compleixi requisits (via daurada), que es dipositin els articles (versió acceptada) en un repositori, o bé, com a fórmula de transició, siguin revistes que estan fent les passes per a complir-les. Aquest darrer apunt, una tercera via per entendre’ns, és el que pot fer que una realitat ara mateix complexa pugui tenir sentit. La clau serà llavors la negociació amb les grans editorials per a poder deixar clar aquest agreement i un calendari real i realista. Tal com es presenta la iniciativa, serien les institucions les que tindrien un paper actiu, també econòmic, a l’hora de publicar-se els resultats de la recerca.
- La Xina dóna suport a la proposta del Plan S. En un gest contundent i definitiu, les tres principals entitats científiques, la China’s National Science Library (NSL), la seva biblioteca (National Science and Technology Library (NSTL) i un dels principals finançadors, Natural Science Foundation of China (NSFC), han afirmat que donen suport als esforços del Plan S “per a transformar, tan aviat com sigui possible, els articles de recerca amb finançament públics en accés obert immediat just publicats, i donen també suport a l’ampli ventall de mesures flexibles i inclusives per a assolir-ho”. Per a entendre la magnitud de la decisió cal considerar que el 2018, la Xina es va convertir en la primera potència en publicació d’articles científics. Així per exemple, Bo-Christer Bjork ha estudiat que les megajournals tenen un alta dependència de la producció xinesa, que en alguns casos esdevé el 25% dels articles publicats. Per acabar d’entendre el potencial, considerem l’asimetria, acadèmics xinesos publicant en massa a revistes internacionals, i menys científics internacionals publicant a revistes xineses.
- Caldrà veure com les revistes científiques encaren aquestes noves guies i polítiques. Com han fet altres cops, és possible que es facin passarel·les per a complir amb els requeriments, i que les revistes esdevinguin menys híbrides. Ja hem vist altres cops que tot i tenir molt clar on es vol arribar, la velocitat i les primeres passes són les que han generat més debat. Aquest cop, el Plan S ha pitjat una mica més l’accelerador, i això per a alguns ha estat massa ràpid. Encara em sobta observar com hi ha una part de la comunitat acadèmica per a qui l’accés obert és tan enutjós com a procés com omplir una instància burocràtica i s’ha anat generant una resistència, uns anticossos resistents al canvi que fan que qualsevol canvi es considera massa ràpid i intrusiu. Certament, s’haurà de bregar també amb aquesta realitat. El que està clar és que els finançadors sí que són conscients de la migradesa dels pressupostos i els ingents marges de benefici de les editorials, i prenen decisions en aquest sentit, també per a protegir i preservar un bé comú, com el coneixement científic
- El debat ha estat en alguns casos purament acadèmic, però com en d’altres aspectes de la nostra vida, també els mitjans socials han recollit el millor i pitjor del pensament humà. Així, en Rick Anderson recollia recentment com el debat ha estat portat a extrems força desagradables. En el seu article a the Scholarly Kitchen, defensava els motius i la legitimitat de les preocupacions i dubtes que sobretot les primeres notícies del Plan S donaven a entendre. El pitjor ha estat comprovar com també en el món acadèmic, les teories de les dues ribes, les caixes de ressonàncies dels mitjans socials també apareixen, i cert activisme ha optat per la via gruixuda, tant els qui han entrat en les desqualificacions personals dels promotors i signants de cartes en contra del Plan S, com els qui han apuntat a les teories conspiracionistes dels interessos de persones rellevants en relació a favor o en contra de les grans editorials.
- Catalunya i l’Estat Espanyol, des de les seves institucions hi haurien de ser a totes totes. Com diu en aquesta entrevista en Robert-Jan Smits, “els està costant trobar un interlocutor per saber quin és la postura espanyola…, però sens dubte Espanya hi hauria de ser, a la cOAlition S, perquè compta amb científics brillants que han ciència puntera, i és una peça important d’aquesta revolució”. Tot i no formar part de la coalició, científics espanyols han signat la carta oberta amb reserves sobre el Plan S. Comptem que també finançadors privats, com BanCaixa o el BBVA puguin també afegir-se a la iniciativa, si cal amb els seus propis ritmes.
Hi ha finalment i no en darrer lloc, una reflexió global a fer. Aquesta aproximació europea tindrà efectes globals, i caldrà veure com es situa la resta del món acadèmic. El moviment de l’accés obert vol i pretén tenir una solució global als problemes de la comunicació científica, i l’aproximació europea és necessària, però evidentment no és suficient. Hem vist com les fundacions Wellcome i Gates donen suport a la proposta, deixant clar fins i tot que ells haguessin anat més enllà, com ja fan en el finançament que gestionen per a projectes de recerca. Una interessant editorial a la revista Conservation Biology, crítica amb el Plan S, defensava que això podia a la llarga perpetuar el que es coneix com a imperialisme acadèmic, una visió postcolonial on el model occidental té el monopoli dels fluxos d’informació científica. Aquesta editorial ha tingut també la seva resposta encara en forma de preprint, on també es recorda que les vies de promoció han estat moltes i que fins i tot fins l’1 de febrer es poden fer comentaris i retorn a la iniciativa del Plan S i caldrà veure el resultat final.
Els científics han tingut tradicionalment filtres per a poder llegir els continguts. A mesura que s’era conscient del problema, s’anava passant a un filtre més focalitzar a poder publicar els continguts. Al límit, ens podríem trobar amb que tothom pot llegir articles, amb el problema que només hi poden publicar certs grups de recerca de certs països, com una nova fractura econòmica i acadèmica. De nou, els països en desenvolupament veuen com es mouen pressupostos i continua sense solucionar-se el problema. Una aproximació global passaria, de nou, per una plataforma global de publicació de continguts, amb filtre d’avaluació per experts, amb menor pes de l’edició formal de l’article però amb criteris formals homologables. Ja posats, podria esdevenir també un mitjà social per a evitar dependre d’iniciatives privades sense criteris clars de preservació. El millor de les revistes, de les xarxes socials i dels repositoris. Ens hi posem?
Citació recomanada: LÓPEZ-BORRULL, Alexandre. 'Plan S': La velocitat de l'accés obert depèn del punt de referència? COMeIN [en línia], gener 2019, no. 84. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n84.1904.
Números anteriors
