Altres maneres d¿habitar el món

En un article titulat «El clima de la historia: cuatro tesis», l’historiador bengalí Dipesh Chakrabarty ens fa una provocadora invitació: deixem per un moment en suspens la lògica immediatista des de la qual acostumem a pensar-nos en un món altament tecnològic i hiperconnectat.

Fem, al seu lloc, un exercici de distanciament temporal profund: visualitzem-nos més enllà de la nostra dimensió biològica, més enllà fins i tot de la línia temporal que dibuixa, des de la prehistòria, la nostra evolució com a espècie. I aleshores, des d’aquest horitzó estès a magnituds geològiques, des d’aquell lloc temporal estrany on els contorns de la nostra pròpia existència es difuminen: què veiem que abans no vèiem?

La pregunta de Chakrabarty (2009) és una invitació molt interessant a reflexionar sobre el món i sobre la història des de la perspectiva de l’Antropocè, una era geològica caracteritzada per transformacions profundes provocades per la nostra acció sobre el planeta. En el seu text, Chakrabarty crida l’atenció sobre el fet que durant molt de temps ens hem acostumat a pensar que els processos de la natura eren tan grans i poderosos que res del que féssim no podria canviar-los. En efecte, des de l’òptica de la nostra existència biològica, les cronologies i les activitats humanes han semblat sempre insignificants en comparació amb la immensitat del temps i els processos geològics, i potser així ho van ser durant molt de temps. Tot i això –assenyala Chakrabarty–, l’impacte de les nostres maneres de viure sobre els ecosistemes terrestres ens ha convertit en agents geològics: estem modificant els patrons atmosfèrics i els cicles geoquímics del planeta, cosa que provoca que el nivell del mar pugi, que el gel es fongui i que el clima canviï. Dit d’una altra manera, col·lectivament, ens hem convertit en una força geofísica capaç de determinar el curs del planeta d’una manera que possiblement ni tan sols som capaços de comprendre totalment.

Aquesta mirada estesa a les conseqüències futures de la nostra acció sobre el planeta, més enllà de la nostra pròpia història com a espècie, resulta un exercici molt útil per reflexionar sobre la qüestió central que volem abordar en aquest text: el problema dels residus, cosa que té molt a veure amb la mirada, o més precisament, amb allò que som capaços o no de veure des dels temps i espais que habitem.

El problema de la producció global de residus

Segons un informe publicat el 2018 pel Banc Mundial, la producció global de residus sobrepassa actualment els dos mil milions de tones l’any, i va en augment. En efecte, segons aquest mateix informe, si seguim pel camí actual, la producció mundial de deixalles augmentarà en un 70 % fins l’any 2050. És una previsió aclaparadora, els efectes de la qual ja són catastròfics per a la vida al planeta. Les nostres escombraries estan contaminant els oceans del món, obstrueixen desguassos, causen inundacions, transmeten malalties, contaminen la biosfera, exterminen espècies.

California Sea Lyon Plays with Mask, primer premi instantània individual a la categoria de medi ambient del World Press Photo 2021

Font: World Press Photo

És, a més, fonamental recordar que moltes de les deixalles que produïm tenen un efecte de llarguíssima durada: perduraran mil·lennis en el futur, i és impossible saber quines conseqüències tindrà això. Un retrat impactant de la dimensió d’aquest problema es pot veure al documental Into Eternity, sobre el dipòsit subterrani de residus nuclears d’Onkalo. Excavat sobre roca sòlida, Onkalo és un enorme sistema de túnels subterranis dissenyat per emmagatzemar escombraries nuclears durant 100.000 anys. El documental, que es va rodar en el moment en què es construïa aquest dipòsit geològic, ens porta al més profund de les seves instal·lacions, mentre ens convida a reflexionar sobre les implicacions ètiques i científiques de la seva construcció. És un relat impactant, que apel·la sobretot a la nostra responsabilitat envers les generacions futures i envers totes les espècies amb què compartim el planeta: com protegir-les del perill que representa Onkalo, quan no sabem com serà el món d’aquí a 100 mil anys?

Imatge de l´interior del dipòsit subterrani de residus nuclears d´Onkalo

Font: Posiva Oy

Un enfocament tecnocràtic

En contrast amb aquesta pregunta tan fonamental, és interessant notar que gran part dels esforços científics, polítics i econòmics a escala global en relació amb els residus s’han enfocat, sobretot, al camp de la gestió. És a dir, s’ha prioritzat el disseny de processos i estratègies que busquen mesurar els residus que produïm, tractar-los i transformar-los, i regular-ne i normativitzar-ne la producció i el consum. Es tracta d’una mirada circumscrita, en gran mesura, dins dels paràmetres de la domesticació, més enfocats a la innovació tecnològica i als sistemes de vigilància que no pas a un qüestionament profund de les nostres maneres de viure.

També és veritat que, davant d’aquesta visió tecnocràtica, cada vegada hi ha més veus que reivindiquen la necessitat d’abordar la qüestió dels residus des d’una perspectiva ontològica, sensible i intersubjectiva, que es desprengui de la mirada etnocèntrica i posi al centre la relació entre diferents elements i espècies, i obri espai al qüestionament dels límits del coneixement humà. En aquest sentit, són fonamentals les aportacions de l’ecofeminisme, que porten a debat conceptes com la vulnerabilitat, la fragilitat, la finitud i la interconnexió amb la naturalesa com a eixos centrals per reconstruir el nostre lloc al món des d’una ètica de la cura, imprescindible per a la continuïtat de la vida.

Imatge de l’obra Arrels (1943)

Font: Frida Kahlo

En aquest marc, hi ha el text de la investigadora canadenca Myra Hird –Knowing Waste: Towards an Inhuman Epistemology–, que ens convida a «visualitzar» i «sentir» els processos d’expansió i transformació dels residus que rebutgem com una extensió de nosaltres mateixos; com un moviment de modificació i metabolisme a partir del qual les nostres deixalles ens connecten amb el planeta més enllà d’allò que és humà, i alteren els ecosistemes en què habitem.

Podríem dir que el que tenen en comú les propostes de Chakrabarty i de Hird és el fet que ens permeten mirar els processos de degradació dels sistemes terrestres des d’una posició d’estranyament, que posa en suspens allò humà com a manera privilegiada d’interpretació del món. En altres paraules, ens conviden a treure’ns les ulleres etnocèntriques i comprendre la vida més enllà de nosaltres. En aquesta mateixa línia, Donna Haraway (2016) ens recorda que estem connectats a una relació d’interacció i interdependència amb una multiplicitat de forces, elements i espècies, amb què compartim la vida. Des d’aquest punt de vista, posa en qüestió la idea de subjecte racional, individual i autònom, per entendre’ns com a fruit d’una relació constant d’interconnexió, simbiosi i interdependència.

És possible invertir la producció de residus?

Invertir la producció de residus requereix segurament una reinvenció radical i col·lectiva del món tal com el coneixem. Segurament, no és una tasca fàcil. I menys pels que hem tingut la sort de néixer i créixer lluny de la guerra i la pobresa, a qui el canvi radical ens costa. Fins i tot, ens resulta difícil imaginar-nos –nosaltres, els nostres fills, els nostres nets– en certs escenaris que dibuixen informes recents sobre l’impacte que l’Antropocè tindrà sobre les nostres vides en poc més de trenta anys. En certa manera, ens hem acostumat a viure en allò que el sociòleg Ulrich Beck (1986) va anomenar «la societat del risc». Ens ho diu la ciència, ens ho mostren les dades, però, tot i així, tot això ens continua sonant com una música de fons, abstracta, distant, per a molts, fins i tot, inversemblant.

Per això, és tan important pensar en la qüestió dels residus des d’una mirada ontològica que vagi més enllà de la seva gestió i de la perspectiva d’innovació tecnològica. Com suggereix Chakrabarty, per comprendre la complexitat del nostre temps present, necessitem una mena d’ulleres bifocals, que ens permetin unir en una única mirada allò humà i allò no humà, la societat i la natura, la nostra història sociocultural recent i la dimensió geològica de la nostra acció sobre el planeta. Necessitem, en suma, obrir espais a altres maneres d’habitar el món, més enllà de la superfície o del que és immediat, més enllà de lògiques accelerades del capitalisme global que invisibilitzen, sota la seductora manta del consum i la producció sense límits, les seves misèries i les deixalles.

Per saber-ne més:

BECK, Ulrich (1986). La sociedad del riesgo. Hacia una nueva modernidad. Barcelona: Paidós.

CHAKRABARTY, Dipesh (2009). «The climate of history: Four theses». A: Critical Inquiry, no. 35, p. 197-222. DOI: https://doi.org/10.1086/596640.

HARAWAY, Donna (2016). «Antropoceno, Capitaloceno, Plantacionoceno, Chthuluceno: generando relaciones de parentesco». A: Revista Latinoamericana de Estudios Críticos Animales, vol. 1(3), p. 15-26.

HIRD, Myra J. (2012). «Knowing Waste: Towards an Inhuman Epistemology». A: Social Epistemology: Journal of Knowledge, Culture and Policy, vol. 26, no. 3-4, p. 453-469. DOI: https://doi.org/10.1080/02691728.2012.727195.

KAZA, Silpa; Yao, Lisa C.; Bhada-Tata, Perinaz; Van Woerden, Frank (2018). What a Waste 2.0: A Global Snapshot of Solid Waste Management to 2050. Urban Development. Washington, DC: World Bank. Disponible a: https://openknowledge.worldbank.org/handle/10986/30317. DOI: https://doi.org/10.1596/978-1-4648-1329-0.