Dirigida per Pablo Larraín, protagonitzada per Gael García Bernal i nominada per a l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, acaba d'estrenar-se a Espanya No. El film recrea la gestació de la campanya publicitària que va enderrocar Pinochet.
El 1988 Xile vivia sota el jou de la dictadura d'Augusto Pinochet, iniciada el 1973 amb el sagnant cop d'estat que va posar fi al govern constitucional de Salvador Allende. La pressió internacional havia dut al dictador a buscar certa legitimació democràtica a través d'un plebiscit nacional, previst per la Constitució de 1980 que ell mateix havia instaurat. En el molt previsible cas de vèncer el sí, Pinochet seguiria en el poder vuit anys més, entre 1989 i 1997. Sorprenentment unides, les forces de l'oposició van saber aprofitar aquesta escletxa d'alè democràtic que obria el plebiscit per orquestrar una hàbil campanya publicitària a favor del no.
En el film No (2012), Pablo Larraín narra l'astuta concepció d'aquesta campanya i la seva voluntariosa implementació contra vent i marea a través de la figura de l'executiu publicitari René Saavedra (Gael García Bernal), fill d'exiliats però relativament acomodat a les bondats del capitalisme restituït per la dictadura. Una història molt suggeridora –basada en una obra teatral d'Antonio Skármeta– que Larraín potencia jugant a fons tres bases.
La primera, l'ús de velles càmeres de vídeo vuitanteres per al rodatge de la pel·lícula. D'aquesta manera, s'accentua enormement la sensació de realitat i s'integren sense fissures les imatges d'arxiu de l'època, fins al punt que resulta difícil diferenciar-les de les enregistrades ex novo per al film.
La segona, un repartiment senzillament perfecte. Al mexicà Gael García Bernal –amb un més que acceptable accent xilè– li basten els segons inicials de la pel·lícula per dibuixar amb traç fi un personatge fascinant que va guanyant complexitat a mesura que avança el metratge i que barreja de forma molt creïble desarmant vulnerabilitat i aclaparadora convicció. Els seus duels interpretatius amb Alfredo Castro, que encarna el seu cap en l'agència (un dels principals assessors de la campanya oficialista pel sí), resulten memorables. Les escenes que comparteixen García Bernal i Antonia Zegerz traspuen una barreja de tendresa i de resignació genuïnament emotives.
I la tercera basa, el to de la pel·lícula. Malgrat el dramatisme de la situació descrita i a la transcendència dels fets narrats, Larraín opta per donar al seu film un tractament lleuger, subtil, amb nombroses notes de comèdia. No es recrea en les arestes tràgiques de la dictadura xilena però les evidència amb apunts precisos i efectius. És una opció arriscada, però que es revela plenament encertada i feliçment coherent amb l'esperit la campanya publicitària que ens explica No. Una campanya que, en comptes d'atacar les atrocitats comeses pel règim de Pinochet, va preferir brindar als xilens un missatge esperançador: l'alegria tornarà a Xile després del parèntesi dictatorial.
En el context politicoeconòmic en què vivim actualment, no està gens malament que algú ens recordi que l'esperança ven i que els missatges positius convencen, ja que no anem gens sobrats dels uns ni de l'altra. Però per als que prefereixin cabussar-se en els pestilents llots de la corrupció, aquesta setmana s'estrena La trama (Broken City, 2013), una altra molt recomanable pel·lícula que, juntament amb No, constitueix un excel·lent programa doble per als malalts de la comunicació política.
Citació recomanada
LALUEZA, Ferran. Publicitat alliberadora. COMeIN [en línia], febrer 2013, núm. 19. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n19.1311