De la polzada als dígits: preservació de materials audiovisuals

Un bon tractament documental i garantir-ne la preservació són dos factors claus per poder conservar el patrimoni audiovisual d’un país. Actualment els processos de digitalització són una realitat, però encara no han arribat a transformar digitalment tot el fons nascut analògic. La celebració del dia mundial del Patrimoni Audiovisual i la recent publicació d’un article sobre la temàtica, han estat bones excuses per parlar-ne.

El passat 27 d’octubre es va celebrar el dia mundial del Patrimoni Audiovisual. Des de Televisió de Catalunya i Televisió Valenciana es van fer ressò de la jornada amb la difusió del vídeo Descobreix l’arxiu i del document elaborat per la Unitat de documentació de RTVV on s’explica, amb el programa Dossiers titulat “Poeta de meravelles, Vicent Andrés Estellés”, la feina d’anàlisi del model de treball del departament de documentació i la reutilització del fons preservat. Un exemple brillant de documentació periodística. Per altra banda, el Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) de l'Ajuntament de Girona també va aprofitar l’avinentesa per inaugurar el Museu de la Fotografia de Girona (MFGi), un nou museu virtual accessible a través de dispositius mòbils (iPad i iPhone) i a través del web.

Recordar la necessitat de preservar i difondre una part significativa del patrimoni cultural, les imatges i els sons que configuren la memòria dels segles XX i XXI, és una tasca atorgada als departaments de documentació dels mitjans de comunicació, dels arxius, dels arxius fílmics, de les biblioteques, dels museus, etc. però que no compta amb el recolzament, ni nacional ni estatal, de cap normativa legal ni organisme regulador. A nivell europeu sí que hi ha les iniciatives i orientacions elaborades per la IFTA/FIAT que, tot i ser molt generals, permeten no començar des de zero.

Amb els processos de digitalització iniciats fa aproximadament una dècada, els diferents centres que compten amb materials audiovisuals estan fent una tasca important per preservar i posar a disposició dels usuaris els seus fons patrimonials. Tal com comenten González-Ruiz, Térmens i Ribera (2012), existeix el perill de pèrdua a causa del deteriorament de les gravacions en suports magnètics i també de la desaparició dels aparells necessaris per a la seva lectura.

Així com els processos de selecció, anàlisi i tractament documental han estat elaborats a mida, segons les necessitats de cada centre, majoritàriament les polítiques de preservació i digitalització també han representat aquest esforç, fet de manera individual per cada institució. Cal tenir en compte que hi ha una distribució desigual dels recursos: la situació de Televisió de Catalunya i d’una televisió local, per posar un exemple, és antagònica tot i que la importància dels seus fons té un valor inestimable. Les possibilitats sorgides amb la posterior explotació –tant interna, dels mateixos usuaris/periodistes, com comercial– són un dels motius principals per no defallir en el repte.

La documentació audiovisual és una matèria que tant s’imparteix en els graus d’informació com en els graus de comunicació, amb petites variants. La pràctica ens evidencia que els comunicadors necessiten els documentalistes per poder recuperar la informació amb rapidesa i eficàcia però, una vegada tot s’ha digitalitzat, es menysvalora l’anàlisi i el tractament documental, ja que amb un clic s’accedeix als materials audiovisuals de manera autònoma. Però sense la riquesa que aporten les metadades, el resum, els criteris unificadors de títol i els llenguatges controlats, entre d’altres, no seria possible trobar els continguts.

Els avantatges de la digitalització són evidents. Les rutines periodístiques han fet un gir i els comunicadors han guanyat temps amb la desaparició del funcionament analògic. Els documentalistes, en canvi, han vist multiplicada la seva feina ja que durant anys han estat tractant els materials nascuts digitals i a la vegada digitalitzant tot el fons antic. Procés que encara no està finalitzat en la majoria de mitjans ni centres. Perquè us feu una idea del volum preservat a TV3 al llarg dels seus gairebé 30 anys de vida, ens hauríem de passar 35 anys asseguts al sofà per poder visionar tot el seu fons.

Per saber-ne més:

González-Ruiz, D.; Térmens, M.; Ribera, M. (2012). “Aspectos técnicos de la digitalización de fondos documentales”, a El Profesional de la Información, vol. 21, núm 5.

Citació recomanada

OLLÉ, Candela. De la polzada als dígits: preservació de materials audiovisuals. COMeIN [en línia], novembre 2012, núm. 16. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n16.1275

cultura digital; documentació; periodisme; televisió;