El semestre passat vaig ser alumne de l'assignatura Teoria i tècniques de les relacions públiques II, de la llicenciatura de Publicitat i Relacions Públiques a la UOC, i he d'agrair al sistema curricular d'aquesta disciplina la possibilitat que m'ha ofert d'avançar l'exercici professional de les relacions amb els mitjans abans de finalitzar la carrera.
Gràcies a l'esmentada assignatura, vaig tenir l'oportunitat de desenvolupar en mi una nova faceta: la de comunicador-relacions públiques. Aquesta faceta estava dormida i s'ha despertat per l'obligatorietat d'unes pràctiques com a part de l'activitat acadèmica dels meus estudis.
Considero que aquesta matèria és una base imprescindible per a tot professional de les relacions públiques i m'ha servit per familiaritzar-me amb les tècniques de comunicació amb els públics, tant interns com externs, i principalment amb els mitjans. Què és el que m'ha semblat més interessant i ha motivat aquest article? La possibilitat d'escriure cartes i que me les publiquessin en els diaris més importants, a nivell nacional, i amb major nombre de lectors.
Aquesta experiència acadèmica, des del punt de vista de l'estudiant, ens obre una porta abans d'acabar la llicenciatura per interactuar amb els mitjans com a comunicadors i expressar la nostra creativitat redactora. Les principals estratègies que vaig utilitzar perquè em publiquessin les cartes van ser aquestes quatre: seguir una temàtica que relacionés la tecnologia amb els mitjans de comunicació (xarxes socials, tendència de la publicitat d'avui dia, etc.); utilitzar temes d'actualitat que tinguessin la possibilitat de ser publicats en un diari saturat d'informació; remetre-les a diaris amb els quals estic més familiaritzat, pel seu format, per la seva línia editorial o perquè els llegeixo habitualment, i sobretot adaptar-me als requeriments d'estil periodístic exigits pel mitjà (titulació atractiva, brevetat en el contingut, correcció lèxica, etc.).
El que un mitjà em publiqués una carta era indicatiu que havia passat el filtre del gatekeeper que controlava la informació del mitjà corresponent. I que hagués decidit publicar la meva carta traslladava el procés d'avaluació al propi mitjà, a l'entorn professional. L'avaluació ja no l'estava fent la universitat sinó que s'havia externalitzat, valorant-me els resultats que havia estat capaç d'aconseguir per la meva formació universitària en relació amb allò que es demanda en l'àmbit professional de les media relations: aconseguir cobertura informativa i influir en l'agenda mediàtica.
La publicació d'una carta darrere d'una altra, i fins i tot de la mateixa carta en diversos diaris, demostrava que les meves cartes tenien interès periodístic, qualitat en l'escriptura i adequació a la línia editorial del mitjà. Per la meva banda, he sentit un reconeixement cap al treball que he dut a terme com a part de la meva experiència formativa, un reconeixement que ha arribat de la mà de mitjans de comunicació com El País, El Mundo, ABC, Diario de León o La Voz de Almeria.
Aquest model d'innovació pedagògica en el camp de les relacions públiques brinda als estudiants una forma de començar a bregar amb els mitjans de comunicació i ens permet assumir el conseqüent risc que comporta exposar-se al món real. Una àrdua tasca que em porta a la ment una gran cita de Nelson Mandela: "Tot sembla impossible fins que es fa".
Per saber-ne més:
Lalueza, F.; Estanyol, E. (2012). "Relaciones con los medios: una experiencia formativa en el marco del EEES", a Relaciones públicas: El diálogo de las organizaciones, p. 23-38. Sevilla: AIRP.
Citació recomanada
SALAS BLANCO, Julio. 'Media relations': així es comença. COMeIN [en línia], setembre 2013, núm. 25. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n25.1364
Estudiant de Publicitat i Relacions Públiques a la UOC i responsable de màrqueting digital a una empresa del sector públic