El Ministerio del Tiempo, la sèrie creada per Pablo i Javier Olivares que barreja història d'Espanya, fantasia i aventures temporals, és un dels fenòmens més interessants de la història recent de la ficció televisiva a Espanya. Més enllà dels seus resultats d'audiència, s'ha estès entre aficionats i estudiosos la idea que per fi la indústria televisiva espanyola compta amb un producte equiparable a les grans sèries de culte de la televisió internacional. El fenomen proporciona molts elements per a la discussió i un dels més interessants és la comunitat fan que ha generat.
Al llibre Fanáticos. La cultura fan (Editorial UOC, 2013) vaig poder aprofundir, amb els meus companys Daniel Aranda i Antoni Roig, en el món fascinant i inabastable de les comunitats de fans, grups altament organitzats que produeixen tot tipus de materials connectats amb els productes que estimen. Per entendre una mica més el fandom d’El Ministerio del Tiempo, vaig decidir apropar- me a un dels referents de la comunitat fan de la sèrie al nostre país: Marcos Muñoz, periodista i escriptor cèlebre a la xarxa com a autor de fanfiction de la sèrie creada per Pablo i Javier Olivares. Amb ell vaig mantenir una conversa plena d'idees interessants sobre el fandom, de la qual oferim a continuació la primera part. La producció de Marcos Muñoz pot seguir- se al seu blog Look! Up in the sky!
Jordi Sánchez-Navarro: Explica'ns una mica qui ets.
Marcos Muñoz: Sóc periodista i escriptor... i culturalment dispers. Quan la ràdio i la televisió local on treballava a Barcelona van tancar per no obtenir una freqüència de TDT, ens vam reconvertir per ensenyar la història i la pràctica del mitjà en tallers escolars. En aquell temps vaig col·laborar en un parell de manuals del joc de rol Fanpiro, de Cels Piñol, i vaig escriure dos d'aquests llibres de format gran que poques vegades veureu que indiquin qui n’és l'autor. Vaig escriure un tercer llibre d'aquest tipus que no va arribar a publicar-se, cosa que em va portar a plantejar-me l'autoedició. Al final ho vaig fer amb un text molt diferent, la meva primera novel·la, 1387 – Llibre 1, de la qual preparo continuació. Al costat del meu company Jokin González i la meva dona, Mari Nieves Gálvez, vaig crear el projecte autoeditorial Mil Monos.
JSN: La teva activitat a la xarxa com a fan és cèlebre. Amb el temps has acumulat un gran prestigi com a fan (i analista) de Doctor Who.
MM: A la novel·la 1387 van seguir La bendición de la muerte fatal i Algo nuevo, algo viejo, algo prestado y algo azul, els dos primers llibres d'assaig sobre Doctor Who que es publicaven en espanyol. La bendición de la muerte fatal analitza la mitologia de la sèrie, la que l'havia inspirat i la que havia anat creant amb el temps, que era una mitologia de la mort. D'altra banda, Algo nuevo, algo viejo, algo prestado y algo azul és una antologia d'assajos sobre aspectes molt diferents relacionats amb Doctor Who, des de les obres de teatre que ha inspirat fins al tractament de la figura de l'heroi en els primers ‘Doctors’, les novel·les i audiodrames, el paper del “doble” dins de la seva narrativa o la història de les veritables cabines blaves britàniques, tot per celebrar el 50è. aniversari de la sèrie. Això ens va portar a estendre el joc a altres fans: vam llançar un concurs d'assajos i els guanyadors van acabar component el que és el nostre últim volum whovian fins avui, Timey Wimeys.
JSN: Però Doctor Who no és el teu únic interès. També se't reconeix una influència gran i un coneixement vast sobre molts altres productes de cultura pop. Crec que això passa perquè no dubtes d’oferir el teu saber a la resta de fans i a qualsevol persona interessada. Per què és important per a tu produir textos sobre els productes dels quals ets fan?
MM: Ho hem begut tota la vida, veritat? Els que tenim entre 30 i 40 anys, i hem anat al Mercat de Sant Antoni, anem al Saló del Còmic perquè és el Saló del Còmic, sense importar qui vingui, o ens emocionem perquè existeix una sala de cinema com Phenomena, venim d'aquest moment en què la història que ens explicaven les vinyetes, la tele, les cançons o les pel·lícules no ho era tot. A més a més, tenies els correus del lector, amb les seves preguntes sobre possibilitats i relacions amb el passat ric de cada mitjà. I, per descomptat, comentaves el que veies amb els amics. Amb el temps, això crea tant una perspectiva general, un diàleg entre l'espectador, allò que veu o ha vist, com un gust per compartir punts de vista i informació amb els altres. Quan vaig estudiar el primer cicle d'Humanitats, abans d'entrar a Periodisme, una de les assignatures que més em va intrigar va ser la de Literatura comparada: una assignatura dedicada a establir vincles entre històries que no tenen res a veure... aparentment.
Suposo que és important per a mi escriure sobre aquestes coses perquè és una manera de completar la meva experiència. Primer, de l'emissor cap a mi, aquesta part privada que pot produir un gaudi o un rebuig, i ja està, o pot començar a disparar idees, connexions. Llavors, per tancar el cercle, de vegades sents aquesta necessitat de mirar la “gran panoràmica” i, sobretot, la necessitat de compartir-ho.
JSN: Exacte, compartir-ho és la clau. De fet, el procés de lectura que duem a terme els fans és eminentment social, de manera que les interpretacions es consoliden i reformulen a través del contacte amb altres fans.
Com és d'important per a tu compartir el que sents, vius o opines amb altres fans? Quins mitjans uses per fer-ho?
MM: El primer contacte sol ser compartir-ho amb la meva dona o, fins i tot, amb els meus fills, encara que ells encara estan més en la fase de gaudir el primer nivell de lectura de les seves ficcions. De vegades, llanço un missatge senzill a Twitter amb una valoració exprés, un titular, d’allò que he llegit o vist, o faig redifusió de la notícia, si es tracta d'això. Altres vegades la cosa va a més: llavors solc entrar en el meu blog, obrir una nova entrada i som-hi! Twitter i Facebook es converteixen després en les eines de difusió. Això és el que m'ha passat amb Doctor Who (primer amb l'anàlisi de diversos DVD de la sèrie clàssica, després amb el de l'última temporada de 2013, capítol a capítol), i amb El Ministerio del Tiempo.
Però després, a llarg termini, tens altres maneres de compartir: algunes passives, com llegir publicacions sobre el tema, com la revista Doctor Who Magazine, o altres llibres sobre la sèrie i, per descomptat, quedant amb amics que també segueixen la sèrie o saga en qüestió i parlant o veient capítols. En aquest sentit, fa anys que organitzem trobades al Bharma del Poblenou per fer maratons de Doctor Who, que apropen la més desconeguda sèrie clàssica als nous whovians o estableixen paral·lelismes temàtics entre la sèrie clàssica i la moderna.
JSN: Jo no dubtaria a qualificar-te com un autèntic líder del fandom. Com creus que es construeix el prestigi dins la comunitat fan?
MM: Dius que tinc prestigi i t'ho agraeixo. Són molt diferents, veritat, el prestigi i la fama. Ser famós és relativament fàcil, tant com ser infame... Imagino que el prestigi és una cosa a la què no s'aspira tant, però es conrea més. Cal compartir, per descomptat, com deien Nick Furia i Steve Rogers. Cal reflexionar i ser sincer amb un mateix, tractar d'apartar-se de modes, hypes i sarcasmes. Però, sobretot, cal escoltar, escoltar i compartir allò que uns altres pensen, perquè sempre se n’aprèn. Per molts anys que portis ficat en un fandom, per molt que sàpigues la matrícula del cotxe que portava el càtering de l'última pel·lícula de James Cameron, mai ho saps tot: ningú és més que ningú perquè sap més dades. En tot cas, aquesta persona pot ser una font major de riquesa per al conjunt d'espectadors o lectors. Cal tenir-ho clar i creure-ho, entre altres coses, perquè és veritat. Sempre s'aprèn i les dades no ho són tot, pel que deia abans: interacció. La interacció entre elements, el diàleg entre un capítol de 2015 i un altre de 1965 és quelcom que no es resumeix en seccions de Trivia i curiositats. Aquí entra l'element humà, i això vol dir que cada persona nova que connecti aquests dos punts pot descobrir alguna cosa que ningú més havia vist i que pot tenir ramificacions noves, meravelloses i inesperades.
JSN: Com t'apropes al fenomen d’El Ministerio del Tiempo? És una continuació lògica del teu interès en Doctor Who?
MM: El meu primer acostament és una notícia que diu “TVE prepara el Doctor Who espanyol” i la meva reacció és que em poso a tremolar. Amb el temps em recomponc, faig això que et deia de ser sincer amb un mateix i, llegint bé les notícies, arribo a una conclusió: espera't a veure-ho. Quan va arribar el primer teaser, em va semblar que era una cosa diferent, i amb el primer tràiler, el de l'escena dels nazis perseguint el maqui, ja vaig veure que allò no només seria diferent, sinó que podia ser una cosa molt, molt bona, sense antecedents en la televisió espanyola. I així ha estat.
JSN: I d'aquest interès inicial passes a escriure fanfiction…
MM: Em passa una cosa molt curiosa: adoro Doctor Who, però em va semblar terriblement complicat escriure ficció a partir de la sèrie. Ho vaig intentar una vegada, amb el fanfiction “Vell amic” i no he tornat a intentar-ho en aquest format, excepte per a un parell de guions de curtmetratge. No obstant això, amb El Ministerio del Tiempo m'ha passat a l'inrevés: em resulta molt més còmode, més natural, escriure ficció a partir de la sèrie que escriure sobre la pròpia sèrie.
Citació recomanada
SÁNCHEZ-NAVARRO, Jordi. El senyor ministre d'assumptes fan: entrevista a Marcos Muñoz (I). COMeIN [en línia], juliol-agost 2015, núm. 46. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n46.1552
