Alejandro Casona, poeta i dramaturg de la generació del 27, deia que parlar poc, però malament, és parlar massa. L’actual president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, no acostuma a parlar massa, però diu moltes ‘coses’ que donen per a una antologia de titulars periodístics. En aquest article es recullen alguns exemples de la cosificació del seu discurs polític i se n’apunten algunes possibles causes.
Precisament, l’origen etimològic de la paraula ‘cosa’ es troba en el llatí causa, que indica el motiu d’una acció, però amb el pas del temps es va usar per referir un assumpte o motiu de conversació i, més endavant, un objecte. Les causes de les ‘coses’ de Rajoy poden ser múltiples i insospitades, però aquí s’analitzen merament des de dues aproximacions: la lingüística i la politològica.
Tradicionalment s’havia considerat que la competència lingüística d’una persona venia determinada pel seu domini del lèxic, de la gramàtica i de la prosòdia. Hymes (1971) va definir el concepte de competència comunicativa en un intent d’anar més enllà de la lingüística, atès que considerava que cal formar enunciats correctes gramaticalment, però també apropiats socialment. Així, el titular següent exemplifica de manera clara aquest nivell competencial, ja que es tracta d’una oració impecable a nivell sintàctic, però buida, vaga i pueril dins d’una declaració emesa per un president d’Estat.
La competència comunicativa inclou, a més de la lingüística, la competència socio-lingüística (determinada per la comunicació no verbal i el registre), la competència discursiva i la competència estratègica. Aquesta darrera implica la capacitat d’usar recursos que compensin certes mancances de coneixement, com pot ser l’escassetat de lèxic.
La monotonia o pobresa lèxica consisteix en l’ús reiterat i excessiu d’alguns mots per expressar idees diferents i per a les quals existeix terminologia precisa. Com es fa palès en els titulars següents, l’ús del substantiu ‘cosa’ resta qualitat a la informació.
Successos, esdeveniments, incidents, escàndols, episodis... són alguns dels substantius que es podrien haver utilitzat per denotar una major competència comunicativa.
En aquest cas, es podria haver referit a: delictes, faltes, infraccions...
I en aquest, a: problemes, dilemes, assumptes, conflictes...
Sobretot en l’ensenyament de llengües estrangeres, s’ha demostrat que la por a cometre errors duu a no prendre riscos a l’hora de parlar i, en conseqüència, se’n ressent la fluïdesa comunicativa. En el titular següent, tot i la voluntat de superació que expressa el contingut, es delata el temor per concretar temes quan s’usen les ‘coses’ eufemísticament.
En una aproximació més literària, cal recordar que la cosificació és una de les característiques del gènere de l’esperpent. Imaginem per uns moments què diria el seu creador, Valle-Inclán, exponent de la generació del 98 i reconegut carlista, sobre aquest titular.
Entrant ja en política, en el llibre Las 48 leyes del poder, de Robert Green, es poden trobar algunes de les claus per entendre certes declaracions del líder polític. La quarta llei, per exemple, disposa que sempre s’ha de dir menys del que és estrictament necessari.
La llei número 21 recomana als líders fingir candidesa per atrapar els càndids i, en concret, especifica: mostri’s més babau que la seva víctima. Tot i que algunes lleis –com aquesta– poden semblar dictades pel sentit de l’humor i la ironia, el bestseller de Green s’ha considerat sovint una versió contemporània d’El Príncep de Maquiavel o L’art de la guerra de Sun Tzu.
La llei 38 estableix que un líder pot pensar com vulgui, però ha de comportar-se com tothom. En un exercici de mimetisme majestàtic, en la declaració següent el president se situa –com un més i com si res– en la responsabilitat col·lectiva davant la crisi.
Segons la llei número 36, cal menystenir les coses que no es poden obtenir: ignorar-les és la millor de les revenges. En la notícia següent sembla evident que davant la dificultat de controlar la corrupció, el president escull l’estratègia d’evitar pronunciar-la.
Una de les darreres lleis, la 46, estipula que el líder mai no ha de mostrar-se massa perfecte. I així ho va seguir Mariano Rajoy a l’hora de fer balanç a meitat de legislatura, a tenor d’aquesta declaració.
L’estil de fer política de l’actual president ha estat qualificat pel politòleg gallec Antón Losada com “marianisme”. En el seu llibre Código Mariano afirma que hi ha dues teories que explicarien la seva supervivència política: una apel·la a la sort i l’altra a la condició gallega del personatge.
Deixant de banda l’anàlisi personal i àcida del seu paisà, hi ha indicis que apunten que certes ‘coses’ del “marianisme” poden crear escola i encomanar-se entre les files populars. Només un parell de declaracions (de l’alcaldessa de València i del president d’Extremadura) com a exemple:
Serà interessant seguir l’evolució d’aquest discurs cosificat en el darrer tram de govern i esperem –ni que sigui en pro de la competència comunicativa– que els reis (ara que també són plurals) li portin al president molta lectura: llibres, premsa i altres ‘coses’.
Per a saber-ne més:
Green, R. (2004). Las 48 leyes del poder. Madrid: Espasa Libros.
Hymes, D. H. (1971). “Acerca de la competencia comunicativa”. A: Llobera et al. (1995). Competencia comunicativa. Documentos básicos en la enseñanza de lenguas extranjeras. Madrid: Edelsa, p. 27-47.
Losada, A. (2014). Código Mariano. Desmontando a Mariano Rajoy. Barcelona: Roca Editorial.
Entrevista a Antón Losada en el programa La ventana (Cadena SER).
Citació recomanada
SIVERA, Sílvia. Les 'coses' del president. COMeIN [en línia], desembre 2014, núm. 39. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n39.1485
