Editorial UOC acaba de publicar, a la seva col·lecció Filmografías esenciales, el volum Cine dentro del cine. 50 películas sobre el séptimo arte, de Pablo Echart. En el llibre, l’autor, professor d’escriptura i anàlisi de guió cinematogràfic de la Universitat de Navarra, presenta una antologia essencial del metacinema, un gènere –o millor, un subgènere– del cinema que se centra en el procés de creació d’una pel·lícula i en els personatges que hi estan involucrats, com ara directors, productors, actors i guionistes.
Semblaria lògic que una capacitat més gran per reconèixer i entendre els algoritmes que operen en el nostre entorn impliqués una capacitat més gran de relacionar-s’hi de manera lliure i d’acord amb la voluntat d’un mateix, especialment quan aquests afectin qüestions sensibles. Malgrat això, hi ha indicis que contradiuen aquesta intuïció. En un nou projecte de recerca, analitzaré les causes i els efectes d’aquesta dissonància aparent que anomeno la «paradoxa de la consciència algorítmica».
Fa unes quantes setmanes, vam assistir a una visita guiada a una exposició titulada Els colors del món al Cosmocaixa, a Barcelona. Ho vam fer amb un grup d’estudiants de l’assignatura Taller de Color, del grau de Disseny i Creació Digitals, una assignatura que aborda les diferents dimensions del color com a fenomen físic, químic, social i cultural, de manera que, entenent tot això, els estudiants puguin triar i manejar el color d’una manera conscient i efectiva en la mesura del possible.
El Reuters Institute for the Study of Journalism indica que la intel·ligència artificial (IA) serà una de les tendències d’aquest 2023. En paral·lel, al llarg dels darrers mesos, s’ha produït una explosió d’eines d’IA, també per part de la ciutadania, i, com a periodistes, aquest fet ens obliga a endinsar-nos-hi per entendre’n i aprofitar-ne les potencialitats. En aquest escenari, entrevistem la Patricia Ventura, doctora en Mitjans, Comunicació i Cultura per la Universitat Autònoma de Barcelona, consultora i especialista en ètica i intel·ligència artificial.
Si haguéssim de triar una especialitat de la comunicació que hagi viscut un creixement exponencial els darrers anys, tant pel que fa al seu grau de professionalització com al grau d’inversió rebuda, aquesta seria la comunicació interna.
En un context en què la crisi climàtica ens afecta i afectarà cada vegada més, la sostenibilitat no hauria de ser una opció, sinó una obligació per a les marques. Comunicar-ho de manera eficient i no caure en el greenwashing es converteix en un repte per als professionals de les relacions públiques i la comunicació corporativa.
Durant la primera setmana de març, vam tenir la sort de poder compartir temps i idees amb dues grans figures expertes en moviments socials i activisme digital: els professors Emiliano Treré (Universitat of Cardiff) i Guiomar Rovira (Universitat de Girona). Van acceptar el repte de mantenir una conversa, que resultaria apassionant, sobre justícia de dades, activisme en l’era de les dades, algorismes i la importància de les petites accions per al canvi social, fins i tot davant causes aparentment perdudes.
El consum de continguts digitals i inadequats ha estat notícia, recentment, per les conseqüències negatives que pot comportar en els menors. Aquest consum s’ha anat incrementant, els darrers anys, per la seva facilitat d’accés en la nostra vida quotidiana. Tot i l’existència d’una regulació específica per protegir els infants en el consum de continguts audiovisuals, tant en mitjans tradicionals com digitals, encara hi ha certs riscos i desafiaments que s’han d’abordar per garantir-ne la seguretat i el benestar.
S’ha parlat molt –i se’n continuarà parlant– sobre l’impacte en la vida adulta dels infants que van créixer entre els focus del cinema, la televisió i la indústria de l’espectacle. I en particular: sobre què va ser el que van viure o van deixar de viure en les seves infàncies, que suposadament els impedeix viure una vida adulta sana i equilibrada. Segur que immediatament us en ve a la ment algun cas. Salutacions a Macaulay Culkin. I records per a Kailia Posey.
Connectar conceptes, professionals i disciplines és, sovint, una habilitat subtil o poc visible perquè, tot i ser imprescindible en l’àmbit creatiu, és poc tangible o quantificable. Així i tot, hi ha persones que, de manera natural o perquè ho han entrenat, veuen enllaços que esdevenen claus en el procés creatiu. Aquest article és un homenatge als fils invisibles, a les connexions i als camins que tracem entre vectors, tinguin la forma que tinguin.
Els articles publicats en aquesta revista estan subjectes –llevat que s'indiqui el contrari– a una llicència de Reconeixement 3.0 Espanya de Creative Commons. Podeu copiar-los, distribuir-los, comunicar-los públicament i fer-ne obres derivades sempre que reconegueu els crèdits de les obres (autoria, nom de la revista, institució editora) de la manera especificada pels autors o per la revista. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/deed.ca