Robotització o humanització de la informació?

En el decurs de la interacció amb el nostre entorn informatiu quotidià, d’un temps ençà sovintegen experiències com les quatre següents.

“Retrobo casualment una antiga i apreciada col·lega de feina. Ens proposem de quedar per a prendre un cafè i posar-nos al dia. Intercanviem uns pocs e-mails, gairebé telegràfics, per quedar. Al tercer missatge, al frame dret de Gmail em surt un enllaç que ofereix: ‘Us organitzem el casament’.”

“Tot comentant sobre ciutats interessants per visitar, algú en una comunicació privada, em suggereix Lisboa. Tot seguit, durant uns quants dies, els anuncis turístics de Lisboa em persegueixen pels aplicatius i pàgines web que visito.”

“Em roben l’iPod. Ràpidament em plouen ofertes del producte perdut i altres relacionats.”

“Sovint llegeixo per Facebook opinions polítiques. Ocasionalment poso ‘m’agrada’ o faig comentaris a aquestes opinions. Esporàdicament n’emeto per iniciativa pròpia. En un moment donat, i durant un temps, el frame dret de Facebook em proposa fer-me fan d’un determinat líder polític, tot i que no m’hi sento especialment proper.”

El denominador comú de situacions verídiques com aquestes apunta clarament en una direcció. El nostre entorn informatiu personal està cada vegada més automatitzat. I això té implicacions que amb prou feines albirem, no tan sols a nivell individual, sinó també en el terreny organitzatiu i social. Aquí destacarem un parell d’aquestes implicacions que són conseqüència d’una personalització quasi sempre automatitzada i de vegades cega, però podeu ampliar-ne exemples i arguments al llibre d’Eli Pariser The filter bubble.

La primera: una potencial major fragmentació i polarització social. En aquesta línia, per exemple, en un posicionament sobre els eixos polítics –diguem-ne– esquerra-dreta, o unionista-independentista, hom pot estar situat en molt diverses coordenades i pot anar-les variant. A més, a hom li pot interessar, li hauria d’interessar, sempre escoltar veus allunyades del seu posicionament actual. Ara bé, els algorismes automàtics que regeixen Facebook afavoreixen sovint que llisquis a determinades zones molt acotades, i potser extremes, de posicionament polític. I que t’hi enroquis. Mentrestant, les opinions llunyanes a la teva cada cop seran menys audibles i et sonaran més estranyes, cas d’arribar-te.

I la segona: les regles de joc d’alguns d’aquests entorns són, per la seva complexitat i dinamisme, opaques per als usuaris malgrat pugui haver-ne una versió publicada. Pocs s’entretenen a consultar les normes de funcionament i copsar-ne les implicacions, ni que sigui superficialment. Un exemple d’això és la política de personalització de Google i les seves conseqüències. Primer de tot està el propi concepte de personalització: comporta que el resultat de la cerca que hi fas no és pas universal, sinó pensat per a tu. Pensat en cursiva perquè és un programari molt complex de recuperació d’informació qui actua, i no pas la ment d’una persona. Com a usuaris no podem saber ben bé les conseqüències de tot això, però sí fer-nos-en una idea. Per exemple, si tu hi fas una cerca, és improbable que cliquis més enllà dels 10 primers enllaços. Ara bé, si ho fas, ni que sigui per error o per joc, és molt probable que aquests enllaços clicats apareguin amunt en la propera cerca. A més, Google combinarà el teu històric en el propi buscador amb la teva traça a Gmail, Youtube i altres per a personalitzar la teva cerca. Certament això pot tenir en determinats moments avantatges per a tu i per a qui vulgui vendre’t productes o serveis. Però també té el risc que quedis encasellat pel programari en unes preferències i perfil que no reconeixeries com a teus en general, o si més no que voldries de vegades aparcar davant unes necessitats concretes diferents de les habituals. En tot cas, el funcionament actual és molt diferent del Google als seus inicis, basat en les preferències de tota la comunitat d’usuaris. Malgrat tot, el pitjor no és que això hagi canviat, sinó que sovint ni tan sols no en som conscients i nosaltres mateixos automatitzem el nostre comportament informatiu.

Com podria solucionar-se tot això? Evidentment no es qüestió de suprimir Google, Facebook, Amazon i altres aplicacions gratuïtes, el model de negoci dels quals és afavorir la compra de productes o serveis per part dels usuaris, i que ens faciliten la vida a tots. Però algunes coses podrien canviar.

Una línia de millora afectaria els propis aplicatius. Hauria de facilitar-se que l’usuari visualitzi en tot moment el seu perfil en relació a altres usuaris. És a dir, que cadascú pugui tenir una representació tangible de com el programari el veu a ell, en relació al terme mitjà dels altres usuaris. I hauria de permetre’s que l’usuari activi quan ho consideri oportú una cerca singular fora d’aquest perfil. Fins i tot es podria plantejar que cadascú pogués modificar el seu perfil en un moment donat, tot establint per pròpia voluntat una discontinuïtat respecte el seu perfil històric, enregistrat i interpretat aquest automàticament.

L’altra possible via de millora, combinable amb l’anterior, seria reforçar la intermediació per part de persones, softwares o una combinació d’uns i altres. La idea és que aquests intermediaris treballin per a efectuar un filtratge qualificat d’informació, des del punt de vista de prioritzar els interessos propis de l’usuari final (enfront dels potencials venedors), ja sigui com a individu o en tant que integrant d’una organització o entorn social. De fet, aquesta idea és al darrera de desenvolupaments actuals tan diversos com ara els serveis d’informació corporativa a mida que fan seguiment i anàlisi d’un sector de negoci o la vinculació de les biblioteques publiques a Viquipèdia. Igualment, aquest desenvolupament d’intermediaris qualificats inspira perfils professionals moderns com el content curator, que –com apunta la nostra companya Sandra Sanz– no és altra cosa que un documentalista o gestor d’informació.

Citació recomanada

COBARSÍ-MORALES, Josep. Robotització o humanització de la informació? COMeIN [en línia], octubre 2012, núm. 15. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n15.1269