Parlar de subtileses a dos dies de l’esbombat xoc de trens de l’1-0 pot semblar un contrasentit, però ho faré. Primer, perquè la millor manera de resoldre les pròpies contradiccions és abordant-les. I segon, perquè aquesta metàfora ferroviària mai no m'ha semblat molt encertada per descriure l'escenari que ha marcat l'agenda política catalana i espanyola durant els últims mesos.
El xoc de trens em sembla una metàfora inadequadament centrípeta. Dos cossos que, des de diferents procedències, es dirigeixen a velocitat creixent cap al mateix punt fent inevitable la col·lisió.
En aquests moments, la situació política de Catalunya requeriria una metàfora més aviat centrífuga. Una cosa així com la fugida cap endavant d'un tren que busca allunyar-se el més possible del centre escapant de qui s'esforça feroçment a fer-lo descarrilar sota pretext d'haver-se saltat la senyalització d'uns quants passos a nivell.
Només hi ha un aspecte en què la metàfora del xoc de trens retrata amb precisió extrema el conflicte Catalunya-Espanya: la gestió del conflicte està evidenciant exactament la mateixa subtilesa que el xoc frontal de dos trens a tota velocitat. És per això que, en els últims dies, m'ha sorprès topar-me amb un parell d'exemples que mostren, contra tot pronòstic, que encara hi ha cert espai per a les subtileses.
El primer exemple de subtilesa va tenir lloc en la sessió de control al Govern celebrada el passat 20 de setembre al Congrés dels Diputats. Durant la mateixa, el diputat d'ERC Gabriel Rufián, ostensiblement i comprensiblement irritat per les detencions i registres que s'havien produït aquell mateix matí a Barcelona, va deixar anar a Mariano Rajoy les següents paraules: "Le pido y le exijo que saque sus sucias manos de las instituciones catalanas”.
https://twitter.com/twitter/statuses/913404933914886147
D'entrada, la intervenció de Rufián podria semblar poc o gens subtil. No obstant això, als cinèfils de certa edat (els que preferim la pel·lícula original de Franklin J. Schaffner al decebedor remake de Tim Burton), aquestes paraules ens van evocar irremeiablement una seqüència clau del film El planeta dels simis (1968). En ella, el protagonista interpretat per Charlton Heston és capturat per la "policia de seguretat", que pretén posar-lo sota la custòdia d’un ministeri. Just en aquest moment, el personatge de Heston recupera la veu que li havia arrabassat temporalment una lesió a la gola i crida així al responsable de la seva detenció: “Quita tus sucias patas de encima, mono asqueroso”.
Per descomptat, no hi ha cap evidència que Rufián volgués parafrasejar el diàleg del film dels seixanta en dirigir-se a Rajoy. No obstant això, aquesta és precisament la gràcia de les subtileses: que no són evidents.
El segon exemple de subtilesa me’l va brindar aquesta mateixa setmana el número #473 (28 de setembre al 4 d'octubre de 2017) de l'edició barcelonina del setmanari d'oci i cultura Time Out. Ja llegint el reportatge de portada, dedicat al món del tatuatge, em va fer gràcia el titular "Llibertat d'expressió" perquè, en el moment que estem vivint, pot tenir una segona lectura curiosa. Ho vaig atribuir, això sí, a una simple coincidència.
Vaig seguir fullejant el setmanari i també em va semblar curiós el titular de l'entrevista: "Dos són multitud". Vaig passar a la secció Coses per fer i el seu titular principal em va fer difícil seguir pensant que tot era casual: "Les ganes de canviar les coses". A la mateixa secció de Coses per fer, la proposta per al dissabte (vigília del referèndum) va confirmar totes les meves sospites: "On anar si necessites reflexionar". "Aprendre a volar sol" ( "Aprèn a volar sol") era el titular de la secció Música i nit, "Camins alternatius" era el titular de la secció Art i "Dret a decidir" (en aquest cas, els ingredients del plat) era el titular de la secció Menjar.
Tot i aquest cúmul d’eventuals casualitats, també vaig arribar a pensar que potser era jo qui estava massa capficat per la qüestió catalana i veia al·lusions al referèndum per tot arreu. L'última evidència, però, va esvair qualsevol indici de dubte. A la secció Beure, el còctel de la setmana era el cubalibre. I per si de cas aquesta última al·lusió resultava excessivament subtil, el text recordava que es tracta del cubata que "celebra l'alliberament de Cuba d'Espanya".
Llegint aquell setmanari tan farcit de picades d’ullet, em va venir al cap un vell axioma que diu més o menys així: la influència dels mitjans de comunicació no determina el que opinem, però sovint sí que determina sobre què opinem.
I a mesura que ens hem anat apropant a l'1 d'octubre, el que també m'ha vingut al cap és la sentència que va pronunciar el llavors primer ministre italià Giulio Andreotti valorant les albors de la Transició espanyola: "Manca finezza". Si el malaguanyat polític (i periodista) italià pogués contemplar la situació actual, potser fins i tot a ell li costaria pronunciar un dictamen tan subtil com aquell.
Citació recomanada
LALUEZA, Ferran. Subtileses. COMeIN [en línia], setembre 2017, núm. 69. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n69.1759
