Aquest estiu s’ha comentat en les xarxes socials la portada que el suplement de Vocento, XLSemanal, ha dedicat al ministre de l’Interior d'Itàlia, Matteo Salvini.
En primer lloc, l'impacte de la sessió de fotografies, amb una actitud atrevida, que la revista recollia de l'italià Oggi. En les xarxes socials s’hi han bolcat tot tipus de qualificatius, des de «clown» a «enfant terrible», però gran part coincidia en la responsabilitat del mitjà en difondre aquesta imatge que pretén fer "sexy" el missatge del polític italià.
I, en segon lloc, i al fil d'aquesta reflexió, apareix el següent titular i subtítol: «Matteo Salvini, l’home que es riu d'Europa / Així és el ministre de l’Interior italià, que vol acabar amb l'euro, expulsar els gitanos i tancar fronteres».
Per tal de tenir una mica d'esperança, em vaig dedicar a llegir l'entrevista completa per si se sostenia alguna visió crítica. Tret de l'anàlisi del seu paper com a representant i el màrqueting polític, era un perfil de Salvini. Em va semblar alarmant (encara que no és la primera vegada que es produeix) que en cap moment s’optés per incloure-hi alguna experta o expert que situés el context real del discurs del ministre: l’atac directe als drets humans.
Oferir com a normal que un ministre es rigui d'Europa, que vulgui tancar fronteres i expulsar gitanos, sense una anàlisi crítica, i fer-ho acompanyant l’article d'una fotografia que el representa en un to divertit i amb pretensió de seductor, deixa molt a desitjar del periodisme.
Ho veiem cada dia en el feminisme, quan es dona espai a escriptors i periodistes il·lustres que desacrediten el moviment pels drets de la dona d’acord amb conceptes sense cap fonament, i obviant la realitat també del seu reconeixement com a drets humans.
Que aquests dos exemples serveixin perquè la professió periodística es faci preguntes. Jo sempre que realitzo un reportatge, em faig la pregunta següent: amb aquest reportatge i el seu missatge, puc contribuir a millorar la situació dels que pateixen una discriminació o vulneració dels seus drets? No significa que puguis canviar-la. Significa que el teu contingut no perverteix la responsabilitat i funció social del periodisme.
L'equidistància acaba sent una perversió quan ens enfrontem a situacions de vulneració dels drets humans, quan ens enfrontem informativament a situacions d'absoluta violència per una de les parts, quan ens enfrontem a cops d'estat.
Sembla que hem oblidat massa aviat les barbaritats que la ultradreta i el feixisme han arribat a cometre. Que no torni a passar dependrà, i molt, de la premsa, que és la que acaba per canalitzar part de l’opinió pública (influïda també, és clar, pels seus propis interessos empresarials).
Acceptar i difondre missatges feixistes, racistes, homòfobs o masclistes en ple segle XXI a través dels mitjans de comunicació aplana el camí perquè aquest discurs cali, es normalitzi, es banalitzi. Hannah Arendt ja parlava de la banalitat del mal que podem aplicar a la informació, quan assumim com a habituals aquest tipus de continguts. Missatges que ens sorprenen les primeres vegades, però que després deixem estar, fins que fins i tot alguns acaben per trobar-los graciosos.
Acceptar i difondre aquest discurs ens posa en perill, més enllà d'aconseguir un augment del nombre de clics al nostre web. Ens enfrontem a una temporada potent de periodisme irresponsable. De periodisme que ofereix el masclisme o la xenofòbia com una opció més, en nom de l'objectivitat, sense concretar els límits i la vulneració de drets que es produeix.
Si falta aquest context, falta tot.
Si falta aquest context, el que falta és el periodisme.
Citació recomanada
BERNAL TRIVIÑO, Ana Isabel. La banalitat del mal i informar malament. COMeIN [en línia], setembre 2018, núm. 80. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n80.1859
Números anteriors
