L'abraçada de l'os

«És una persona amb més experiència, és predictible, és un polític de la vella escola». Aquestes són les floretes que el president rus, Vladímir Putin, va tirar recentment al seu homòleg estatunidenc, Joe Biden, quan un periodista li va preguntar si en les presidencials que se celebraran enguany al país nord-americà preferia una victòria de Biden o de Donald Trump (probable candidat republicà si res ni ningú no ho remeia). Putin elogiant Biden i menystenint el seu estimat col·lega Trump? Doncs sí, una abraçada de l’os en tota regla.

L’expressió abraçada de l’os serveix per descriure les mostres d’afecte i simpatia que, en realitat, volen danyar els qui les reben. Per ser president dels Estats Units, ser amic de Putin constitueix un demèrit greu més que una medalla que hom pugui lluir amb orgull. De fet, per a la carrera electoral de l’expresident Trump, l’ombra de la ingerència russa constitueix un llast notable. A conseqüència, la proclama del president rus lloant Biden i menyspreant Trump no vol res més que escenificar un distanciament amb el (pre)candidat republicà per així promoure les seves aspiracions.

En contrast amb la dilatada experiència de Putin en els serveis secrets i en les anomenades clavegueres de l’estat, aquesta estratègia pot semblar poc subtil; una maniobra matussera i massa evident. Tanmateix, la seva efectivitat potencial és elevada si tenim en compte que bona part de l’electorat de Trump no destaca precisament per la seva sofisticació intel·lectual.

Encara que oficialment l’animal que simbolitza Rússia és l’àguila bicèfala, en l’imaginari popular és un os

Font: imatge creada per Ferran Lalueza amb l’eina SeaArt AI

Sempre a l’aguait, Volodímir Zelenski –president ucraïnès– va trigar només un parell de dies a contraprogramar les declaracions de Putin reiterant la seva invitació dirigida a Trump perquè visiti Ucraïna i vegi amb els seus ulls els desastres de la guerra desencadenada per Rússia. En això d’escenificar avinences (i desavinences) sense escatimar cops d’efecte, Zelenski mostra certament un mestratge difícil d’igualar.

Malgrat que Winston Churchill –primer ministre britànic en els períodes 1940-1945 i 1951-1955– ja ens advertís fa temps que la política fa estranys companys de llit, sembla que la geopolítica actual encara està embolicant més la troca en aquest aspecte. Veure Putin alineat amb Biden i Zelenski cortejant Trump (gran artífex del bloqueig de l’ajuda financera i militar que Ucraïna fa temps que espera dels Estats Units) provoca sorpresa i desconcert. L’estratègia de l’abraçada de l’os, no obstant això, ens permet interpretar i dotar de sentit aquest intercanvi de parelles insòlit.

Regal enverinat

De fet, és molt similar a allò que hem vist moltes vegades en films policíacs: una organització mafiosa obre un compte milionari a nom d’un policia honest perquè sembli corrupte o un cos policial atorga un tracte de favor a un conspicu delinqüent perquè els seus companyons el considerin un delator. Sempre un regal enverinat.

Si considerem que últimament el màrqueting electoral sovint sembla focalitzar-se més a descoratjar els partidaris de l’adversari que a convèncer els seguidors propis, l’estratègia de complimentar qui volem enfonsar resulta força pertinent. En les relacions públiques convencionals, es busquen aliats que puguin avalar-nos: prescriptors que parlin bé de nosaltres amb més credibilitat que el nostre mer autobombo. En aquest nou escenari, en canvi, són els enemics els qui ens elogien per procurar-nos així el màxim descrèdit. I és que la polarització sociopolítica creixent sens dubte té molt a veure amb la profusió actual d’abraçades de l’os.

Efectivament, l’ecosistema més procliu a les abraçades de l’os és el de la polarització extrema, la qual promulga l’«amb mi o contra mi». Per què? Perquè un escenari d’aquest tipus permet convertir en estigma el mer acostament a l’altre bàndol.

Desmarcar-se dels afins

Per descomptat, abans d’una contesa electoral, les forces polítiques condemnades a entendre’s sempre han jugat a escenificar desavinences que els permetin marcar territori i diferenciar la seva proposta. A Espanya, ho hem vist amb el PP respecte a Vox o amb el PSOE respecte a Podemos primer i últimament respecte a Sumar. A Catalunya, les diferents formacions del bloc independentista també han escenificat sovint enfrontaments, encara que, en aquest cas, penso que se’ls ha escapat la mà i que aquests enfrontaments ja tenen més de realitat que d’escenificació. Amb tot, una cosa és distanciar-se dels afins i una altra de molt diferent és apropar-se als contraris tot sabent que aquesta interacció els penalitzarà.

En aquesta línia, al nostre país, recentment, hem constatat la facilitat amb què els contactes i acords eventuals entre partits anomenats constitucionalistes i partits independentistes es convertien en una arma llancívola usada per atacar els integrants del mateix bloc que pactaven amb l’enemic, és a dir, amb el diable. Una arma, per cert, que fàcilment pot esdevenir bumerang en anar-se revelant que els qui més van demonitzar aquests contactes també els van mantenir i que els qui més van repudiar aquests acords també els van sospesar.

Ens agradi o no, la veritat és que en la política actual els nostres oponents ja ens defineixen més que els nostres aliats. Sabent que no podem agradar tothom, ens esforcem a agradar els qui odien al rival. I en aquest context, que el rival sigui percebut com algú pròxim a nosaltres té un efecte devastador per a la nostra imatge. D’aquí la perillositat de les abraçades de l’os. I per aquest motiu alguns ja no es vanaglorien enumerant les entitats i personalitats que els segueixen en les xarxes socials, sinó enumerant les entitats i personalitats per les quals han estat bloquejats en aquestes plataformes digitals que –precisament– tant han contribuït a pol·linitzar la polarització.