Enfocant la distorsió de les 'fake news'

En aquest 2018, coincidint amb el septuagèsim aniversari de la Declaració Universal de Drets Humans, l’article 19 de la qual reconeix el dret a «rebre informacions i opinions i el de difondre-les», l’expansió de les fake news se’ns presenta com una gran amenaça no exempta de debat. La mateixa combinació de paraules pot resultar en essència contradictòria si s’entén que per parlar de notícia hi ha d’haver una informació d’actualitat fonamentada sobre la base de fets reals. Tant la jurisprudència com el marc normatiu i legal (com per exemple l’article 20 de la Constitució espanyola) aprofundeixen en aquesta condició en incloure l’adjectiu veraç en tractar qüestions relacionades amb el dret a la informació. En coherència amb això, els mateixos codis deontològics del periodisme insisteixen en la necessitat de comprovar i contrastar les dades de forma oportuna i raonable en l’exercici de la labor informativa.
 

Els detractors de l’expressió, a més, poden afegir entre els seus arguments el desconcert existent entorn de la realitat a la qual apel·la. Un estudi de R. K. Nielsen i L. Graves sobre la visió que té l’audiència de les fake news, i que es basa en respostes recollides en diversos països entre els quals s’inclou Espanya, apunta cap a la confusió que hi ha entre els ciutadans que, en ser preguntats per exemples de notícies falses, assenyalen casuístiques molt diverses. Entre elles citen pràctiques d’un exercici periodístic deficient, però també accions publicitàries o propagandístiques fins a arribar a la falsedat que aparenta ser notícia. En un informe encarregat pel Consell d’Europa a C. Wardle, de First Draft, i a l’escriptor H. Derakhshan, els autors prefereixen no utilitzar aquesta expressió tant per la seva apropiació per part dels polítics com per resultar un terme inapropiat davant el complex entramat de situacions que es donen i que varien en funció de si registren o no elements tals com la falsedat i la intenció de fer mal. Segons descriuen aquests autors, la desinformació contemplaria ambdues premisses.
 

La recent declaració emesa per la International Association for Media and Communication Research (IAMCR) també prefereix el terme desinformació en lloc de fake news. Tal com indica, encara que no es tracta d’una pràctica nova, el context digital n’ha incrementat les possibilitats d’abast i rapidesa de transmissió cosa que, en conseqüència, augmenta els riscos i la fa més preocupant. A això s’hi pot sumar, a més, l’obertura de la comunicació pública que ha facilitat a l’usuari difondre els seus continguts.
 

Davant l’amenaça de la dimensió i les conseqüències mateixes que la desinformació pot assolir, la Comissió Europea ha obert un procés per abordar el problema que suposen les fake news. Hi intervenen diferents actors amb l’objectiu de plantejar solucions que puguin ser d’aplicació en els diferents territoris de la Unió. Per la seva part, parlaments de diferents estats també estan començant a presentar iniciatives per aturar aquesta problemàtica. A Espanya, el PP ha defensat una proposició no de llei per «garantir la veracitat de les informacions que circulen» per internet que ha estat votada per punts, tots ells refusats, en el ple del 13 de març de 2018. El text presentat contemplava, entre altres, «l’elaboració de mètodes per determinar la veracitat de les informacions que circulen pels serveis connectats a internet i [...] mesures d’acció que garanteixin la detecció d’aquestes informacions a partir d’un bon mètode per identificar-les i el “segellat” o desqualificació com a potencial notícia falsa davant del ciutadà. [...] aquests mètodes i mesures d’acció haurien de desenvolupar-los institucions públiques especialitzades en col·laboració amb proveïdors de serveis d’internet, proveïdors d’infraestructures d’internet, mitjans de premsa, usuaris i associacions.»
 

Altres grups parlamentaris també han exposat les seves iniciatives. Així, es pot citar la proposició no de llei «relativa al reforç de les capacitats dedicades a la lluita contra les accions de desinformació», presentada pel PSOE i aprovada el 7 de març de 2018 per la Comissió Mixta de Seguretat Nacional, en la qual es sol·licita que es participi en els processos que la Unió Europea està desenvolupant en aquest sentit. També es pot esmentar la iniciativa sobre “desinformació” que va presentar el Grup Parlamentari Confederal d'Unidos Podemos-En Comú Podem-En Marea, rebutjada el mateix dia per la mateixa Comissió, en la qual, davant del desenvolupament de polítiques de ciberseguretat, s’instava a respectar els drets fonamentals i que els recursos implementats no es fonamentin «sobre interessos privats».
 

Associacions i agrupacions de professionals s’han manifestat també respecte d’alguna de les propostes presentades. Així, el passat mes de desembre la Plataforma en Defensa de la Libertad de Información (PDLI) presentava el seu manifest En Defensa de la Libertad de Información al qual s’han adherit diferents associacions i mitjans. Hi expressa la seva preocupació pel fet que «els agents polítics […] pretenguin ara lluitar contra la desinformació amb iniciatives que poden comprometre la independència dels mitjans». També la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) s’ha pronunciat davant les iniciatives que puguin suposar un control exercit per organismes públics recordant que el codi deontològic és el marc que el periodista ha d’aplicar en l’exercici de la professió i apostant per accions formatives que impulsin la «capacitat crítica». 
 

La por a la censura s’entreteixeix així en el debat de les fake news. Nic Newman a Journalism, Media, and Technology Trends and Predictions 2018, inclou aquesta expressió com una de les claus que marcarà el present any. En aquest cas els protagonistes són grans companyies digitals que podrien considerar exercir l’esborrat de continguts com a mesura d’autoprotecció. En contrapartida a allò que apunta Newman, algunes veus crítiques també veuen amb preocupació que la por a la desinformació retorni la posició privilegiada que els mitjans convencionals exercien sobre el flux informatiu i es limiti així la multiplicitat de subjectes i veus existent en l’actualitat.
 

Amb tot, l’aproximació a les fake news requereix una reflexió extensa que ofereixi una profunditat de camp amplia que permeti veure amb nitidesa no sols l’element central, la desinformació, sinó també la resta de qüestions en joc, que no són poques.