Autobiografia d'un `meme¿ (o com vaig aprendre a deixar de preocupar-me i estimar una broma convertida en viral)

Tenia tot a punt per dedicar el meu COMeIN a les micronarratives com a gènere emergent, sobretot a les xarxes socials. Però heus aquí que inesperadament em veig escrivint una curiosa experiència personal sobre Twitter, els memes i la Família Reial.

Dia 19 de juny, a les 10 del matí, en un moment d'impasse entre activitats serioses de la vida quotidiana em venç la curiositat i segueixo alguns dels comentaris sobre la cerimònia de coronació del ja rei Felip VI, que té lloc en aquest mateix moment. Una foto familiar profundament oficial i lògicament cerimoniosa capta la meva atenció, desperta la meva entremaliada ment intertextual, faig una associació d'idees que converteixo en imatge i comparteixo a Twitter sense més transcendència. Dotze hores més tard, i davant la meva total sorpresa i estupefacció, la imatge havia obtingut més de 3.000 retweets, havia estat marcada com a favorita 1.200 vegades i havia contribuït significativament a que la premsa (fins i tot internacional) destaqués, entre les principals reaccions humorístiques en xarxes socials, la comparació entre una imatge de les infantes Leonor i Sofia amb les germanes bessones que apareixen al film El resplandor. Sense voler, la meva devoció per Kubrick m'havia portat a crear un meme.

Sense sospitar-ho, em vaig veure immers en la voràgine social fruit de la connexió entre actualitat, humor, crítica i expectació d'un esdeveniment únic. Ara que la bogeria s’ha esvaït, comparteixo amb vosaltres algunes de les coses que he après d'aquesta experiència:

- Vita brevis. Òbviament la vida d'un meme tan lligat a l'actualitat és curta, encara que lligada als ritmes de la vida quotidiana. Així, la coincidència temporal amb la celebració de l'acte oficial ha generat pràcticament el 70 % dels retweets, però la cadència s'ha mantingut constant fins ben entrada la matinada del dia següent.

- La gent ho fa gran. D'entre les mencions, la major part còmplices, algunes directament identificatives: “Os juro por mi vida que he pensado lo mismo”, “Estaba pensando hacer ese mismo montaje”, “Lo estaba haciendo yo!!!! has sido más rápido... esta vez... jajajajaja”, són alguns exemples. D’altres han afegit elements més sarcàstics, ampliant l'impacte icònic de la imatge com a element de distància irònica (que és el que pretenia), així com la seva dimensió crítica i reivindicativa (que també, encara que en menor mesura), tant de l’acte en sí com de la seva cobertura en mitjans: “Leti es muy cinéfila, lo dijeron en el nodo de @tve_tve”, “O sea que a las de El Resplandor las vistió Nanos”, són també exemples. Finalment, hi ha hagut –molt poques– mencions crítiques davant el muntatge, en fixar la seva atenció en les menors. Encara que el muntatge no falta al respecte a ningú al meu entendre, en tot cas serveixi aquest article com a expressió pública de la meva total falta de pretensió d'ofendre a ningú ni de construir cap simbolisme en particular més enllà de mostrar amb humor similituds raonables a partir d'una foto pública de figures públiques.

- Però d’on venen? De la petita anàlisi que vaig realitzar a posteriori, destaco aquest mapa de procedència de les piulades, que vaig fer amb l’eina gratuita Tweetchup i que mostra una distribució en dos grans focus, Madrid i diferents àrees de la perifèria peninsular, tot i que deixo possibles interpretacions en mans d’experts (ne tirez pas sur le ‘memiste’!):

- Les idees són a l’aire i els memes són quadrats. Una hora més tard, la revista Playground es feia ressò d'una comparació pràcticament idèntica, realitzada per un altre usuari de Twitter, @CKatarsis (de fet, una empresa de comunicació i creativitat). Lògicament, era bastant previsible que altres ments entremaliades i cinèfiles establissin la mateixa connexió, però jo vaig tenir la sort d'arribar una mica abans, la qual cosa va ser decisiva quant a la viralitat de la meva versió. Aquesta segona imatge és interessant per la coincidència, però també per la diferència. Com veieu, adopta un format quadrat propi dels memes (en el meu cas ni se'm va passar pel cap, va ser pur impuls) i pren íntegrament la foto original de la cerimònia, situant les bessones de ficció a la part inferior. D'aquesta manera es crea un meme ‘estàndard’ i, de pas, reflecteix una cura per no alterar les imatges originals. Així, encara que l'impacte en xarxes socials d'aquesta versió va ser notablement inferior, va ser el que va saltar a la premsa digital com a exemple de meme popular. Un possible motiu? Format més propi dels memes i absència d'intervenció sobre les imatges, la qual cosa facilita la seva circulació corporativa.

Font: Cadena Ser

Així, aquesta versió va aparèixer a publicacions com el Periódico ABC de Monterrey, Quién o Vanguardia (totes elles de Mèxic) o la ja esmentada ressenya a la web de la Cadena Ser. Per tant, podem dir que ambdues versions van tenir dos circuits de difusió totalment diferents: la primera, més primerenca i immediata, a través dels usuaris de Twitter i d’altres xarxes socials; la segona, més adaptada al format meme, a través de mitjans de comunicació digitals, que solen seguir-se mútuament.

- Milers de retweets i favorits, milers de nou seguidors? Doncs no. Certament, aquestes hores d’efervescència m’han ajudat a guanyar seguidors a Twitter (gràcies, per cert!), però en una proporció relativa, en el meu cas aproximadament un 7%.

- La creativitat també és viral. No només altres usuaris van fer associacions similars, sinó que d’altres van establir noves connexions cinèfiles, com aquesta, en la qual es fa referència, obertament reivindicativa, a un moment clau del film:

Epíleg.

Escric aquest article 24 hores després d’enviar un tweet de repercussió inesperada i fugaç, convertit en un curiós fragment d'història personal i interessant element de reflexió, en primera persona, sobre el que Henry Jenkins denomina spreadable media, el que podríem traduir com ‘continguts disseminables’: D'on surten? Per què? On van i per quin camí? Pel que he pogut comprovar, és un viatge ben curiós.

Banda sonora:

King Crimson – In the court of the Crimson King (40th anniversary edition, inclou 21st Century Schizoid Man).

Wendy Carlos – Rediscovering Lost Scores Vol. 1 (2005, inclou diversos temes composats per a The Shining).

Per saber-ne més:

Henkins, H.; Ford, S.; Green, J. (2013). Spreadable media. Creating value and meaning in a networked culture. Nova York: New York University Press.

Citació recomanada

ROIG, Antoni. Autobiografia d'un ‘meme’ (o com vaig aprendre a deixar de preocupar-me i estimar una broma convertida en viral). COMeIN [en línia], juny 2014, núm. 34. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n34.1444

creativitat; cinema; cultura digital; viralitat; xarxes socials;