El contingut és el rei

L'agost passat Kevin Spacey, en un inspirador discurs pronunciat al Festival de Televisió d'Edimburg, va llançar a l'auditori la següent pregunta: "Veure 13 hores de contingut cinemàtic unitari difereix en alguna cosa de veure una pel·lícula?". L'actor, guanyador d'un Oscar i fins fa poc vinculat gairebé en exclusiva al món cinematogràfic, posava sobre la taula la incòmoda qüestió de les noves formes de narrativa i distribució audiovisual. I concloïa: "El suport i la longitud s'han tornat irrellevants ... l'important és el contingut ".

Aquestes paraules tenen especial significat si les posem en context. Les formulava el protagonista de House of cards, una sèrie dirigida per David Fincher i produïda per Netflix ‒pes pesant del Video On Demand (VoD) a tot el món‒ en exclusiva per als subscriptors de la seva plataforma. Però el veritablement nou, el que va fer a molts executius de televisió regirar-se a les cadires, va ser que se saltessin les regles de la graella al pujar aquesta "ficció serialitzada" al complet i de cop al seu servei de VoD, fent que tot el contingut estigués disponible a demanda i a voluntat dels seus abonats des del primer dia. I sense sobrepreu. Una estrena de 13 capítols en què s'havien invertit 100 milions de dòlars (segons declaracions del director de continguts de la companyia) que estava inclosa en els seus 7,99 dòlars al mes.

El negoci no sembla haver sortit malament: tindrà segona temporada, s'ha venut a diversos països (a Espanya l'ha emès, a raó de capítol setmanal, Digital+) i ha estat la primera sèrie web-only guanyadora d'un Emmy a la millor direcció . L'exemple de Netflix amb House of cards és un dels molts que posen de manifest que alguna cosa ha canviat a la indústria de la producció i distribució de continguts audiovisuals.

Han aparegut nous actors (com Netflix) que fan negoci satisfent nous hàbits de consum: veure el que vulguis, quan vulguis, on vulguis i en la quantitat que et vingui de gust. I a un preu raonable. Ha sorgit un nou operador, més poderós, informat i social que mai. Els constants esforços per respectar les estrenes simultànies en diferents països s'han tornat gairebé una necessitat per evitar la fuga d'una audiència cap a altres alternatives, si no es té el contingut legal a l'abast en un oceà cibernètic plagat d'informació i spoilers.

També ha canviat l'estructura econòmica del negoci. Que les finestres audiovisuals trontollen no és cap secret: ja no rendeixen el que rendien abans. Ni tampoc són tan predictibles. I mentre el risc econòmic creix, la finestra digital es baralla per fer-se un lloc entre les sales de cinema i el home entertainment, que no ha sabut (encara) traspassar el testimoni al vídeo per streaming.

Proves pilot no en falten: Pacific Rim i Guerra Mundial Z testejaven una venda anticipada, que incloïa l'entrada de cinema juntament amb la pre-reserva de la descàrrega digital de la pel·lícula (uns 25 dòlars en el cas de la primera i 50 dòlars en el cas de la segona) tan aviat estigués disponible. El servei de VoD British Film Institute ofereix una altra modalitat del mateix concepte: incloure dins la seva oferta estrenes day-and-date, és a dir, poder veure per streaming, previ pagament, una pel·lícula el mateix dia de la seva estrena en cinemes.

S'observa, també, cert canvi en la percepció que de les finestres té el mateix creador. Pensem, per exemple, en l'aposta de Soderbergh per HBO (i no per les sales de cinema) per estrenar la seva alabada Behind the Candelabra. En algun punt d'aquest procés la pantalla gran va deixar de ser, per a alguns, la meca del cineasta.

A Espanya, a més d'aferrar-nos al model tradicional, lluitem contra molins de vent. El handicap tecnològic (les limitacions de la banda ampla són més que evidents) i la lenta implantació de la televisió connectada o SmartTV, cal sumar unes xifres de pirateria francament preocupants. Urgeix educar en la percepció del valor de la propietat intel·lectual i conscienciar que s'hi assenta el futur de la pròpia indústria. Però també necessitem apostar per una major flexibilitat del model i deixar de veure la digitalització com una amenaça. L'exemple de la indústria musical hauria de ser suficient per a reconèixer que és possible la reconversió del model de negoci i el pagament per continguts amb una tarifa competitiva.

Oferta, per fortuna, no falta. Filmin, Wuaki.tv, Nubeox, Yomvi, Filmotech... busquen fer-se el seu forat amb un catàleg solvent, tarifes planes (algunes més competitives que altres) i l'esquer del consum transaccional, la versió digital del lloguer de pel·lícules al videoclub de tota la vida, amb l'avantatge de no haver de moure's de casa. Però aquests nous actors segueixen enfrontant-se a dificultats i a moltes restriccions. L'adquisició de drets segueix sent cara. Els terminis d'explotació, poc realistes.

Aquest procés de transformació, del qual encara desconeixem el resultat final, està començant a cridar l'atenció de diferents programes educatius, que pretenen formar una nova generació de professionals especialitzats en aquesta nova realitat del sector. Un d'ells, amb el qual tinc la sort de col·laborar, és el postgrau en Distribució Audiovisual: VoD i nous models de negoci (UOC-filmin), que ja va per la segona edició, i en què proporcionem una formació multidisciplinària. Perquè si alguna cosa ha deixat clara la tan gastada "crisi del sector audiovisual" és que cal conèixer tant els antics actors com els nous, analitzar el comportament de l'audiència i assumir que les finestres ja no són inamovibles, perquè, com defensava Kevin Spacey en el seu discurs, això és una indústria en la qual el contingut segueix sent el rei.

Per saber-ne més:

Visita el blog del postgrau (distribucion-audiovisual.blogs.uoc.edu)