Patologia fanàtica i dictadura del bon gust

L'anterior vídeo, més enllà de la comicitat, representa un d'aquests tants discursos que relacionen el significat de fan amb activitats psicòpates o desordres emocionals. L'autora nord-americana Joli Jensen creu que la relació malaltissa que se sol establir entre fans, estrelles i mitjans de comunicació és una constant que respon més a conviccions fatalistes sobre processos socials actuals que a una relació real entre l'activitat dels fans, les estrelles i els productes mediàtics distribuïts en massa. La concepció dels fans com individus obsessius i solitaris ens remet a una imatge d'alienació de l'individu dins de la massa, així com a la imatge del fan que viu entre les multituds i que és víctima de la irracionalitat i de la persuasió dels mitjans de comunicació. L'absència i la pèrdua constant del valor comunitari tradicional i el poder dels mitjans de comunicació són les causes principals de la preocupació d'aquest tipus de crítica sociocultural contemporània.

D'aquesta manera, les tendències o usos fanàtics es defineixen, segons aquest model patològic, com una forma de compensació psicològica, un intent d'expulsar els fantasmes i els buits de la vida moderna. Jensen creu que l'associació del consum que els seguidors fan d'un determinat producte cultural anomenat, vagament, de masses, determina l'estatus d'aquests mateixos receptors, qualificant-los de vulgars o motivats per l'excés i l'emoció propis de les classes populars. O el que és el mateix, certa ideologia associada al bon gust motiva la segregació dels individus qualificats culturalment, representants del bon gust, d'aquells altres desposseïts de prestigi cultural, de bon gust.

 
Aquesta idea que relaciona el consum cultural amb les diferències socials té l'origen en l'obra del sociòleg francès Pierre Bourdieu qui, partint d'una metàfora amb el sistema capitalista, descriu els processos d'acumulació culturals des d'una perspectiva econòmica. Per Bourdieu hi ha tres tipus de capital: simbòlic (prestigi), cultural (gust) i econòmic (diners). Distribuïts de manera desigual entre la societat, aquests capitals permeten l'existència de classes i fraccions de classe definides segons la quantitat de capital heretat o que s'està en disposició d'adquirir. El concepte clau que utilitza és el de distinció: les lluites de poder entre les diferents classes o fraccions de classe es materialitzen en la necessitat de posseir suficient capital per guanyar avantatge o reconciliar-se un mateix amb les seves condicions de vida, de manera que de cada grup diferenciat defensarà i cultivarà un particular estil de vida, un particular gust cultural.

 
En la mateixa línia i amb l'objectiu d'il·lustrar aquesta legitimació de les diferències socials que porta implícit el consum cultural, s'erigeix el treball de John Fiske. Per l'anglès, la cultura oficial, igual que els diners, distingeix entre aquells que la posseeixen i els que no. Invertir en educació, en l'adquisició de certs tipus de gustos i competències legitimades socialment "produirà un retorn social en termes de millors perspectives de treball, augment de prestigi social i una posició socioeconòmica més elevada".

Un altre dels discursos que justifiquen l'activitat patològica dels fans associada al consum de la cultura considerada de rang inferior ve donat per la descripció de les activitats fanàtiques com a representants de l'excés i l'exhibició emocional (per exemple, les manifestacions histèriques a la porta de els hotels on s'allotja alguna estrella de cinema o al voltant de la catifa vermella en els lliuraments de premis o festivals de cinema). La base d'aquesta apreciació es troba en la dicotomia existent entre raó i emoció associades a la distinció cultural: si la racionalitat s'associa al coneixement objectiu de la realitat social i física, l'emoció, ja des dels postulats de la Il·lustració, es relaciona amb la subjectivitat, la imaginació i la irracionalitat. En paraules de Jensen: "Les emocions, segons aquesta lògica, porten a una perillosa imprecisió de la línia que separa fantasia i realitat, mentre l'obsessió racional, aparentment no”. “Definir l'exposició desordenada i emocional del fan com excessiva –segueix Jensen– permet la celebració de tot el que és ordenat i poc emotiu. L'autocontrol és un aspecte clau del comportament adequat. A aquells que mostren reaccions explosives o apassionades, se'ls considera fora de control, els que mostren reaccions temperades i desapassionades són considerats superiors".

En resum, la relació que identifica la cultura popular mediàtica i els seus públics amb decadència, vulgarització, desordre... no és més que el reflex d'un etnocentrisme de classe, o el que és el mateix, considerar natural i obvi una sola forma de percebre i pensar el món, citant Bourdieu. Es tracta d'un etnocentrisme de classe que fa de la divisió de classes la seva negació: la negació que puguin existir altres gustos amb dret a ser-ho. Una classe que s'aferra al seu estatus negant a l'altra l'existència d'una cultura, desvalorant qualsevol altra estètica, qualsevol altra sensibilitat, que és el que en grec significa estètica.

Per saber-ne més:

Bourdieu, P. (1998). La distinción. Criterio y bases sociales del gusto. Madrid: Taurus.

Fiske, J. “The cultural economy of fandom”, a Lewis, L. (1992). The adoring audience. Fan cultura and popular media. Londres: Routledge.

Jensen, J. “Fandom as pathology: the consequences of characterization”, a Lewis, L. (1992). The adoring audience. Fan cultura and popular media. Londres: Routledge.

Citació recomanada

ARANDA, Dani; PUJOL Cristina. Patologia fanàtica i dictadura del bon gust. COMeIN [en línia], agost-setembre 2012, núm. 14. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n14.1264