Crear, verb transitiu

En les societats actuals, competitives, frenètiques i saturades d'informació, hi ha una demanda imperiosa de creativitat. Van a l’alça les solucions innovadores, d'idees trencadores, tot el que és desigual, disruptiu, original o, per utilitzar una expressió de moda, “outside of the box”. Els beneficis de la creativitat semblen, en efecte, il·limitats: en les arts la creativitat impulsa noves formes d'expansió i revitalitza la cultura, en les ciències ajuda a resoldre problemes complexos, i per moltes organitzacions i empreses es tradueix directament en beneficis econòmics. Podem afirmar que la nostra societat sempre ha reverenciat les ments extraordinàriament creatives, ja sigui Steve Jobs o Sigmund Freud. Però, què motiva la creativitat humana? Què és el que marca la diferència entre les persones altament creatives i les que no ho són tant?

Arthur Leonard Schawlow, premi Nobel de Física el 1981, va respondre de la següent manera a aquesta mateixa pregunta: "L'amor pel que es fa. Els científics més reeixits -va afirmar llavors- sovint no són els més talentosos, sinó els que estan impulsats per la curiositat i pel desig de trobar una resposta als seus interrogants". D'alguna manera el que descrivia Schawlow és el que la psicòloga Teresa Amabile identifica com el “principi de motivació intrínseca de la creativitat”. Dit de manera simple, es tracta de la nostra propensió natural a ser més creatius quan estem motivats pel gaudiment personal d’allò que fem. Per a un atleta és la passió per l’esport; per a un artista, la necessitat implacable d'expressar-se; per a un científic com Schawlow, la pura alegria de descobrir alguna cosa nova.

Durant més de tres dècades, psicòlegs i científics socials han estudiat la motivació intrínseca com a motor de la creativitat. De forma particular, en l'àmbit de les organitzacions, s'ha indagat molt sobre el paper que juga en tot això el context laboral. Diversos estudis han demostrat -per sorpresa del sentit comú- que les pressions o els incentius exògens (fins i tot els incentius econòmics) tenen molt poc impacte sobre l'augment de la creativitat. En el seu lloc, factors com l’interès personal, les emocions positives, l'autonomia o l’impuls de superació individual són els que ens motiven a sortir de la nostra zona de confort i provar noves maneres de resoldre problemes. Dit en termes simples, quan gaudim del nostre treball augmenta la nostra disposició a córrer riscs i a persistir en els nostres esforços per desenvolupar i refinar idees. Per descomptat seria ingenu considerar que la passió és l'única cosa que motiva un professional creatiu a anar cada matí a l'oficina. Un bon sou o, si més no, una retribució econòmica justa és el punt de partida de qualsevol relació laboral ben avinguda. Però una vegada superada aquesta condició elemental, la motivació personal resulta clau. Almenys així ho indica la ciència: com més implicats emocionalment estem en el que fem, millor predisposats a proposar solucions creatives.

És llavors la creativitat un assumpte personal? Estem subjectes a la nostra capacitat o propensió individual al risc i a la innovació? Afirmar-ho suposaria conformar-nos amb una imatge incompleta. En efecte, diversos estudis han assenyalat que una de les principals limitacions de la recerca sobre la creativitat és la seva dependència de l'individu, posant com a exemple el molt que els acadèmics han invertit a explorar trets de la personalitat de les persones especialment creatives. En contrapartida, estudis més recents posen en evidència la importància de l'entorn social, la qual cosa, en l'àmbit professional, es tradueix en aspectes tan diversos com l'organització del temps i dels espais de treball, les jerarquies, les relacions entre companys, els sistemes d'intercanvi d'informació, o el consum de cafè a l'oficina.

Resulta doncs interessant pensar la creativitat com una construcció col·lectiva. Des d'aquest punt de vista els llocs de treball podrien ser entesos com a espais de trobada, llocs en els quals passen coses, en els quals es plantegen tasques i problemes que requereixen del coneixement, les visions de món i les idees de moltes persones. El propi coneixement (individual o col·lectiu) resulta llavors d'un procés social on la interacció amb el context advé un element clau de la nostra capacitat d'aprendre i generar idees. Això és el que plantegen teories com la cognició distribuïda, que afirma que el coneixement (ergo, la nostra capacitat creadora) està dispers en el món social, en les persones amb les quals interaccionem, en els artefactes que ens envolten o en les tecnologies que utilitzem en la nostra vida quotidiana.

Per a molts, experimentem avui una supremacia de la creativitat i de la innovació que, estretament vinculada a l'economia, activa relats que apel·len a la fascinació pel nou, buidant-les de sentit. Possiblement tenen raó. Però també és veritat que vivim en societats complexes, que ens col·loquen davant de problemes igualment complexos que requereixen de la nostra capacitat creativa com a individus i com a societat. Al cap i a la fi, com diu Edgar Morin, d'això es tracta la complexitat: un entramat d'esdeveniments, accions, interaccions, determinacions i atzars que cobren forma i s'esvaeixen contínuament. Pensar la nostra existència des d’aquesta perspectiva suposa acceptar que estem destinats a obrir camí en un entramat inextricable de relacions socials on preval el desordre, l'ambigüitat i la incertesa. Mirem-ho com una oportunitat, o millor dit, com un estímul a la creativitat. I, si pot ser, també com un moment històric en el qual, més que mai, necessitem recuperar el sentit més social i transformador dels nostres actes creatius.