El meu primer article en aquesta revista va tractar sobre videoclips musicals i, la veritat, ja tenia ganes de tornar sobre el tema. L'excusa perfecta va ser el visionat casual a la televisió, fa uns mesos, de Go, el videoclip d'una de les cançons de l'últim disc de The Chemical Brothers, Born in the Echoes (2015). Un grup de noies vestides amb una austera indumentària grisa interpreten una coreografia subjectant un pal i marcant el pas de manera contundent al ritme de la música, mentre la càmera les segueix en aparent pla seqüència. Per l'aspecte, aquest vídeo ha d'estar realitzat per Michel Gondry... et voilà!
Gondry va començar la seva trajectòria a principis dels passats anys 90 com a realitzador de videoclips i curtmetratges, i va continuar en la primera dècada dels 2000 també com a director de cinema. Els seus treballs són coneguts i premiats per la sofisticació narrativa, una acurada estètica i alguns elements surrealistes, per citar algunes característiques. Tot i que en l'actualitat no està centrat en la producció de videoclips, realitza alguns projectes puntuals, entre ells, l'esmentat de The Chemical Brothers. I és que la relació de Gondry amb el duo anglès es remunta a finals dels 90, quan va produir alguns dels seus més notables videoclips.
Algunes de les particularitats que defineixen la producció d'aquest autor reflecteixen una enorme preocupació per l'aspecte visual dels vídeos, connectat, alhora, amb elements estètics de la música que, de la mateixa manera, resulten comuns a altres disciplines artístiques com la dansa. I aquí rau especialment el seu interès: és capaç d'interconnectar totes aquestes disciplines a partir de conceptes tan bàsics -i tan complicats alhora- com són el ritme, la repetició, la simetria, la tridimensionalitat, etc.
Així doncs, per començar, una constant en el seu treball seria l'ús d'esquemes compositius basats en la geometria, entesa no només en la imatge estàtica (per exemple, en la composició fotogràfica), sinó també en moviment. Una mostra senzilla seria el videoclip Protection (1995) de Massive Attack, amb una composició de base rectangular i quadrada, a partir de les finestres d'un edifici, sobre les quals es desplaça la càmera a l'estil de La finestra indiscreta de Hitchcock.
El mateix succeiria amb la tridimensionalitat, que treballa en l'espai visual: en la construcció d'escenaris complexos amb diferents nivells de profunditat, combinada amb la tridimensionalitat del so -les diferents capes, veus i instruments- i de la música, per exemple, en el vídeo de Lucas Lucas of the lid off (1994).
Un altre element recurrent és la utilització de la repetició com a recurs estètic, el que estableix una major connexió amb la idea de muntatge audiovisual, estenent la repetició en el temps. Això es realitza mitjançant alteracions temporals que fomenten la reiteració, com en el videoclip Come into my world (2002) de Kylie Minogue, on es presenta una narrativa circular basada en la repetició més l'addició d'elements, la qual cosa ho converteix en una gradació, que acaba en una saturació d'elements a nivell visual. Un exemple similar que presenta històries múltiples en una estructura circular seria el vídeo A change would do you good (1997) de Sheryl Crow, que conté un univers narratiu en un disc giratori. Un concepte similar al que es troba més recentment a How are you doing de The living sisters (2011).
D'altra banda, els treballs realitzats per a The White Stripes són potser els més exquisits a nivell visual, ja que introdueix, per exemple, projeccions amb les quals es treballa la profunditat, com a Dead leaves and the dirty ground (2002). No obstant això, el muntatge basat en la repetició i addició d'elements es dóna d'una manera molt més patent en el vídeo Hardest Button to Button (2003). Segons Cardona (2015), en aquest vídeo és molt evident el criteri de tall pensat per replicar la música que hi ha de fons i, per això, seria un exemple precís del "muntatge mètric" d'Eisenstein. Molts dels fragments tenen com a durada la que té cada cop del bombo o bass drum, que al seu torn coincideix amb cada toc del baix. Aquesta idea també està present, encara que menys vistosament, a Believe de Lenny Kravitz (1993).
No obstant això, on es dóna la màxima confluència de tots els elements és en les seves col·laboracions amb The Chemical Brothers, on a més s'interconnecten de forma perfecta amb les coreografies. Segurament l'abstracció de la música electrònica, o la seva simplicitat des d'un punt de vista compositiu musical, permeten conjugar d'una manera més clara els efectes coreogràfics amb els efectes del muntatge. Un exemple realment espectacular d'aquesta combinació és el vídeo Let forever be (1999), on es veuen tot tipus de composicions geomètriques, modulars, simètriques, en retícula... D'altra banda, la màxima abstracció -entesa com la simplificació dels elements més bàsics- es donaria en el videoclip de la cançó Star Guitar (2001), també muntada sobre el ritme de la música, cosa que es pot observar en el seu making of, de forma minuciosa.
És interessant assenyalar que el motiu del tren, protagonista d'Star Guitar, es repeteix en el seu últim videoclip, Go. Segons les declaracions del mateix Gondry en què explica el concepte del clip a la revista Pitchfork, intenta replicar el moviment d'una locomotora a partir de la coreografia de les ballarines amb el pal, i introdueix talls en el muntatge per aconseguir un efecte visual de continuïtat, on és impossible arribar amb la dansa. Per totes aquestes característiques és fàcil identificar els treballs de Gondry, però sobretot cal valorar aquesta producció com a exemple de tot el que es pot aprendre sobre quin tipus de competències haurien de tenir els creadors en l'actualitat, tenint en compte els diferents llenguatges i mitjans que ens envolten. Al final, els conceptes bàsics són els que formen part de tots ells.
Per a saber-ne més:
Postgrau en Tendències de disseny i creació audiovisual (UOC)
Cardona del Real, F. (2015). Videoloop, una nueva forma de montaje cinematográfico y una aproximación metodológica para su enseñanza. Poliantea, 10 (18), 35-61.
San Cornelio, G. (2011). Lady Gaga, el videoclip musical i la cultura postmoderna. COMeIN, 4 (octubre)
Citació recomanada
SAN CORNELIO, Gemma. Disseny, coreografies i muntatge en els clips de Michel Gondry. COMeIN [en línia], setembre 2015, núm. 47. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n47.1562
