Papallones a l’estómac

Una altra cosa ben diferent, però, és el que estem veient últimament en televisió. L’exemple més recent és l’anunci de caramels de Migueláñez, copiat directament d’un vídeo que va tenir una gran viralitat a Youtube.

 

 

En aquest cas, no sé si ha estat imposat pel propi client (sempre n’hi ha d’aquells creatius que ja han pensat d’antuvi com ha de ser l’espot); o si l’agència de publicitat els ha marcat un golàs per amagar la seva manca d’idees. Sigui quina sigui la causa, el resultat no deixa de ser decebedor.

 

Tots els que estimem la publicitat sabem que aquesta professió és, com moltes d’altres, molt vocacional, i veure campanyes com aquestes ens fa mal. Sí, senyors i senyores, els publicistes som una espècie que és fanàtica de la seva feina; qui sinó aguantaria horaris inacabables, situacions frustrants i un estrès que, en lloc de ser puntual, és continuat i gairebé indispensable per treure el millor de nosaltres mateixos? Som uns malalts que encara sentim papallones a l’estómac quan veiem bones campanyes i ens fa certa ràbia, per què no dir-ho, no haver-ho pensat nosaltres abans. És per això que demano que no parem de donar-li voltes a les coses, que traiem el millor del nostre caparró i que no deixem d’estimar aquesta feina tan apassionant. Si no ho sentim així, realment és millor dedicar-nos a una altra cosa, perquè aquesta professió ens exigeix molt.

 

No pot ser que plagiem d’Internet i ens quedem tan amples. Si el vídeo va tenir èxit en el seu moment -compta amb més de quatre milions i mig de visites-, va ser per l’efecte de sorpresa indispensable en tota viralitat, però absurd, un any més tard, en un espot a la televisió generalista. M’agradaria pensar que algun dia deixarem d’encuirassar-nos sota l’excusa de la crisi econòmica i la corresponent por que tenen molts anunciants, per tornar a fer campanyes sorprenents i de qualitat. 

 

Quan estudiava la carrera, la publicitat espanyola era de les poques indústries que es situaven entre les deu millors del món. Sí, eren mitjan els noranta, i la idea estesa era que aquí, amb pocs recursos (això no ha canviat mai), teníem grans idees. Sí, era el moment d’una publicitat més conceptual, amb agències com Casadevall & Pedreño i les seves campanyes per a Sanex o per a la cola d’enganxar Talens amb el divertit espot de les monges. També començava *S,C,P,F… amb un Toni Segarra, provinent de Delvico, al capdavant del departament creatiu, revolucionant el panorama publicitari espanyol amb campanyes per a Evax, Ikea o BMW, entre d’altres.

 

Amb tot això, només volia fer una crida a tornar a ser valents i defensar les bones idees. Aquest país mai ha tingut grans pressupostos destinats a la publicitat, però tampoc ens han mancat idees innovadores. 

 

Anunciants, no tingueu por i torneu a creure en la publicitat. Estimeu-la. Si ho feu, potser se us encomanen les papallones a la panxa, que, un cop les sentiu, no voldreu deixar mai de sentir.