La primera activitat de l'assignatura de Comunitats de pràctica que imparteixo en el marc del Postgrau en Xarxes Socials i Intercanvi de Coneixement és un exercici de reflexió que els estudiants han de fer sobre el concepte de compartir. Les seves aportacions m'han servit d'inspiració i els dec, doncs, la idea d'escriure aquest article.
Acabem de deixar enrere el Nadal i durant aquestes dates, per la majoria de les cases, hauran passat multitud de personatges màgics: el Tió català, l'Apapaldor gallec, l'Olentzero basc, l'Esteru càntabre, el Pare Noel , els Reis Mags... i cadascun haurà deixat regals i joguines. Així, cada 7 de gener, els pares revivim dos recurrents problemes: el primer, on guardar les joguines noves, i el segon, recordar als més petits que les joguines cal compartir-les. Això últim és una cosa que els nostres progenitors ens van ensenyar des de ben petits, i que nosaltres ensenyem als nostres fills i que aquests ensenyaran als seus.
Alguns autors com Kropotkin ( 1920 ) consideren que compartir és una condició innata en l'home. L'home ha compartit les seves experiències i el seu coneixement per poder progressar. Des del Neolític, passant pels gremis de l'edat mitjana i fins a arribar als nostres dies augmentats per les xarxes socials, podrem trobar multitud d'exemples sobre el que Kropotkin defensa. Els homes del neolític compartien trucs de cultius i tècniques de terrisseria. En els gremis artesanals, els aprenents treballaven només a canvi d'aprendre un ofici; el seu salari era el coneixement que li transferia el mestre. I així fins a arribar a l'actualitat en què, a través de les xarxes socials, compartim fotos, informacions, sentiments i gairebé qualsevol cosa compartible. Una de les últimes tendències és el consum col·laboratiu. A www.consumocolaborativo.com es pot compartir cotxe, pàrquing, bicicletes, intercanviar cases , etc.
Però si és així, si realment portem en el nostre ADN aquesta tendència, per què ens costa compartir una joguina? Probablement, perquè no necessitem compartir-la. Necessitem intercanviar el nostre coneixement, les nostres experiències però no necessitem compartir una joguina tret que ens interessi la joguina de l'altre i vulguem intercanviar-les. Crec que tots estarem d'acord que ens costa menys compartir una idea a Twitter que deixar el cotxe a un amic.
Les comunitats de pràctica, de les quals ja he parlat en articles anteriors, es basen en l'aprenentatge i intercanvi d'experiències professionals. Els seus membres es comprometen a compartir les seves bones pràctiques, la seva perícia i coneixement amb aquells que exerceixen la mateixa responsabilitat o activitat professional. Descrit així sona fàcil i atractiu per a empleats i –sobretot– empreses que veuen en les comunitats de pràctica l'oportunitat de resoldre problemes i augmentar el rendiment dels seus treballadors. Però amb el simple compromís dels seus empleats no n'hi ha prou; aquest s'ha de basar en alguna cosa més forta que l'interès, els incentius o la imposició de la direcció de torn. I no hi ha res més fort que la necessitat.
Si un grup de treballadors ha de complir uns determinats objectius de venda pot ser que decideixin compartir les seves tàctiques i estratègies per convèncer els clients i així augmentar els seus resultats. Si els professors d'estadística de diferents facultats es proposen millorar el rendiment dels seus estudiants, probablement intercanviaran tècniques docents i recursos didàctics . I els uns i els altres –sense ni tan sols saber-ho– crearan comunitats de pràctica amb èxit.
La necessitat és el primer factor d'èxit de les comunitats de pràctica. És la necessitat el que fa compartir als seus membres el seu coneixement i expertesa. Hi basaran el seu compromís i mantindran el seu interès en la comunitat mentre aquesta necessitat existeixi o sigui reemplaçada per una altra.
Compartim per necessitat. En la prehistòria necessitàvem intercanviar, cooperar i col·laborar per progressar. I ho hem seguit fent al llarg de la història de la humanitat i ho continuarem fent. Perquè així funcionem. El mateix que a tots els nens –a uns més que altres– els ha costat, els costa i els costarà prestar les seves joguines, però n’aprendran.
Per saber-ne més:
SANZ-MARTOS, Sandra (2012). Comunidades de práctica: el valor de aprender de los pares. Barcelona: Editorial UOC.
Citació recomanada
SANZ MARTOS, Sandra. Què costa més compartir: una idea o una joguina? COMeIN [en línia], gener 2014, núm. 29. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n29.1402
