D'amors i de gossos

Dixie Eng, gerent de l'hotel, fa una ronda per les habitacions per comprovar que els seus hostes es troben bé. Dins dels dormitoris s'escolta música clàssica. Hi ha joguines, mantes i altres records de casa. Un cartell a cada porta deixa entreveure la personalitat del client: ansietat per separació, mestre de la fuita, golafre. “A veure com et trobes avui” -diu Dixie- mentre Oliver sacseja la cua i olora les seves sabates. Al pis de dalt, uns retrievers de Labrador miren la televisió, uns schnauzers esperen el seu torn a la perruqueria i uns gats amb les ungles pintades de rosa descansen a l'ampit de la finestra. És un dia com un altre qualsevol a l’Olde Towne Pet Resort (Virgínia, Estats Units), un luxós complex amb 240 habitacions, spa, piscina i zona de jocs, on centenars de gossos i gats passen el dia entre exercicis, passejades i tractaments de bellesa.

La història de Dixie Eng va aconseguir, fa uns quants mesos, algunes pàgines destacades a la premsa americana. Exgerent d'hotels ben conceptuats (Georgetown Inn, Hotel George i Capitol Skyline, entre d’altres), Dixie va ser també la primera dona a dirigir l'associació d'hotels de Washington DC. El fet que deixés una carrera prometedora al món de l'hostaleria d'alt standing per dirigir un establiment dedicat a les mascotes, es va publicar llavors com una divertida curiositat. No obstant això, vista en perspectiva, la deriva de Dixie podria llegir-se ara com una barreja entre cop de sort i visió de futur. Avui aquesta executiva s'ha transformat en un referent dins d'un segment de mercat que no para de créixer: el dels productes i serveis de luxe per a animals de companyia.

El sector de la moda és, per exemple, un dels que més destaca dins de la indústria de productes a mida per als nostres amics canins. Sarah Butler, periodista de The Guardian, assenyala alguns dels últims hits del vestuari animal al Regne Unit: jaquetes de disseny que costen 170 lliures, jerseis amb motius nadalencs, capes de pluja hi-tech, bodies, samarretes, xandalls... Tot desapareix de les prestatgeries. “Quan Marks & Spencer, Barbour, John Lewis, Asda i, fins i tot, la marca de roba adolescent American Apparel comencen a fabricar vestuari per a gossos, és innegable que estem davant d’una nova tendència” -alerta Sarah. Les xifres del sector corroboren la seva afirmació. Empreses com Pets Corner, la segona major cadena de botigues per a animals d'Anglaterra, va registrar en l'últim any un augment del 35% en la venda d'abrics i conjunts de disseny pensats per satisfer els desitjos d'amos disposats a pagar uns bons diners perquè els seus cadells vagin a l'última.

Alguns autors insisteixen a afirmar que els animals de companyia són un grup cada vegada més important de ‘nous consumidors’. Ara bé, potser una apreciació més enraonada duria a reconèixer que la participació animal en tot això no va més enllà d'acceptar, de més o menys bon grat, els capritxos i projeccions dels seus benvolguts amos. I malgrat que la majoria de nosaltres possiblement estaríem disposats a admetre que les nostres mascotes poden viure una vida feliç sense abrics de color rosa, festes d'aniversari o sessions d'aromateràpia, també és veritat que la nostra tendència natural a assignar emocions i sentiments humans a altres espècies ha propiciat un especial brou de cultiu per a la proliferació de productes per a animals fins fa poc destinats exclusivament a les persones: assegurances de vida, programes de viatgers freqüents, parcs aquàtics per a gossos…

L'antropòloga Margo de Mello ens dóna algunes pistes per entendre els entramats de la nostra complexa relació amb altres criatures del regne animal. Sosté que la moderna cultura de les mascotes, tal com la coneixem avui, és un producte de les nostres societats postmodernes. Encara que el concepte modern d'animals de companyia existeix a Occident des del segle XIX, en temps passats la seva funció social estava basada, fonamentalment, en la noció d'utilitat (la guarda de la propietat privada, la caça, el treball en el camp, etc.). Segons aquesta autora, no va ser fins a mitjan segle XX que el vincle entre humans i animals domèstics va passar a sostenir-se en la noció humana d'afectivitat, una transformació que, en el marc de les societats capitalistes, va tenir com una de les seves moltes conseqüències l'expansió massiva de la indústria “pet”.

Personalment, m'agraden els animals i tinc la ferma convicció que la nostra convivència amb ells pot ser profundament plaent, estimulant i beneficiosa, principalment per a nosaltres els humans. Si ens fixem, per exemple, en els molts mil·lennis d'adaptació en què es fonamenta la relació entre homes i gossos, ens trobem davant una forma extraordinària d'intel·ligència entre espècies. Diversos estudis ens parlen de la capacitat que tenen els gossos d'interpretar el nostre llenguatge corporal, intuir el nostre estat d'ànim i adaptar-se a la nostra estranya i canviant vida social.

Potser hauríem d'aprendre més d'ells. De la seva capacitat per establir relacions que es construeixen des de la simplicitat, del fet d'estar junts, de la lleialtat i del plaer de les coses més bàsiques: menjar, córrer, jugar, explorar olors, moviments i sonoritats que ens envolten. Tot això que ens ve donat per la naturalesa, i que no fa falta comprar en botigues de mascotes.