Lobbisme tristament inútil

El lobbisme és l'àmbit de les relacions públiques orientat a influir en les decisions dels poders públics. Si l'esgarrifós degoteig de suïcidis registrat entre els afectats pels desnonaments ha propiciat que el Govern central acceptés modificar la Llei Hipotecària, podríem considerar-lo una forma extrema i punyent de lobbisme: el lobbisme involuntari dels desesperats, el lobbisme de cost inassumible, el lobbisme macabre.

El proppassat 15 de maig va entrar en vigor la Ley 1/2013, de medidas para reforzar la protección a los deudores hipotecarios, reestructuración de deuda y alquiler social. El clam ciutadà en contra de les regles del joc hipotecari vigents fins aleshores havia dut el Govern espanyol a moure fitxa mitjançant aquesta nova normativa, suposadament sensible al drama social i humà dels desnonaments.

L'origen d'aquesta llei rau en una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) impulsada per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) i altres entitats socials. Perquè una ILP arribi al Congrés, es requereixen 500.000 signatures. En aquesta ocasió, la xifra gairebé es va triplicar però la iniciativa va estar a punt de no ser acceptada. Finalment, el Partit Popular (PP) va rectificar davant la creixent pressió social i la iniciativa va ser admesa a tràmit. Molts mitjans de comunicació van atribuir el gir del PP a un tràgic succés: el mateix dia que havia de portar-se a terme la votació es va fer públic el suïcidi de dos pensionistes a Mallorca. Acabaven de rebre una notificació de desnonament.

Prèviament, la PAH havia desenvolupat una intensa campanya de lobbisme dirigida a assegurar que la nova normativa incorporés la dació en pagament retroactiva, la moratòria dels desnonaments i el lloguer social. L'element més vistós ‒i polèmic‒ d'aquesta campanya va ser l'anomenat escrache, que consisteix a manifestar-se en el lloc on treballa o resideix un polític per posar-lo en evidència davant del seu entorn més pròxim. A l'Argentina, es va emprar per assenyalar els torturadors de la dictadura. A Espanya s'ha dirigit contra els que s'han mostrat políticament insensibles al drama de les persones que perden la seva llar però mantenen un deute que els impedirà tornar a aixecar cap mai més, és a dir, contra el que alguns denominen el genocidi financer.

En resposta a les acusacions criminalitzadores formulades pels polítics que van ser objecte d'escrache, la PAH va elaborar un protocol per garantir el desenvolupament pacífic d'aquestes accions, evitar les molèsties a tercers, salvaguardar la labor dels mitjans de comunicació i protegir els menors. Aquest protocol es va publicar al web de la Plataforma (juntament amb un kit gràfic) i també es va divulgar en format flyer entre els participants de cada acció d'aquesta mena.

Malgrat el seu indiscutible protagonisme mediàtic, però, l'escrache és només una de les eines comunicatives emprades per la PAH. N'ha usat moltes altres, i gairebé sempre força cridaneres. L'acció iniciàtica "Este banco engaña, estafa y echa a la gente de su casa", que va folrar els vidres i els caixers de nombroses entitats bancàries amb adhesius acusadors, ja va resultar prometedora en aquest sentit.

Per possibilitar que la seva ILP fos admesa a tràmit malgrat les reticències existents, el febrer d'aquest any la PAH va engegar la campanya d'enviament massiu d'emails oiga.me. Aquesta acció va generar més d'un milió de missatges de correu electrònic dirigits als diputats del PP per demanar-los que acceptessin tramitar la iniciativa.

L'acció comunicativa més recent de la PAH és la realització i difusió, a inicis d'aquest mes de maig, del vídeo "De ciutadà a president". En aquest vídeo, diversos ciutadans es dirigeixen al president del Govern espanyol des d'una pantalla (tal com Rajoy sol comparèixer últimament davant els periodistes quan vol esquivar les preguntes de la premsa) per exposar-li les seves demandes relatives a la reforma hipotecària. En tot just un parell de setmanes ja ha superat els 150.000 visionats a YouTube.

Amb "De ciutadà a president", la PAH completa la trilogia videogràfica iniciada el passat març amb el vídeo "De afectado a diputado", en el qual diverses persones que es troben en procés d'execució hipotecària feien una crida als diputats del PP perquè els escoltessin abans de decidir sobre la ILP, i prosseguida l'abril amb el vídeo "Mensaje a los votantes del PP", en resposta a les acusacions de partidisme rebudes per la Plataforma. Conjuntament, aquests dos vídeos superen els 375.000 visionats en el moment d'escriure aquest article.

La PAH ha combinat totes aquestes accions ‒i moltes altres‒ amb una excel·lent estratègia de media relations, la qual cosa li ha permès prodigar-se en els mitjans de comunicació i emprar-los sovint com a altaveu de les seves reivindicacions. L'ús que ha fet de les xarxes socials (especialment Facebook, Twitter i YouTube) també ha estat modèlic.

I tot això... ha servit per a alguna cosa? Doncs la veritat és que no gaire. La Ley 1/2013, votada en solitari pel PP sense acceptar esmenes de cap grup parlamentari, descarta la dació en pagament i tampoc es contempla la retroactivitat en la seva aplicació. Retornar el pis al banc, doncs, segueix sense eximir del deute contret, en contra de la que ha estat la principal demanda de la PAH des de la seva constitució el 2009. A les millores que incorpora la nova llei, a més, només podrà acollir-s'hi un petit percentatge dels afectats i ningú que ja hagi estat desnonat abans de la seva entrada en vigor. Tant s'allunya la llei de la ILP original, que les entitats que l'havien promogut es van veure obligades a emetre un comunicat en el qual anunciaven la seva decisió de retirar la iniciativa per "posar en evidència que el projecte de llei del PP suposa el rebuig a la ILP que es va presentar al Congrés".

No hi va fer res que la PAH hagués desenvolupat una impecable campanya de lobbisme de base (grassroots lobbying) i que la ILP que va impulsar a favor de la dació en pagament retroactiva comptés ‒segons l'enquesta realitzada per Metroscopia per a El País‒ amb el suport del 90% dels ciutadans espanyols. No hi va fer res que la Llei Hipotecària vigent sigui una llei promulgada el 1946 i episòdicament apedaçada des de llavors. No hi va fer res que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea dictaminés que les lleis espanyoles sobre desnonaments no garanteixen als ciutadans una protecció suficient enfront de clàusules abusives de les hipoteques i que vulneren la normativa comunitària. No hi va fer res que tant el Consell General del Poder Judicial com els jutges degans instessin també a reformar la normativa.

No hi va fer res ni tan sols que, en el que portem d'any, a Espanya ja s'hagi superat la desena de suïcidis vinculats als desnonaments. De fet, el mateix dia que la nova llei va entrar en vigor es va saber d'un nou cas: un home de 45 anys s'havia llevat la vida a Múrcia mentre esperava la visita de la comissió judicial que tenia previst desnonar-lo per l'impagament de la seva hipoteca.

El lobbisme és una activitat comunicativa que serveix per a informar i sensibilitzar els poders públics ‒i molt particularment el legislador‒ sobre els punts de vista d'aquells que, d'alguna manera, es veuen afectats per l'actuació de l'Administració. Enfront de poders que governen d'esquena a la ciutadania, però, el lobbisme de base resulta inútil. És trist constatar-ho, sí. Però més trist és que als familiars i amics dels suïcides se'ls hagi negat l'únic consol que els quedava: pensar que la terrible pèrdua serviria per canviar, de debò, la llei que va segar aquestes vides.