El temps i l’espai han condicionat l’exercici del periodisme des dels seus orígens. En l’actualitat, si bé la multimedialitat i l’hipertextualitat han permès superar les limitacions dels suports convencionals, la immediatesa informativa ha suposat un nou repte. En un context de crisi econòmica, on es multipliquen els emissors i, per tant, la competència, ser el primer site a oferir una història i aconseguir viralitzar-la encara que no estigui verificada significa incrementar audiència i ingressos. L’impacte d’aquesta tendència esquerda fonaments clàssics de la labor informativa.
En el periodisme, com en qualsevol altra professió, hi ha dites de caràcter popular que intenten resumir l’essència de la labor que exerceixen. Aquests fan ús de l’exageració i amb això aconsegueixen la finalitat perseguida: gravar-se en el comú dels mortals i/o justificar comportaments extrems. Així, en el cas que ens ocupa, són conegudes frases com “no és notícia que un gos mossegui un home sinó que un home mossegui un gos” o “mai deixis que la realitat espatlli una bona notícia”. Amb tot, al seu pòsit es descobreix un cert indici d’autenticitat ja que el reporter sempre busca l’excepcional, allò que impacta i aconsegueix atraure una major audiència perquè, com més públic es tingui, més beneficis obtindran amb la publicitat. D’aquesta manera el periodisme s’ha debatut sempre en un difícil equilibri entre aconseguir aquests objectius i al temps exercir la seva labor amb responsabilitat i rigor.
Aquesta tensió s’incrementa en l’entorn digital. D’una banda, des de la irrupció de l’anomenada Societat de la Informació, augmenta la possibilitat d’accedir a les dades i això fa més necessari el procés de selecció. D’una altra, l’obertura de la comunicació pública incrementa el nombre d’actors i subjectes que difonen continguts i augmenta la competència per atraure l’atenció del públic. Aquesta absència de barreres a l’entrada té com a conseqüència la proliferació de sites de notícies. Així mateix, apareixen noves modalitats de periodisme, com l’anomenat brand journalism que, encara que pugui presentar històries de qualitat i ben elaborades, està promogut per una marca o empresa que persegueix un cert posicionament. En altres casos, es presenten continguts que no han sigut necessàriament elaborats per professionals perquè, amb el desenvolupament del periodisme ciutadà, l’usuari es converteix en relator de la història.
A aquest panorama cal sumar la pressió de la immediatesa informativa que impera en aquest nou context i el resultat, si més no, posa en dubte el rigor informatiu dels últims temps en circular notícies que han resultat falses i que prèviament no van ser contrastades.
Davant d’aquesta realitat no han faltat les veus crítiques que s’encarreguen de denunciar i alertar dels perills de les males pràctiques. Així, alguns periodistes es dediquen a rastrejar i assenyalar els errors comesos en els mitjans, com és el cas de Craig Silverman que edita Regret the Error al Poynter Insitute.
La pregunta ineludible que sorgeix després de trobar exemples on s’ha demostrat que la notícia no era certa, especialment en els casos en què no es va comprovar o va contrastar la informació, és si els beneficis que pot reportar al site publicar una història que suma milers de visites permet passar per alt el fet que pugui ser falsa. En una anàlisi publicada recentment a Elpais.com amb el suggeridor titular “Que la realidad no estropee una buena historia viral” s’aborda aquesta qüestió amb la visió d’experts i responsables d’algunes pàgines web. I encara que recull paraules de lament per la tendència que porta a publicar continguts abans de contrastar-los, es reconeixen els avantatges competitius d’oferir la història el primer i inclús, en algun cas, es deixa en mans del lector la responsabilitat de discernir i filtrar la validesa d’aquells continguts que reben.
Un repàs als codis deontològics de la professió ens permet observa que es mostren contundents i coincidents en aquest aspecte. Així, per posar algun exemple, el Código Deontológico de la FAPE assenyala, entre els principis d’actuació, la necessitat de buscar la veritat i això suposa que el periodista “deberá fundamentar las informaciones que difunda, lo que incluye el deber de contrastar las fuentes”. El Col·legi de Periodistes de Catalunya, per la seva banda, també inclou entre els principis reconeguts en el seu Codi Deontològic la necessitat de publicar només aquelles informacions o continguts fonamentats.
La pròpia Constitució Espanyola en abordar en l’article 20 la llibertat d’expressió reconeix el dret “a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió”. La veracitat no equival a oferir una veritat absoluta i totalment objectiva sinó que, tal com s’explica en la Sentència del Tribunal Constitucional 6/1988 de 21 de gener, implica el deure previ a la publicació de dur a terme de forma diligent les accions necessàries per contrastar i comprovar allò que és transmès, en aquest cas, els fets.
A l’article “De la verdad informativa a la 'información veraz' de la Constitución Española de 1978. Una reflexión sobre la verdad exigible desde el derecho de la información” la professora i investigadora Ana Azurmendi revisa les sentències del Tribunal Constitucional que des de 1980 fins a 2005 contribueixen a dotar de significat el terme “veracitat” en el context informatiu. Destaca una de les conclusions a les que arriba en el seu estudi on assenyala que “sea quien sea el agente –profesional o no del periodismo– que difunde una noticia en los medios de comunicación, se le exigirán los mismos requisitos de veracidad que a un periodista”. Amb això planteja la veracitat com una obligació extensiva a tot subjecte que s’encarregui de difondre informació i això té importants implicacions en l’actual context comunicatiu en què, com s'ha assenyalat, proliferen llocs de notícies no elaborades per professionals.
Encara que comprovar les informacions pugui semblar una pràctica en desús o que no està de moda, la veritat és que verificar la informació és un principi fonamental de la labor informativa plenament vigent i, al mateix temps, una garantia per exercir la professió de manera responsable. En aquesta línia són diversos els periodistes que estan reivindicant i posant en valor les millors pràctiques de verificació dutes a terme inclús en moments de crisi o emergència quan impera una major incertesa. Així, per citar un cas recent, el manual Verification Handbook. A definitive guide to verifying digital content for emergency coverage presenta la visió de diferents experts que analitzen la cobertura informativa de diversos esdeveniments a través d’una sèrie d’estudis de cas.
Davant de la immediatesa que reina a l’entorn digital, contrastar les dades pot semblar que alenteix la publicació de la notícia. No obstant això, la clau per superar aquesta trava està en la formació, conèixer la tecnologia i aprofitar les possibilitats que ens ofereixen els recursos digitals per a localitzar l’origen de la informació, accedir a més fonts o testimonis i distingir ràpidament quins continguts han sigut manipulats.
Citació recomanada
MARTÍNEZ MARTÍNEZ ,Silvia. Darrere la petjada de la veritat: reflexió sobre el rigor informatiu. COMeIN [en línia], febrer 2014, núm. 30. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n30.1414
