Per què m’interpel·la la idea d’infocràcia de Byung-Chul Han?

Com a professional de la informació, només veure el títol ja vaig percebre que l’havia de llegir, que havia d’enfrontar-me a la idea crítica que presentava l’autor. No cal fer gaire espòiler per veure que l’autor es mostra crític amb la relació (o hiperrelació) que tenim amb la informació, i com aquesta ens està portant a unes conductes i a unes pràctiques amb les quals Han és crític.

Així, interpreta que la democràcia està esdevenint infocràcia, en contraposició o com a deriva del que existia anteriorment, primer com a mitjacràcia, entesa com el context en el qual els mitjans de comunicació electrònics destrueixen el discurs racional que provenia de la cultura del llibre, i, més enllà, la telecràcia, on segons l’autor, l’infoentreteniment condueix al declivi del judici humà i fa entrar en crisi la democràcia. I en aquesta crisi es couen la infodèmia, les fake news i la utilització del concepte que ja havia descrit anteriorment Han, la psicopolítica, un sistema de dominació que, en comptes d’emprar el poder opressor, utilitza un poder seductor que aconsegueix que els homes se sotmetin per si mateixos a la dominació.

Reflexions sobre la infocràcia

A partir d’aquesta lectura, per què em sento interpel·lat i a la vegada un punt sacsejat?

1. En primer lloc, formo part generacionalment del món acadèmic que va començar a descriure i també a promoure la societat de la informació, així com els seus avantatges, on la informació esdevenia el vehicle de benestar i ara es pot quasi entreveure com un problema per assolir-lo. Quan arriben els moments crítics, a voltes et podries sentir com si fossis part d’una certa estafa piramidal a la qual hem conduït la societat tot prometent que l’evolució seria només positiva. Evidentment, els guanys semblen ser encara superiors a les pèrdues, però t’adones que l’optimisme i l’empenta no és la mateixa. Igual que passa amb les xarxes socials, el pèndol de la informació no se situa només en la part positiva, sinó que el costat fosc pesa, i molt. Generacionalment, com a docents hem format promocions d’estudiants parlant de Google i dels seus avantatges (sobretot davant Altavista), d’una societat millor on l’intercanvi d’informació seria el nucli econòmic i de serveis, de les xarxes socials i dels seus avantatges per comunicar-nos. Tot és cert, però alhora cal fer èmfasi en els riscos i en les possibles derives.


2. De la idea democratitzadora d’internet i de la informació hem passat també a estadis crítics en relació amb la desinformació. Si bé anteriorment només els estats i els grans grups poderosos podien permetre’s la propaganda i la manipulació del gran públic, hem vist que el que hem democratitzat és l’abast a la desinformació i a la mentida, on múltiples petits actors i grups d’interès són capaços de generar ingents mentides i teories de la conspiració amb capacitat d’esdevenir globals i generar perjudicis (en l’àmbit de vacunació, de confiança en les institucions...) o bé actuar de resclosa de la ultradreta. És en aquest context que la infocràcia expressada per Han també pren una vessant negativa, on Trump i el seu accés al poder dona sentit al que actors com Alex Jones defineixen com a guerres de la informació, i que per a Han exemplifica perfectament la infocràcia, en esdevenir un infoguerrer lluitant contra l’establishmment. L’autor té una gran capacitat d’articular frases que són lloses que no et deixen indiferent, com ara «la democràcia s’enfonsa en una jungla impenetrable d’informació» o bé «la informació corre més que la veritat, i no pot ser atrapada per aquesta».


3. M’interpel·la també perquè estem reduint la visió d’allò que és crític. Un fenòmen que es va iniciar amb les tecnologies de la informació i la comunicació (de la qual també vam ser grans abanderats), on es va començar a veure la dualitat de la capacitat per modelar la societat en visió negativa. Posteriorment, li ha tocat a les xarxes socials i a les plataformes, de la visió quasi apologètica fins a la crítica com a lloc comú. Finalment, ara arribem a la unitat mínima que intercanviem i a la qual donem valor: la informació. Aquesta m’apel·la perquè fa anys que tenim la visió de professionals de la informació i, per tant, seria la nostra matèria primera. Intueixo que la sensació és semblant a la dels físics nuclears, que veuen com el seu estudi, allò que els apassiona, és capaç del millor i del pitjor, segons com empri hom aquest coneixement.


4. I, finalment, també m’interpel·la perquè no puc ser neutre. Ara ja fa uns anys que estudio els efectes perversos de la informació i la vessant fosca de la desinformació i els efectes sobre la visió secundària que es té de la veritat (que no és només postveritat), de manera que acabo també el curs pensant i volent reflexionar sobre si som part del problema i, sobretot, com podem ser part de la solució. Em passa el mateix amb el concepte, en part similar i en part també crític, que Daniel Inneranity exposa quan parla de la societat del desconeixement. Penso que també els ho devem a totes aquestes generacions que hem format amb un positivisme informacional, quan aquest ara ja no sembla ser-hi.

En tot cas, aprofito per desitjar a tothom unes bones vacances i pensaments positius per al curs vinent. Sí, essent professionals de la informació, no només n’hem de ser els millors gestors, etiquetadors i curadors, sinó que també hem de ser capaços de ser-ne pensadors i reflexionar de manera col·lectiva i interdisciplinària sobre com ho veiem tot plegat. Som-hi, doncs.

Per saber-ne més:

HAN, Byung-Chul (2022). Infocràcia: la digitalització i la crisi de la democràcia. Barcelona: Edicions de La Magrana.

Citació recomanada

LÓPEZ BORRULL, Alexandre. Per què m’interpel·la la idea d’infocràcia de Byung-Chul Han? COMeIN [en línia], juliol 2022, no. 123. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n123.2251