Aigua

Onades de calor cada vegada més intenses, freqüents i duradores. Devastadors incendis, sequeres, temperatures rècord… Lentament però inexorable la terra ens avisa que està cansada. «Lasciate ogni speranza voi ch’entrate» («Abandoneu tota esperança els qui aquí entreu»), deia la inscripció a les portes de l’infern on inicien el seu viatge Dante i Virgili, a La divina comèdia. I a nosaltres, quina esperança ens queda? De l’aparent paradís de la globalització, arribem ara a les portes del nostre particular infern. Europa crema, la mar s’escalfa, l’aigua escasseja.

El 28 de juliol de 2010, l’Assemblea General de les Nacions Unides va reconèixer explícitament l’accés a l’aigua com un dret humà. Aquest reconeixement constitueix, sens dubte, un avenç fonamental en la lluita per una justícia social i ambiental més gran. Així i tot, el recorregut de millora que queda per fer és encara immens, sobretot si tenim en compte que una part molt important de la població mundial continua avui sense tenir assegurat aquest dret bàsic.

En efecte, informes recents de les Nacions Unides ens recorden que, en l’actualitat, més de 2.200 milions de persones a tot el món no tenen accés segur a aigua potable i més de 4.200 milions manquen de sanejament. És, a més, evident que el canvi climàtic té un impacte enorme en la disponibilitat d’aigua en el nostre ecosistema, cada vegada més escassa i menys predictible. Dit d’una manera senzilla i contundent: l’escassetat d’aigua afecta avui més del 40 % de la població mundial, i va en augment.

La perspectiva des de la gestió

L’aigua és un bé essencial. Garantir-ne el subministrament segur, previsible i sobretot de qualitat és una qüestió fonamental. En relació amb això és interessant notar que gran part dels esforços científics, polítics i econòmics a escala global que busquen donar resposta a la imperiosa necessitat d’assegurar el dret a l’aigua a les persones s’han enfocat, sobretot, des de la perspectiva de la gestió. És a dir, prioritzant el disseny de processos i estratègies que busquen garantir un subministrament segur i continuat d’aigua a la ciutadania i a les organitzacions, mitjançant infraestructures i models de gestió dissenyats per emmagatzemar, potabilitzar, depurar i distribuir l’aigua.

Sense desmerèixer la importància que té la gestió eficient de tots els recursos naturals –entre els quals l’aigua–, és convenient cridar l’atenció sobre els perills de delimitar la qüestió de l’aigua a un problema de gestió de recursos. Entre altres factors, perquè aquesta mirada tecnicoeconòmica sol sostenir-se en lògiques de mercat, des de les quals l’aigua es concep com un producte o bé de consum escàs i d’alt valor, que com a tal ha de ser manipulat, distribuït i comercialitzat.

La perspectiva ecofeminista

En contrast, aproximacions com l’ecofeminisme proposen abordar des d’una posició molt diferent aquesta mateixa problemàtica. Defensen que, a més d’un dret humà, l’aigua s’ha d’abordar com un «dret natural». Ho explica Vandana Shiva: «Com tot dret natural, els drets sobre l’aigua constitueixen un dret d’ús; les aigües es poden utilitzar, però no pertanyen a ningú» (2002, p. 37). Insisteix així en la importància de reconèixer l’aigua com un «bé comunal», com a base ecològica el repartiment i l’usdefruit de la qual s’han de vincular a la cooperació entre els membres d’una comunitat, i no tractar-se com un bé de mercat.

‘Washes away’, obra de l’artista Samantha French

Font: Samantha French

En efecte, cada vegada hi ha més veus que reivindiquen la necessitat d’abordar la qüestió de l’aigua –i del canvi climàtic en general– des d’una mirada nova. Una mirada que ens impulsi a qüestionar els límits del coneixement humà com a centre de les decisions que afecten la globalitat del planeta, i posi en el centre la relació entre diferents elements i espècies. Veus femenines, com les de Donna Haraway, Vandana Shiva o Myra Hird –entre moltes altres–, que porten a debat conceptes com la vulnerabilitat, la fragilitat, la finitud i la interconnexió amb la naturalesa com a eixos centrals per reconstruir el nostre lloc al món, i comprendre la vida com un temps i espai comú, compartit i interdependent entre moltes formes de vida i existència.

Però, com podem, tan ficats com estem en lògiques opressores de la globalització, obrir els espais necessaris per a aquest canvi de mirada? Com a educadora, vull continuar confiant que l’educació és un d’aquests espais. Per això, resulta tan important defensar una educació que posi en el centre la vida, des d’ètiques i estètiques basades en afectes i en les atencions, en la responsabilitat amb l’altre i amb la natura. Una educació que ens serveixi d’utopia, en el sentit en què la definia Eduardo Galeano: com l’horitzó, aquest inassolible que ens impel·leix a continuar caminant.

‘Climate Crisis’, fotografia del periodista visual zhc

Font: The Artling

Per saber-ne més:

HARAWAY, Donna (2016). «Antropoceno, Capitaloceno, plantacionoceno, Chthuluceno: generando relaciones de parentesco». Revista Latinoamericana de Estudios Críticos Animales, vol.1, no. 3, p. 15–26.

HIRD, Myra (2012). «Knowing Waste: Towards an Inhumen Epistemology». Social Epistemology: A Journal of Knowledge, Culture and Policy, vol. 26, no. 3-4, p. 453-469. DOI: https://doi.org/10.1080/02691728.2012.727195.

SHIVA, Vandana (2002). «Derechos sobre el agua: el Estado, el mercado y la comunidad». Las guerras del agua: contaminación, privatización y negocio (p. 35-53). Barcelona: Icaria.