Vam viure durant mesos com el càncer es plantà en la vida d'una amiga per robar-li l'energia, l'autoestima i la pau. Fórem testimonis de l'evolució del càncer i la involució dels seus ànims, cada operació, cada sí però no, cada recaiguda, tot. Va arribar el temut dia de la mastectomia. Tots els ànims que li donàvem semblava que es perdien en la immensitat del mal; no ens quedaven paraules per combatre la por i la incertesa. Uns dies abans ens vam reunir la colla d'amics per parlar del tema. Vam estar reflexionant sobre la malaltia i entre les lamentacions de per què a ella i les propostes per animar-la vam posar sobre la taula l'ús de la fotografia com a eina terapèutica.
A l'inici de tot aquell malson ja li havíem comentat a ella un parell de cops, però tot era tan dur que no volia veure's, no volia mostrar-se perquè era mostrar també aquell mal que no sabia encara com gestionar.
És una errada pensar la fotografia de persones en termes de retrat convencional, i hi ha moltes formes de contar històries personals mitjançant la imatge que no necessàriament requereixen la presència de la figura humana. La fotografia com a teràpia té moltes formes i varietats:
1. Des de darrere la càmera. Mirar a través de l'objectiu ens permet veure i sentir els moments i les coses de forma diferent. Unes voltes amb distància i altres en canvi, des d'una proximitat intimidadora, agafant detalls, expressions, minúcies que d'altra forma ens passarien desapercebudes.
2. Des de davant la càmera. Treballant des del cos, el moviment, les emocions expressades directament a càmera. Pot anar del retrat més convencional fins al retrat referencial, amb plans generals o tractant de crear sinècdoques visuals amb què contar la història a partir d'un pedaç d'ella.
3. Amb imatges ja existents. La reflexió, l'enfrontament als conflictes, la resolució de problemes pot venir també de la mà de fotografies ja existents siguin aquestes fragments de la nostra vida o alienes.
Utilitzar la fotografia com a teràpia en la lluita contra el càncer de pit s'ha fet molt abans; no és una cosa innovadora, però no per això hem d'obviar-la i més quan es converteix en una arma que si bé no cura, ens ajuda en el procés d'assimilació, lluita i reparació de les cicatrius de l'ànim i l'ànima. Recordem la fotògrafa
Kerry Mansfield, a la qual se li va diagnosticar aquest tipus de càncer amb només trenta-un anys; l'artista Mara León amb el seu projecte artístic col·lectiu
730; el projecte
Únicas y Valientes dut a terme pel fotògraf Antonio González, o
The Scar Project, del fotògraf de moda David Jay. En són només alguns exemples.
En tot ells, no em deixa de sorprendre com la fotografia, eixa aturada del temps, eixe tête à tête amb la memòria, té la capacitat d'apoderar-nos i ben mirat, de fer-nos immortals.
En aquell cas que explicàvem, però, el tema ens tocava de prop i abordar la qüestió ens resultava vertaderament complicat, perquè no s'havia de parlar des de la tristor, ni del que es perdia, ni del que ens separava o ens feia diferents sinó del que ens feia iguals i ens unia.
Feia molt de temps que ella al seu tors no veia més que els pits. 'El' pit. Francament, a nosaltres el pit, sol o amb l'altre mai no ens havia cridat l'atenció. Ni abans ni ara. Perquè quan coneixes i estimes una persona aprofundeixes, i més enllà dels pits, de la pell, hi ha altres coses de molt més valor vital. Així és com vam prendre el símbol del cor com a fil conductor d’una sèrie fotogràfica que l'acompanyaria des d'ara en el camí de la lluita.
Imatge del projecte ‘730’, de Mara León
La idea consistia fonamentalment a despullar-nos i posar un objecte en forma de cor a la part esquerra del tors, que és on era el pit del qual havia de ser operada. Eixa és la vertadera raó de ser, el cor, l'estima, més enllà d'altres atributs fisiològics, concloïa el discurs.
Quan vaig fer el plantejament el meu neguit era que no volguessin accedir a retratar-se nus, la qual cosa feia perdre sentit a la idea. Els motius vaig pensar que serien els de sempre i quina mandra sentir de nou si estem grassos o prims o si no sortim mai bé a les fotos. Afortunadament tot aquest procés ens havia sensibilitzat tant que no estàvem per bajanades. La qüestió no érem nosaltres, sinó ella. I per ella no hi havia complexes que valguessin, per a ella tots ens vam despullar a pesar de totes les imperfeccions que tenim, perquè això és el que ens fa autèntics. Com tenir un pit. O com no tenir cabell, o com tenir-ne després de nou. Perquè cada moment, cada vivència, cada cicatriu, per dolorosa que hagi estat, ens fa únics.
De la mateixa forma les imatges havien de ser franques, sense retoc fotogràfic, sinceres i directes, i havíem de somriure perquè tota aquella declaració d'intencions era motiu per estar contents, per explicar les coses que vertaderament paguen la pena. I així és com la fotografia en el nostre cas ens va fer més forts. A mi perquè em va ajudar a enfrontar-me també a una malaltia que com a dona m'omple de por, a la resta perquè van demostrar que hi són i hi seran per a quan se'ls necessiti i a ella perquè mai més no es va sentir sola en el procés.
La sèrie, però, està incompleta. Ens falta la seva foto. Ha promès passar per l'estudi, però encara és prompte. Ha guanyat la batalla al càncer però segueix recuperant-se de les seqüeles. Penso que el dia que es posi davant de la càmera serà el dia que tot haurà acabat. Serà el punt final. I eixa imatge quedarà per sempre.
Imatge de ‘The Scar Project’, de David Jay
Citació recomanada
MARTORELL, Sandra. La fotografia com a eina terapèutica i de lluita contra la malaltia. COMeIN [en línia], octubre 2017, núm. 70. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n70.1764